Finalment Rajoy ha fet pública la composició del seu Govern i avui tots els mitjans obren amb les habituals llistes, fotografies i petites biografies dels nous ministres. Una de les figures que, atesa l’actual situació, hauria d’haver despertat més atenció és la de Luis de Guindos, nou responsable d’Economia i Competitivitat i un dels principals responsables d’aplicar les famoses receptes de Rajoy per tal de superar la crisi. Però tot i això la majoria de mitjans generalistes han cobert l’expedient amb una breu biografia de de Guindos que inclou el seu pas pels governs d’Aznar com a secretari d’estat a les ordres de Rodrigo Rato i la direcció de la filial ibèrica de Lehman Brothers entre 2006 i el setembre de 2008, “fins que va fer fallida” tal com assenyalen els mitjans que han incorporat algun apunt crític –que ni tan sols són tots a pesar que sigui una dada difícil de passar per alt.. Al màxim que han arribat alguns diaris, com La Razón o l’ABC, és a tractar d’oferir un avançament de les seves possibles decisions en base a recuperar de l’hemeroteca algun article o fins i tot declaracions soltes. I qui més lluny ha anat en la tasca investigadora ha estat Vilaweb qui ha publicat que de Guindos va organitzar la venda d’unes polèmiques “quotes participatives” de la CAM que més tard es convertirien en paper mullat.

Tampoc la premsa econòmica especialitzada s’ha esmerçat gaire a analitzar el pensament del nou ministre ni ha prestat massa atenció al que a primera vista seria un dels moments clau de la seva carrera professional, ja que la caiguda de Lehman Brothers –deguda en part a decisions preses mentre de Guindos n’era un alt directiu- es considera com el punt d’inici de l’actual crisi. Expansión –l’empresa editora del qual de Guindos n’és conseller- es limita a assenyalar que va ser “el primer espanyol que va entrar al comitè executiu europeu d’aquest banc” i Cinco Días apunta que “des d’aquest càrrec va presenciar la caiguda del gegant estatunidenc”.

Però quines lliçons va extreure de Guindos d’aquesta experiència? La columna setmanal sobre temes econòmics que llavors publicava a El Mundo ofereixen un document de primera mà de quines van ser les seves primeres propostes per evitar que la crisi ja inevitable s’aprofundís. Abans de l’estiu de 2008 –quan les dades de desacceleració econòmica començaven a acumular-se- les seves preocupacions més recurrents encara eren la “rigidesa dels convenis col·lectius” i la “sostenibilitat de la seguretat social”, però ja llavors comencen a entreveure’s certs punts d’autocrítica: “en els darrers anys vam ser incapaços d’adonar-nos-en que en l’origen del nostre èxit s’estaven posant les bases dels nostres desequilibris (…) i el preu dels immobles va començar a créixer molt més enllà del que era raonable”, escrivia el 13 de juliol. Al 2003 havia declarat, en una entrevista a l’ABC, que “no hi ha bombolla immobiliària, sinó una evolució de preus a l’alça que s’anirà moderant” i ja fora del Govern espanyol, redactaria un document d’anàlisi econòmica per a la FAES on l’única referència a la construcció seria la lloança a la seva aportació al PIB. Més tard fins i tot arribaria a declarar que “s’hauria d’haver frenat la pujada del PIB” i que “la causa primera [de la crisis] la tenim en la política monetària de l’última dècada, que va dur uns nivells de tipus d’interès molt baixos durant massa temps”, tot un torpede en la línia de flotació de la política econòmica del Govern en què ell havia participat, encara que això no ho reconegués.

Tornant a 2008, però, el 20 d’abril recomanava, en una línia ortodoxa friedmana, deixar que “el mercat depuri aquests errors i als qui els cometen. Això permetrà que els períodes de prosperitat siguin cada vegada més extensos i els de crisi més curts”. Però a partir de setembre el discurs canvia radicalment i, setmana rere setmana de Guindos va defensant de forma més i més intensiva la intervenció pública per salvar la banca privada. El 12 d’octubre escriu: “en els últims dies s’ha produït un canvi qualitatiu respecte a la crisi financera i a les actuacions dels governs. S’accepta de forma generalitzada que no es pot deixar caure la banca i que els governs faran qualsevol cosa per a evitar-ho”. I sols dues setmanes després hi torna: “el senyal més poderós per a recuperar la confiança, és que no es deixarà caure cap banc”. Però els dubtes de de Guindos amb el neoliberalisme arriben al novembre, amb la columna “Torna Keynes?” on es pot llegir: “Com diu Robert Skidelsky, el millor biògraf de Keynes, les seves idees viuran en la mesura que el món les pugui necessitar. I en els últims mesos podria donar-se l’aparença que els plantejaments i receptes keynesianes tornen a ser d’utilitat”.

Les columnes de Luis de Guindos a El Mundo van deixar de publicar-se al març del 2009, però ja llavors ja feia setmanes que havia tornat als seus temes habituals, demanant rebaixes salarials, posant en dubte la viabilitat del sistema de pensions i exigint contenció de la despesa pública. Enrere havia quedat el moment en què Sarkozy va prometre “refundar el capitalisme”. La seva crisi, la que posava en perill la seva economia havia passat –gràcies a la intervenció pública- i tot just començava la que ha afectat la resta.