Hemeroteca contra la desmemòria

Els partits ja tenen els ulls fixats a la data del 20 de novembre, les eleccions per escollir la composició d’un nou Congrés de Diputats -i d’un Senat, encara que aquesta cambra serveixi de poc més que per pagar els serveis prestats de polítics descatalogats.

De nou, els principals candidats que concorren en aquestes eleccions s’esforçaran en presentar-nos les seves virtuts i en desemmascarar els enganys dels adversaris. Com sigui, aquesta mena de teatre electoral tornarà a posar de manifest la desconnexió entre bona part dels polítics d’avui i la resta de la ciutadania.

Amb tot això, les promeses i les propostes tornaran a inundar de manera automàtica les informacions dels mitjans de comunicació, com si d’un ritual encarcarat i inevitable es tractés. Entrevistes més o menys previsibles a candidats, reportatges explorant els racons més recòndits de la imaginació periodística per intentar trobar un pretesa originalitat innovadora a la informació electoral, comunicacions equitatives i cartesianes del dia a dia dels candidats (herència dels incomprensibles blocs electorals, imposats als mitjans de comunicació públics)… Tot plegat una inèrcia que encara fa més profunda la ferida sagnant del divorci entre política i ciutadania.

Però els mitjans de comunicació poden intentar atendre el desencís ciutadà i recuperar el paper que mai no haurien de deixar de fer. A banda, naturalment, d’informar de les propostes de les diverses formacions polítiques, també cal aportar els elements que facilitin l’anàlisi de la credibilitat dels autors d’aquestes. El periodisme ha de proporcionar elements per afavorir la perspectiva que sovint la immediatesa no permet abordar. Ha de servir, per exemple, per recordar el paper del candidat del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, com a ministre de la Presidència de Felipe González, quan assegurava, de totes totes, que l’estat no tenia res a veure amb el GAL. O com el candidat del PP, Mariano Rajoy, quan era ministre de l’executiu d’Aznar, intentava amagar el desastre ecològic del vessament de més de 65.000 tones de fuel-oil del petrolier Prestige, amb l’expressió tristament famosa d’”unos hilillos”.

Són només dos exemples evidents i que segurament els propis candidats s’encarregaran de retreure’s mútuament. Però n’hi ha molts més, i de molts candidats, que reposen a les hemeroteques esperant ser rescatats de la desmemòria col·lectiva i que, segur, segur, si fossin utilitzats, la major part de formacions canviarien els criteris de cerca de candidats.