Que exigent que ve la primavera!

En aquest país, cada generació té la seva pròpia primavera. Un moment fundacional sobre el qual s’edifica el relat col·lectiu, es generen afinitats, neixen estratègies i es construeix futur. Normalment, les primaveres venen precedides d’hiverns. De vegades, hiverns molt crus. Els estudiants de l’Autònoma, per exemple, vam tastar una bona ració de bastó en ple hivern, el gener de l’any 1999. La visita del president espanyol Jose María Aznar al Campus de Bellaterra va generar unes protestes que van ser durament reprimides per la Policia espanyola. D’aquella atzagaiada en van resultar uns quants blaus. Però, vist amb perspectiva, seria difícil entendre l’auge posterior dels moviments socials i de l’esquerra crítica sense aquells moments de catarsi col·lectiva. Ara són els estudiants de secundària de València els qui estan tastant la seva pròpia ració de xarop de bastó, en un hivern especialment cru marcat per la crisi, les retallades i la impunitat de la corrupció política. Allò que a Twitter s’ha batejat com a #PrimaveraValenciana sembla que no ha fet més que començar. A hores d’ara, no podem percebre què suposarà, però molt probablement es tracti d’un punt d’inflexió en la història política del País Valencià.

Hi ha una diferència substancial entre la “primavera catalana” de 1999 i la “primavera valenciana” de 2012. I és que aquesta darrera, parafrasejant la genial cançó de Maria del Mar Bonet, està essent molt més exigent. Sobretot amb als professionals dels mitjans de comunicació. A finals dels noranta, les protestes estudiantils a l’Autònoma van ser àmpliament criminalitzades als mèdia. Radicals, violents, okupes ensinistrats per Jarrai… El discurs monocolor va imposar-se en la immensa majoria de mitjans de comunicació, inclosa TV3 i, amb matisos, la premsa dita progressista. Gairebé quinze anys més tard, una situació com aquella resulta inimaginable. Internet i la proliferació de les xarxes socials han acabat amb els discursos monolítics. L’agenda informativa ja no és tan fàcil de gestionar des dels despatxos del polític de torn. La realitat desborda als mitjans i exigeix als periodistes que donin el millor de sí mateixos. O això, o l’audiència no tindrà problemes per prescindir-ne i buscar altres vies per informar-se. No n’hi ha prou amb fer una cobertura dels fets per sortir del pas, o en reproduir la nota de premsa de Jefatura sense contrastar les fonts. Aquesta dinàmica, l’any 99, volia dir que estàvem fent malament la nostra feina. L’any 2012, a més a més, vol dir que estem fent el ridícul de forma pública i notòria.

Alguns professionals ho tenen clar. Per exemple, la delegada de Televisió de Catalunya al País Valencià, Empar Marco, que ha realitzat una sèrie de cròniques exemplars, que contrasten amb el silenci lamentable d’un Canal 9 que ha vist revoltar-se als seus propis treballadors en una escena inèdita a l’Europa occidental. A un altre nivell, resulta impactant que hagin estat els mitjans alternatius –com La Directa o L’Accent– els qui hagin informat de forma més puntual i innovadora de les protestes valencianes. Fa cosa de deu o quinze anys, la premsa alternativa era una anècdota folklòrica. Avui en dia, amb internet com a eina amplificadora i amb la lliçó ben apresa, és capaç de treballar exclusives, marcar agenda i generar un feed back envejable. Amb una sabata i una espardenya i a base d’exigir-se com ningú, els mitjans alternatius estan obtenint resultats òptims i fidelitzant audiències. Tota una lliçó per al gremi. Que la exigent primavera valenciana serveixi, també, per posar-nos les piles i començar a redirigir les dinàmiques perverses de l’ofici.