Prou convocatòries

Som divendres i sóc a punt de tancar l’ordinador per començar el cap de setmana festiu. Abans, però, decideixo fer una ullada al correu electrònic i constato que, un cop més, la setmana que ve es presenta  atapeïda de convocatòries, ja sigui de xerrades, jornades,   rodes de premsa… o com li vulgueu dir. No pot ser, penso, així no hi ha manera de treballar!  Si he d’anar a seguir i cobrir tot aquest gruix de convocatòries és materialment  impossible que aixequi un tema propi, una notícia exclusiva. Sí, ja fa temps que ho sabem que anem saturats d’informació, que anem sobrats de convocatòries i que cada periodista té la responsabilitat de  defensar davant el seu cap què creu que és convenient o no de seguir. Però ara, a això, si ajunta una precarietat laboral, unes retallades de personal que engrandeixen més el problema. De la mateixa manera que els sindicats han denunciat recentment que malgrat la millora de l’ocupació turística d’aquest estiu no hi ha hagut més contractes de personal i que els que treballaven han hagut d’atendre molts més clients, els periodistes que continuem en les redaccions empetitides, no donem l’abast.

Llegeixo una entrevista antiga al periodista nord-americà David Simon que recentment m’han rebotat i on afirma que “el periodisme, quan es practica adequadament, és un acte increïblement delicat, ètic i exigent de temps que requereix conèixer un afer, mantenir les fonts, tornar-hi cada dia per saber què és nou i rellevant de la institució que s’està cobrint i escriure d’una manera sofisticada que a la llarga desveli coses sofisticades d’aquesta institució”. Sofisticació a banda, em quedo amb les primeres paraules d’aquest també guionista  de la sèrie The Wire i reivindico la necessitat d’aquest periodisme que, en alguns moments, com avui divendres, em sembla pràcticament impossible. He dit sofisticació a banda? Potser aquí és on hi ha la solució?