Més difícil que mai?

El cineasta i activista polític Ken Loach gairebé sempre l’encerta. Fa pocs dies, en una entrevista realitzada per l’agència EFE, el director de Terra i llibertat comentava que “la censura segueix viva a l’Europa del segle XXI” i que la crítica al sistema dominant “és ara més difícil que mai”. Segons Loach, “el capitalisme s’ha tornat més agressiu i envaeix tots els aspectes de la vida”. El director lamenta que el cinema hagi deixat de ser un mitjà de comunicació per passar a ser “un bé de consum”. On heu llegit cinema hi podeu llegir qualsevol altra branca de la cultura, ja sigui la literatura, la música o, és clar, el periodisme.

Més difícil que mai? Sí? És cert que els grans conglomerats mediàtics tenen un poder enorme per marcar l’agenda d’allò que interessa i allò que no. I que, a la pràctica, això és una forma de censura. Però potser és agosarat dir que ara és “més difícil que mai” difondre posicionaments crítics amb el sistema dominant. De fet, potser és més fàcil que mai. Mirem-ho amb perspectiva. Les noves tecnologies de la comunicació i en especial les xarxes socials posen a l’abast dels activistes una sèrie d’eines que fins fa poc eren impensables. No es tracta de deïficar-les: són simplement eines, l’efectivitat transformadora de les quals dependrà de l’ús que en fem. La diferència amb el ciclostil i l’octaveta, però, és que mai havia estat tan econòmic i senzill per a un activista difondre idees i informacions crítiques amb l’establishment com en l’era de l’Internet 2.0. L’eclosió dels blocs va ser un primer pas, però durant els últims temps ja hem pogut comprovar com van prenent força a la xarxa iniciatives de comunicació crítica molt potents i cada cop més ben realitzades.

Cal, doncs, mirar el present i el futur amb cert optimisme. El moment actual és convuls i confús, com en totes les èpoques de grans transformacions. De fet, probablement és cert, com denuncia Ken Loach, que ara és més difícil que abans trobar finançament per a fer determinades pel·lícules. Però també és possible que la clau sigui trobar la fórmula de poder fer aquest cinema al marge de les cotilles de la indústria majoritària. Un exemple són les noves estratègies de micromecentatge a través de la web que estan començant a proliferar, també, als Països Catalans, i que si bé encara són molt incipients, tenen un gran potencial de creixement de cara al futur. Segur que, en pocs anys, naixeran altres iniciatives per reinventar el sector de la comunicació que, si són ben emprades des d’un punt de vista activista i amb intel·ligència, enfortiran la pluralitat i comunicació crítica.

Al capdavall, és el propi Ken Loach qui, en l’entrevista en qüestió, aporta una reflexió que probablement sigui la clau de volta de tot plegat: diu el cineasta que, en un moment com l’actual, més que mai cal “formar part de la resistència”, i cal fer-ho “des d’una organització com un sindicat o un partit polític”. Així doncs, per molt que els temps hagin canviat, el pas més important segueix sent el mateix que en temps del POUM: passar-se a la rebel·lió. Apliquem-nos la recepta.