Una bona periodista i amiga, i membre del Grup Barnils, em truca un dimecres al vespre perquè engegui la televisió i sintonitzi Antena3. Obedient com sóc, engego l’aparell i m’hi trobo Manuel Fuentes fent l’enze.
Res a dir, és clar, sobre un programa d’entreteniment fet i pensat des de les espanyes i per a les espanyes. Fórmula amb regust de déjà vu, gracietes sense gràcia i imitacions tronades. Ja s’ho faran. O no.
I dic ‘o no’ perquè Manuel Fuentes té l’immens privilegi, i la responsabilitat proporcional, de comandar el transatlàntic informatiu del matins de la ràdio pública d’aquest país. El conjunt de la societat catalana, i el conjunt de la professió, podríem recordar-li que tot allò que diu o fa un periodista, especialment un periodista d’un mitjà públic, el compromet i n’afecta, per bé o per mal, la seva credibilitat. I això va molt més enllà de l’exclusivitat que caldria suposar en una ocupació d’aquest nivell amb les contraprestacions de què es beneficia.
Un cop vist i escoltat Fuentes en el seu programa espanyol em va venir al cap una frase del mestre Kapuściński: ‘Els periodistes d’estil clàssic som una minoria. Massa companys de professió no fan preguntes ni s’interroguen. Fer de periodista és una professió per a tota la vida, una raó per viure. Una identitat. Ara tenim media workers que canvien constantment de feina. No s’identifiquen amb la professió. Ni la identifiquen.’
