Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Més de 700.000 persones afectades, una xifra de quasi 26.000 milions, les principals entitats financeres afectades i una sèrie d’elements que permeten parlar d’estafa a grans dimensions en una època en que cada vegada s’exigeix més transparència a institucions públiques i privades. En canvi el “cas de les accions preferents” no s’està convertint en cap escàndol amb majúscules i no aconsegueix arribar a les portades dels diaris ni dels informatius. Però quan de temps podran mantenir el mur de silenci?

El cas de les accions preferents que fins a 53 caixes de tot l’Estat espanyol van vendre als seus clients més fidels amenaça en esclatar de forma massiva en qualsevol moment. No sols per les xifres referides més amunt –que són estatals al no haver-se pogut aconseguir diferenciades dels Països Catalans- sinó pels elements més subjectius: els afectats són, en general, bons estalviadors d’avançada edat que van confiar en els directors de les “seves” oficines que els van “col·locar” –en l’argot bancari- un producte financer d’alta complexitat sense avisar-los que no estaven simplement contractant un dipòsit amb una mica més de rendibilitat. L’alarma ha saltat quan alguns d’aquests clients han intentat recuperar els seus diners que pensaven ingressats en dipòsits –grantits legalment- i s’han trobat en que en realitat tenien una inversió a “perpetuïtat” i que les opcions que els ofereixen alguns bancs –i assegurant que hi posen bona voluntat- és reconvertir aquestes accions en unes altres que “sotmeses a les “turbulències econòmiques i que podrien perdre fins a un 20% del seu valor”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però tot i que la història té tots els elements de manual per esdevenir un reportatge, per ara els grans mitjans hi estan passant de puntetes. Només algun breu relacionat amb les concentracions que ja han fet els afectats que se n’han adonat –en cap cas s’alerta que n’hi podria haver molts més- i algunes explicacions en les seccions d’economia o en la premsa especialitzada on el primer que s’avisa és que en cap es pot parlar “d’estafes” i on la versió de l’entitat bancària –pel Vicepresident de La Caixa Juan María Nin tot això pot provocar “rascades”-  és la predominant. Més difusió va tenir, en canvi, l’anunci que Caixabank havia guanyat 1.185 milions d’euros el 2011.

La pregunta és, des d’un punt de vista d’anàlisi de mitjans, quan de temps aconseguiran els grans mitjans mantenir-ho en silenci? En una seqüència calcada del que després es va convertir en el “cas Urdangarín”, les primeres filtracions van venir dels mateixos afectats utilitzant els fòrums d’internet, blocs i les xarxes socials, incloses les seccions de comentaris de les edicions digitals dels diaris. Després algunes revistes de periodisme d’investigació i diaris digitals van començar a dimensionar el nivell dels problema, per saltar, tot seguit a diaris locals i a les seccions “regionals” de grans mitjans, així com algunes columnes d’opinió, encara que sense posar noms als responsables, i cartes al director. Fa uns dies, l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (Adicae), reconeixia “els mitjans de comunicacions comencen a fer-se ressò d’aquesta lluita” i expliquen que el seu president ja ha estat entrevistat a les principals ràdios espanyoles com SER i COPE i que TVE també se n’ha fet ressò. És si més no paradoxal que sent entitats del país algunes de les principals protagonistes –com la CAM o la mateixa CaixaBank- els mitjans d’aquí tinguin menys interès en la història.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019