Enmig d’un bombardeig de notícies sobre retallades, deute públic i falta de liquiditat de les administracions, pocs periodistes o mitjans s’atreveixen a posar el dit a la llaga de la reforma fiscal o el frau. Un d’aquests pocs va ser Jordi Évole ahir a Salvados, un dels reportatges més equilibrats i profunds sobre la matèria emesos en els darrers mesos en hora de màxima audiència.

El programa s’atrevia a donar veu als qui demanen una urgent reforma fiscal, normalment excloses dels grans mitjans, i això permetia conèixer dades tan dures com que el 48% dels ingressos de l’Estat espanyol provenen de l’IVA –que es paga per igual sigui quin sigui el patrimoni del consumidor- i que el 96% de l’IRPF es recapta de les rendes menors als 60.000 euros, mentre que les grans fortunes sols contribueixen amb el 4% restant. Una informació que pot ajudar a entendre quin és l’origen del drama del deute públic que ara mateix es viu a l’Estat espanyol.

A l’altra banda, els defensors de l’ortodòxia neoliberal van insistir en la teoria del “degoteig cap avall”, un dels mites centrals d’aquesta ideologia i que propugna que els rics, a base de contractar “albiradors de perdius i mariners de iots” al final generen ocupació i promouen l’economia. Això va ser defensat al programa d’Évole per José María Castillejo, l’únic ric que va acceptar ser entrevistat. El mateix Évole reconeix en un moment que “ens ha costat molt trobar gent que accepti sortir”.

I precisament aquesta opacitat de certes persones és una constant en els treballs periodístics que aborden aquest tema i del que ni “Salvados”, a pesar de l’esforç, se’n salva. En una entrevista recent a Mèdia.cat el periodista Pascual Serrano afirmava que “els mitjans funcionen com la Camorra, no es pot dir en veu alta el nom dels capos” i l’equip d’Évole feia honor a la màxima al no mencionar en cap moment dels programa el nom d’algun dels “súper rics” –molts d’ells prou coneguts- als quals es fan habituals referències en abstracte.

Un d’aquests “súper rics” que s’hauria pogut nombrar no és altre que Emilio Botín, president del Banco de Santander, al qual se li han descobert comptes corrents a Suïssa amb més de 2000 milions d’euros no declarats. A pesar de l’obvi interès públic de la notícia aquesta només va ser publicada breument el passat mes de juny per informar que la qüestió “s’havia resolt amigablement”. El tema però, és lluny d’estar resolt, però interessa més al New York Times, que fa un mes va publicar un altre extens reportatge en portada, que als mitjans catalans o espanyols, que no han tornat a tractar-lo.

Un dels pocs articles que s’ha atrevit a posar noms i cognoms a la nebulosa habitual dels “defraudadors” va ser aquest al setmanari Directa i que posava al descobert gent com Artur Mas Barnet, pare de l’actual president de la Generalitat a més d’altres empresaris i industrials catalans, normalment allunyats d’un focus que, quan s’encén, sols il·lumina esportistes i artistes. Però no sols els periodistes tenen la culpa d’aquesta opacitat, ja que la llista de 659 grans defraudadors en mans d’hisenda –i que va aconseguir per una filtració del banc suís HSBC i no per mèrits propis- ha estat fèrriament custodiada pels estaments judicials que, aquest cop, no han patit cap de les seves habituals filtracions.