Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquesta setmana s’ha revelat un dels escàndols polítics més importants dels darrers anys després d’una tasca d’investigació

similar al mític Watergate que, als anys 70, va provocar la dimissió del President dels EUA Richard Nixon. Es tracta de la desclassificació de 92.000 documents -la majoria arxivats com a “molt secrets”- del Pentàgon que desvetllen bona part de les mentides oficials sobre la guerra d’Afganistan.

Però aquesta vegada l’empresa no ha anat a càrrec d’uns periodistes en plantilla d’un gran diari de paper, com era el cas de Carl Bernstein i Bob Woodward del Washington Post, sinó d’un petit portal d’internet dirigit per activistes i que sobreviu gràcies a donacions de lectors d’arreu del món. Després de tant parlar de la crisi del periodisme d’investigació, al final potser resulta que es tractava d’una mutació?

Wikileaks s’autoanomena una “agència d’intel·ligència de la gent” i s’ha especialitzat en la investigació i difusió de pràctiques de governs i grans corporacions empresarials que aquestes preferirien que es mantinguessin a l’anonimat. Encara que el portal existeix des de 2006, va ser al passat abril quan va saltar a la fama mundial per publicar un vídeo filmat per l’exèrcit dels EUA on es mostrava l’assassinat d’uns reporters de l’agència Reuters. Ja llavors el govern dels EUA va posar en recerca i captura a Julian Assange, fundador de Wikileaks, encara que després va rectificar.

Encara que Wikileaks col·labora amb grans mitjans de comunicació -compta amb una certa cobertura del rotatiu britànic The Guardian, qui li va ajudar a ordenar la informació desclassificada- i que alguns dels impulsors són periodistes de formació, la seva activitat és més propera a l’activisme social. De fet, Assange va dir una vegada que si el feien triar entre les dues facetes, es quedava amb la d’activista. “No sé com hauríem d’anomenar al que fa Wikileaks i no ho dic amb menyspreu –va declarar Paul Stieger, director del grup de periodisme d’investigació ProPublica i antic director editorial de The Wall Street Journal- són un fenomen nou”.

Naturalment, una part d’aquest èxit rau en la seva absoluta deslocalització geogràfica del web, que actua des de diferents servidors de diferents països per tal de poder esquivar les ordres judicials de segrest de la informació. De fet a Anglaterra ja s’ha fet servir molts cops per evadir dictàmens judicials en aquest sentit.

També l’ús de tecnologies punta i, sobretot, la col·laboració desinteressada de milers de voluntaris d’arreu del món marquen la diferència amb el periodisme d’investigació clàssic. “Es podria dir que fem el mateix que les agències d’espionatge, periodisme d’investigació d’alta tecnologia. És l’hora que els mitjans actualitzin les seves capacitats en aquest camí”, va declarar el mateix Assange.

El dubte és si només es tracta d’impediments tècnics i legals o si la crisi del periodisme d’investigació va més enllà i ja ha deixat de ser una prioritat dels mitjans tradicionals per esdevenir cada cop més com a patrimoni d’alternatives com Wikileaks.

Un Comentari