Categoritzat | Opinió

Que visqui el nou periodisme honrat de Público!

Vaig tenir la immensa sort de treballar set mesos a Público, un diari amb una humil delegació catalana que destaca per la qualitat i afabilitat dels seus periodistes, en la meva primera experiència professional en la premsa escrita. Li tinc, per tant, una estima especial. Tanmateix, per sobre dels problemes personals a amics que pugui portar la delicada situació del mitjà, un possible tancament seria molt nociu no només per als empleats que passarien a engreixar les llistes d’aturats de la professió sinó per al conjunt de la professió. I és que Público va ser el primer diari que va aplicar el que després molts han teoritzat com el model del futur: un periodisme implicat, amb punts de vista i temes propis, que explica i analitza més que informa, que treballa la matèria primera dels fets per aportar-li valor afegit, que prima els reportatges per suplir la immediatesa dels digitals, que planta cara al poder econòmic, que trenca l’espiral del silenci sobre certs temes tabú…

El que en el seu moment va ser una raresa als quioscos i que ha maldat per fer-se un lloc a les cases dels lectors ara és el model a seguir malgrat que molts no ho vulguin reconèixer. Abans que sabéssim que ja no volíem que ens narressin el que ha passat el dia abans sinó el perquè i que ens volíem sentir identificats amb el diari que llegim, Público ja ho perseguia. Com en tots els invents tecnològics, però, qui surt abans al mercat no és qui s’endú la millor quota de mercat. Ni tan sols qui en fa la millor versió. I tot i tenir un suport econòmic al darrere com el de Jaume Roures, pot ser que això no sigui suficient. I això que qui renegava de Público en els seus orígens ha hagut d’anar-lo copiant poc o molt. Amb diferent mesura la gran majoria dels altres diaris han anat adoptant algunes de les característiques que van fer-lo genuí en el seu moment. I els periodistes que ens estimem la professió, cansats de resumir rodes de premsa al paper, agraïm poder esprémer la massa encefàlica.

Se l’identifica per la seva marcada ideologia. Un element pel qual encara està sol al mercat i que de per si justifica la seva existència. La gent d’esquerres, un percentatge prou significatiu dels ciutadans, té dret a tenir un diari propi. Ningú més fins ara s’ha atrevit a qüestionar els dogmes neoliberals que Público esbudella cada dia des del rigor i les dades. Una dels grans ensenyances que me’n vaig endur me la va dir un dels directius del diari quan va visitar Barcelona: “el periodisme objectiu no existeix, nosaltres volem fer periodisme honrat”. Un matís tan profund i important com fins ara obviat. Entre la mentida i el punt de vista propi hi ha una distància tan enorme com entre l’opinió i la interpretació. I Público, encara fins ara, segueix sent el mitjà que millor tradueix a la pràctica aquest projecte que, pel bé del periodisme i la seva credibilitat, ha d’acabar guiant la nostra professió.

Si desapareix, seguirem copiant el seu model fins esdevenir mitjans molt similars en el model i –com toca– diferents en la línia editorial. No estaria de més, però, que el far que conscientment o no guia la nostra evolució es mantingui encès. La valentia d’innovar en temps de crisi i de qüestionar tòtems intractables ho justifica de per si. Aquesta vegada el hashtag no és buit ni en va: #porquePúblicohacefalta.

*Certament, algú em podrà al·legar que certs diaris conservadors abans ja aportaven un punt de vista propi a la informació i primaven el reportatge a la notícia. Jo els respondré que els pilars més fonamentals del periodisme no es poden aguantar des de la dreta i que, per tant, aquells mitjans seran moltes coses però no periodístics. Aquest tema, però, ja donaria per un altre article…

Fes-ho córrer:

  • del.icio.us
  • Facebook
  • Google
  • Enviar a un amic
  • La Tafanera
  • Meneame
  • Twitter

Traductor

Enllaços recomanats

Mediacat Twitter

Calendari

Abril  2014
Dil Dim Dim Dij Div Dis Diu
   
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30