Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) va viatjar el 1980 a Leningrad (l’actual Sant Petersburg). S’hi va estar dos mesos. Hi anava convidada per l’editorial moscovita Progrés. L’objectiu era escriure un llibre a partir de les entrevistes que fes als supervivents del setge que va viure la ciutat per part de l’exèrcit nazi durant gairebé dos anys i mig (de setembre de 1941 a gener de 1944). El resultat és un preciós i colpidor llibre, L’agulla daurada (Edicions 62, 1985), un document periodístic on narra els dos mesos que va passar a la ciutat i també totes les històries que li van explicar de la resistència dels habitants de la ciutat.

No ens ha de sorprendre que una editorial russa proposés a l’escriptora i periodista catalana, que avui dijous 10 de novembre recordem en el vintè aniversari de la seva mort, d’escriure un llibre relatant el brutal setge que va patir Leningrad i on va morir més d’un milió d’habitants de la ciutat. I és que el 1977 havia sortit publicat Els catalans als camps nazis (Edicions 62), l’obra en què la Roig va recollir el terrible testimoni de dones i homes dels Països Catalans que van sobreviure als camps d’extermini del nazisme. Qui millor, doncs, per donar la paraula als que van patir aquells 900 dies terribles de gana, fred i bombardejos a la ciutat russa?

Aquesta faceta periodística de Montserrat Roig és menys coneguda que la d’escriptora, però no menys prolífica. Així, a més d’escriure aquests dos llibres, va ser una cronista del seu temps a través de les seves habituals col·laboracions periodístiques (a les revistes setmanals Destino i Triunfo, i als diaris Mundo Diario, El PeriódicoAvui) i en els programes d’entrevistes que va fer per la televisió (com Personatges, al circuit català de TVE). Tota aquesta feina queda recollida en diverses recopilacions: Melindros (1990), Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (1992) i, el més recent, Diari d’uns anys (1975-1981) (2011).

L’autora, com a periodista, parlava del seu temps (per exemple, quan feia una crònica del primer míting democràtic a Barcelona: “Durant aquest any tots plegats semblem com nens de primera comunió, ens estrenem de tantes coses. És com si anéssim perdent la virginitat “política” a poc a poc. Sentir parlar de socialisme, de democràcia i de llibertat i, a més a més, creure-t’ho, era tot un espectacle”), però sovint també feia venir el passat cap al present, per tal que no s’oblidés d’on veníem. Com quan en plena transició, una època tant plena d’oblits, no s’estava de recordar els exiliats catalans que encara hi havia escampats pel món.

Com a filla del seu temps, sovint, per guanyar-se la vida, va haver d’escriure en castellà, malgrat el seu compromís permanent amb la llengua catalana. I és per això que al pròleg de Molta roba i poc sabó (1978) es justificava: “Val a dir que he aconseguit viure d’escriure. Però d’escriure, la majoria de les vegades, en una llengua manllevada […] Això de la llengua manllevada ha estat per culpa de la Història que, de tan malalta, no acaba de posar-se bona. A veure si s’acabarà aviat i els qui tenen por de la vida no ens tornen a fer la guitza”.

El seu periodisme compromès i curiós entronca amb la tradició d’alguns dels noms més rellevants de l’ofici a nivell internacional, que no entenen l’exercici de la professió sinó és a partir del compromís, de prendre partit pels qui pateixen injustícies. En paraules de la periodista mexicana Elena Poniatowska: “A l’Amèrica Llatina, un es fa periodista i el primer que fa és indignar-te, la pròpia realitat t’hi obliga. Si no fas periodisme de denúncia, no sé què estàs fent”. En paraules de la mateixa Montserrat Roig, també indignada, en aquest cas amb la realitat social i nacional dels Països Catalans: “Incapaç com veia de transformar el món… vaig decidir d’escriure’l”. Alhora que era conscient de la dificultat d’exercir aquest tipus de periodisme: “Si vols actuar amb independència i poder dir sempre la veritat, la teva veritat, saps que caus en la marginació”.

Avui, a la xarxa, durant tot el dia el Twitter piularà per recordar les paraules de la Roig, periodista de referència que va marxar massa d’hora.