Periodistes que fan llistes

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que en ell apareix fa referència a la data de la seva publicació.

“El bon periodisme avui té camins sorgits de la revolució tecnològica d’internet”, —escriu en Sergi Picazo al seu blog, El perseguidor. “No sé encara si es pot fer algun tipus de periodisme –bo o dolent– a la xarxa social Twitter, però alguns ho estan provant amb més o menys èxit. Com que això és nou, molt nou, tot és qüestió de prova-error. Veurem…”

Dins el ‘prova-error’ del Sergi, –per cert, exercici obligat en tota carrera professional, avui–, hi ha una llista de piuladors que, al seu entendre, són interessants i paga la pena seguir. És, ben mirat, la llista d’una llista: es tracta d’una selecció –i en part reelaboració i ampliació– d’una llista prèvia, en aquest cas la dels periodistes més seguits de Twitter, que en Saül Gordillo ha convertit en un popular projecte dins el vessant més 2.0 de la professió. Jo mateix tinc en marxa diferents llistes que vaig fent a mesura que em vaig topant amb perfils interessants al Twitter. A vegades encara amb sorprèn que, regularment, aquestes llistes vagin tenint més i més subscriptors.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Em sorprèn, però no hauria de sorprendre’m. En realitat, la feina del periodista sempre s’ha basat en la tria. Quan fem una notícia triem els fragments de realitat que després endreçarem per fer intel·ligible i interessant el nostre assaig sobre allò que ha passat. La feina del periodista sempre s’ha basat en la tria, doncs; i també en la idea de la construcció, la veritat és sempre un objectiu esquiu, al qual ens acostem sense acabar d’assolir mai.

Els periodistes que avui fem llistes triem. La novetat està en el reconeixement que la feina d’ordenar fets, dades i cites és més compartida que mai i que forma part d’un continu i accelerat procés.

Als periodistes que fan (fem) llistes, hem d’afegir els que piulen enriquint les seves peces -diguem- convencionals (excel·leix aquests darrers dies el cas del periodista d’El Temps Víctor Maceda (@victormaceda) amb el #judicicamps) o els que fan servir les xarxes socials com a breu bloc de notes (@lluisfoix, @soler_toni, @vpartal) ple de pistes interessants. Hi ha també els que s’atreveixen amb eines com ‘storify’ (@janquim o @marcustrell) i els que de fa temps es dediquen a un blog (@RogerPala, @SilviaCobo, Jordi de Miguel, Guillem Carbonell o Jordi Pérez Colomé per dir-ne uns pocs).

En tots els casos, són periodistes que responen bé a les habilitats que requerim a un periodista, avui; i que Steve Buttry resumeix a la perfecció en aquest apunt –confegit per Álvaro Martínez. Ells, i tants d’altres, són periodistes actuals que han entès que avui per fer bé la nostra feina ens hem de reinventar nosaltres (i això implica com i què escrivim).

El problema és que molts d’aquests serveis d’alt valor afegit i que relacionem amb el filtratge, la prescripció o, fins i tot, les exclusives, encara no tenen un model de negoci darrera que els faci sostenibles per ells mateixos.

És veritat que asseguren visibilitat al periodista tot fent-li guanyar autoritat (i no és menor, això, que quedi clar, com expliquen molt bé en aquest apunt de Nada es gratis) i en algun cas també permeten guanyar algun caler (imprescindible l’apunt de Jordi Pérez Colomé a ObamaWorld). Això no obstant, no és molt tranquilitzador pensar que algunes de les experiències més interessants de la professió avui encara les desenvolupem ‘a compte’.

A vegades escoltem alguns col·legues queixar-se de com de ràpid canvien les coses… cada vegada n’escolto més, però, que es queixen del contrari. Que lents que anem!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019