Abans d’ahir se suïcidava Patricia Heras després de passar sis mesos tancada a la presó de Wad Ras de Barcelona. Patricia Heras complia condemna de tres anys per atemptat a l’autoritat i lesions en un cas que va ser força mediàtic, doncs en els mateixos incidents un guàrdia urbà va ser ferit i va quedar tetraplègic. Patricia Heras s’havia declarat sempre innocent.

A pesar del seguiment fet pels diaris barcelonins, la seva mort ha passat totalment desapercebuda. Sols El Punt ha publicat una petita nota signada per l’ACN fent-se ressò de la manifestació de protesta convocada pels seus amics i familiars. La resta -amb l’excepció valenta de Vilaweb i  la Directa-  silenci absolut. Un oblit que impedeix als lectors d’aquestes capçaleres veure la imatge completa dels fets i que dóna ales a la teoria conspirativa que els delinqüents –sobretot si són okupes- tenen impunitat a Catalunya i que els cossos policials es troben desprotegits. Teoria que, per ara, ningú s’ha molestat demostrar.

Aquest cas es remunta al 4 de febrer de 2006, quan antiavalots de la Guàrdia Urbana van acudir a una festa que es feia en una casa que sempre s’ha anomenat “okupada” i tot va acabar amb una baralla multitudinària entre els policies i alguns dels participants. Durant els incidents un dels agents va resultar greument ferit i, tot i salvar la vida, va quedar en estat vegetal. La gravetat dels fets sembla que justificava una espècie de linxament mediàtic i les persones acusades per la policia van ser condemnades prèviament tant pels mitjans com la fiscalia. De res van servir les contradiccions entre els pèrits i els metges sobre si una pedra llençada des del carrer podia arribar a ser la culpable d’una ferida tan greu ni les denúncies de maltractaments a comissaria avalades per Amnistia Internacional. Tampoc ningú va donar importància al fet que Patricia Heras, qui sempre va defensar que no va ser mai pel lloc dels fets, va ser detinguda en un hospital on havia acudit, segons la seva versió, després de tenir un accident amb la bicicleta. En total van ser condemnades fins a nou persones, tres d’elles per l’agressió directa més greu. La resta, com Patricia Heras, sols per fets molt més lleus com causar-li un blau a una cama a un agent.

La cobertura mediàtica també va cometre errors importants, com que la seu de la festa era una “casa del moviment okupa” –l’Assemblea d’Okupes sempre ha negat aquest punt- i en algun cas es va arribar a publicar que els fets es van succeir durant el seu desallotjament, amb el que al final es volia avalar la tesis de l’extrema perillositat i violència dels okupes.

Però l’interès mediàtic pel cas sembla haver-se esvaït i, a no ser que durant la manifestació de condol hi hagi actes violents, el més probable és que continuï així.