El cinquantè aniversari del PSUC i la taula triangular de La Vanguardia *

Ramon Barnils, núm. 119, 29 de setembre-5 d’octubre de 1986

*[A El Temps sense títol]

Dijous. Amb motiu dels cinquanta anys del Psuc surt un llibre del Psuc sobre el Psuc. És tan divertit, tan modern i tan adiat que fins i tot hi ha publicat un guió-ficció d’Ofèlia Dracs fent broma sobre els cappares del Psuc.

Que simpàtics. Però: a l’índex de noms del final del llibre no surt el nom del Ribó. I resulta que el Ribó és l’actual secretari general del Psuc. Però en el moment de planificar el llibre, el Ribó, que era una de les persones més importants del partit, no era ben vist per la secretaria del partit. Resultat: un llibre publicat segons els criteris de fons que guien la publicació de l’Enciclopèdia Soviètica. On Trotski, i és només un cas, li passa com a Espanya: ¿Què és, Espanya? En Ribó, a més, resulta que l’havien convidat a escriure un dels assaigs (?) que formen el llibre. L’hi van encarregar i després no l’hi van publicar, així que el va haver de publicar en una revista d’alta (?) divulgació històrica; després del fins ara narrat, ¿estranyarà a algú que l’assaig (?) de Ribó censurat és el plat de nata més insípid que hom hagi pogut llegir? Nata sense sucre.

I amb una cirera per encimbellar-ho tot plegat: em telefona un dels prohoms del Pce-Psuc, Andreu Claret, per demanar-me publicacions anarquistes -he dit un prohom comunista demanant per favor publicacions anarquistes- per a una exposició sobre la premsa a la clandestinitat.

Ara sí, que és segur: quan els comunistes es veuen obligats a reconèixer que a la clandestinitat no eren els únics que existien, és prova que qui no existeix ara són ells. I visca Nicaragua. Lliure.

Dimarts. Bomba a La Vanguardia: a la primera pàgina, la de les fotos, hi surt anunciat un informe de la pàgina 17 que diu: “Notable augment de les tendències nacionalistes radicals entre la joventut de Catalunya”. Fa un temps ja era poc imaginable que aquest fet fos anunciat a la primera pàgina de tipografia (la pàgina 3) del primer periòdic dels Països Catalans. Que ara surti fins i tot a la primera vol dir que a La Vanguardia hi ha hagut revolució.

La primera pàgina de La Vanguardia era feu del Javier Comín, àlias “Comín i Bebín” per raons evidents, i germà del fervent comunista i catòlico-romà (i disculpeu la redundància) Alfonso Carlos Comín. Fills de carlinassos, com els respectius noms demostren, per cert. El Comín i Bebín, cap d’una de les tribus de La Vanguardia, d’un cavernicolisme que deixava el de Stalin en ridícul -d’un dretanisme exemplar- tenia com a feu la primera pàgina de La Vanguardia. A la primera pàgina de La Vanguardia manava el Javier Comín (i Bebín) i ningú més, però ell només manava allà. Per això algunes vegades la seva pàgina, la de les fotos, i la tercera, que era la primera de lletra, semblaven pàgines de diaris diferents.

La publicació a la pàgina de la tribu Comín d’un titular purament informatiu, és a dir favorable, a l’augment del nacionalisme entre la joventut del país, enllà del que diu -jo ho sabíem- diu més: diu que a La Vanguardia hi ha hagut revolució.

I un be. Perquè, a La Vanguardia, n’hi ha passat una altra del mateix calibre, i amb pedigree. En un dels llibres més aclaridors sobre la Barcelona d’abans de la guerra, una història de La Vanguardia, obra d’Agustí Calvet, “Gaziel”, que n’havia estat director, s’hi explica això: que havent-se format a la redacció del monstre tres tribus de gran influència exterior i interior, l’amo, el Godó del moment, va decidir nomenar director cadascun dels caps de cada tribu; de manera que La Vanguardia va disposar, en uns determinats anys, de tres directors alhora. I perquè es vegi fins en quin punt La Vanguardia és com l’Església Catòlica, que pels seus pecats precisament s’aguanta, el senyor Godó del moment va fer fer al fuster una taula nova per al despatx del director; aquesta taula era triangular, i cadascun dels directors seia en un dels costats. Fins que no ho llegireu del Gaziel no us ho creureu: és el que em va passar a mi. Bé diu doncs, aquesta solució del Godó del moment, que supera d’un la de Salomó, s’ha tornat a repetir, però aquesta vegada a nivell de directors adjunts. La cosa ha anat així: algú de la Generalitat, tip d’aguantar La Vanguardia en diversos sentits i que La Vanguardia no se la jugués en l’afer banca Catalana, va telefonar al periòdic i en va dir una de sola, però seriosa. En conseqüència, poc després La Vanguardia publicava una sèrie de reportatges (magnífics, no cal dir-ho, i no cal dir que periodísticament superiors a les informacions tres vegades confirmades com a mínim en tres fonts diferents, totes del govern espanyol, que publica amb regularitat burocràtica el periòdic espanyol (El País) signats per en González Ledesma.

Però: resultat de la trucada generalitícia: el Godó del moment nomena dos directors adjunts del mateix nivell que l’únic fins aleshores, Manuel Ibáñez Escofet, independent i de Convergència, totes dues coses alhora i encara que sembli mentida. Els dos nous directors adjunts, ascendits a conseqüència de la publicació del reportatge purament informatiu, és a dir favorable, sobre Banca Catalana, són: Josep Maria Sòria, cap de premsa amb Narcís Serra (Psc-Psoe) a l’ajuntament. I Roger Jiménez, militant del Psc-Psoe, tan honest que ja fa una colla d’anys que se’n va donar de baixa; i director d’Efe Catalunya amb la UCD, però també amb el PSOE.

I si aquesta vegada el Godó del moment no els ha fet fer una taula triangular és perquè, amb els antecedents, ja no cal.

Resumint-ho: que el jovent del Principat és cada vegada més partidari de la llibertat i d’Europa, i menys de portar banyes i al damunt pagar les factures d’Espanya. I tot, tot, mercès a una sola cosa: que els tancs continuen a les casernes, la Legió a l’Àfrica i els moros ara es conformen amb Ceuta i Melilla. Que duri, i són nostres.