Carles Flavià

Ramon Barnils, núm. 382, 14 d’octubre de 1991

La direcció, fent ús una vegada més del paper en blanc que vaig signar verbalment a la Propietat en néixer aquesta revista, i que deia que, estipendi suposat, podia fer el que volgués, ha decidit de fer-me fer una altra cosa.

No es tracta ben bé de fer d’ombudsman, és a dir de defensor del client -vós, imprescindible lector- davant de les inexactituds, injustícies, tropells o trapelleries o simplement errors o pecats que apareguin a les ja nombroses pàgines d’EL TEMPS. Però, sí que es tracta una mica d’això.

Tampoc no es tracta de fer de síndic de greuges. No sabria com posar-m’hi: quan algú es queixa, quan algú, per exemple, es mort, tinc tendència a pensar que alguna en deu haver feta: o que no ha sabut defensar-se prou bé: simpatitzo amb la consigna “quan et llancin un roc, procura haver-ne llançat tu dos abans”, establerta per mossèn Antoni Griera, franquista i posteriorment cambrer secret de Sa Santedat el Papa, expulsat de l’Institut d’Estudis Catalans per lladre de cèdules lingüístiques i posteriorment autor del catorze volums del Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, Barcelona, 1935-1947. Però sí que es tracta una mica també d’això.

Tampoc no es tracta de contestar, o d’abonar alguna de les cartes al director. Però sí que es tracta una mica també d’això.

Tot plegat: començant pel començament, és a dir posant a prova el sistema per veure fins on aguantarà aquesta llur invenció, intentant amb la mateixa jugada de descobrir-ne exactament els límits imaginats, anirem al centre de la qüestió, que és veure fins a on podem arribar: ara i aquí es proposa a la direcció, a la gerència i a la Propietat de l’òrgan que es contracti immediatament Carles Flavià, l’escriptor més ben dotat que tenim per a la descripció dia a dia de la vida quotidiana, tant de la seva com la col·lectiva, les quals viu intensament, sigui de fet, sigui de dret, sigui de paraula, siugi de pensament, sigui d’obra. Credencials: Té uns centenars de pàgines publicades, fins i tot a l’Avui -d’on, condignament, va ser acomiadat en grup amb Carlos Azagra i d’altres, no sense abans haver fet passar una altra nit en blanc a Max Cahner (la primer la hi va fer passar Jordi Pujol quan fou descarregat de la Gran Enciclopèdia Catalana: confessió a qui signa de Max Cahner en persona; aguanta, Climent). Currículum: maig del 68 a París, de seminarista, on no llegia Le Monde; capellà de missa a Santa Coloma de Gramenet, on equitativament inspirava una banda de quinquis a fi i efecte de dur-los a la felicitat terrenal; propietari de la discoteca Baticano mercès a una vintena de milions que li van regalar per llegir en veu alta una travessa de futbol premiada; ballarí com mai no s’ha vist a cap pista de ball. Actualment és mànager de l’Orquestra Plateria, mànager de l’actor Pepe Rubianes i propietari consort del bar El Raval, del Raval de Barcelona. Gasta americana vermella i edat en la quarantena, i fuma, beu, en tancar el bar surt de nits, i es lleva d’hora. Lliura els articles amb puntualitat i les pretensions econòmiques són les habituals: poc i segur.