“Dues noves reines”, escrivia un diari de paper al titular de portada. Grans fotografies, pluja de tòpics carpetovetònics, pàgines i pàgines d’iteracions que voregen la paròdia.
Cada any és exactament igual. Varien els noms i potser el color dels cabells, però és exactament igual exactament igual exactament igual exactament igual: assemblea a l’ajuntament, l’alcaldessa que trenca el sobre, els fallers que criden, telefonada, sorpresa, plors.
En fi. Ja ho tenen, això, els rituals que ens agrada de fer als humans: es repeteixen. Cap novetat. Si hi ha res que sorprengui, en aquest afer, és, posats a emprar expressions tòpiques, la cobertura mediàtica, és haver de pessigar-te per recordar que som al segle XXI quan llegeixes, jo què sé, que “el nomenament de Sandra posa fi a tres anys consecutius l’elecció de senyoretes que prèviament havien estat a la cort infantil” o que “va atendre ben disposada una pila de televisions i ràdios, explicant una vegada i una altra com van ser aquells segons màgics” o que “Rocio va aconseguir sobreposar-se a l’emoció i les llàgrimes que no va poder contenir quan es va assabentar del seu pròxim regnat”. No sé si aquestes perles són producte de les pàgines que s’han d’omplir i la poca teca que hi ha per farcir-les o ja vénen de fàbrica redactora (si la societat és la culpable, com en aquella cançó, no hem d’oblidar que bé li calen ditets teclejadors, diguem-ne, col·laboradors necessaris), però comença a fer angúnia que ens hi acabem acostumant, que finalment, a còpia de rutines, ho trobem del tot normal.
Perquè resulta que la cosa es col·loca impúdicament a les portades. Per davant de tota la resta. I més gran. Què són el procés de pau a Euskal Herria o veure el regidor d’Urbanisme de València assegut al banc dels acusats (“presumpta prevaricació”, en diuen) o etcètera, què són totes aquestes collonades davant la urgència d’informar que la nova fallera major confessa que se sent “molt feliç”?
