Miopia política

Des del naixement del moviment dels indignats, bona part dels mitjans i blocs del que podríem anomenar “esfera sobiranista” s’hi van posar en contra. Aquest esclat era, segons la seva anàlisi, una distracció que ens allunyava de l’objectiu essencial, aconseguir la independència, a més d’un moviment que funcionava segons les claus polítiques espanyoles. Els més benevolents hi varen veure una mobilització de les bases socials de l’espanyolisme a Catalunya –més antagònica que paral·lela al moviment sobiranista- però n’hi va haver fins i tot que van entrar en paranoies conspiratives, incloent fins i tot els serveis secrets espanyols. Si el 15M es concentrava davant del Parlament resultava que atacava la sobirania catalana, i si feia una marxa a Madrid és que només es fixava en els problemes espanyols, tot valia per demostrar una tesi que era vàlida a priori. Alguns detallets sense importància, com explicar perquè la Caverna mediàtica madrilenya era tan combativa amb una protesta que, al cap i a la fi, tindria com a objectiu final lligar Catalunya a Espanya, van ser passats per alt.

Amb el temps els indignats han anat demostrant la seva capacitat de crear un moviment popular genuí que ha arrelat molt sòlidament en la lluita contra les retallades, com ho demostra la creació de plataformes com els “mestres indignats” o els “sanitaris indignats”. També han llimat i aclarit alguns dels seus aspectes inicials que més grinyolaven, com el poc ús del català en les seves comunicacions o l’aprovació del dret a l’autodeterminació com un dels seus punts irrenunciables. Al cap i a la fi, al 15M hi ha més militants de l’esquerra independentista que de Ciutadans, si és que en queda algun d’aquesta formació.

A pesar d’aquests avanços –significatius, encara que es puguin considerar insuficients- l’aversió d’aquesta esfera sobiranista cap als indignats no sols no s’ha reduït –recentment encara es podien llegir editorials que insistien en aquest tema o notícies que fregaven la manipulació digna de ser ressenyada a aquest observatori- sinó que en certa manera s’ha ampliat a qualsevol lluita contra les retallades, incloent l’adjectiu “espanyols” rere les notícies de mobilitzacions sindicals però no en les  informacions en les que aquests mateixos sindicats defensen la immersió lingüística.

Naturalment cadascú es lliure de prendre la línia editorial que vulgui, però vist el panorama gairebé un any després no deixen de sorprendre certes actituds. A pesar de certs focs d’artifici dialèctic, es demostra que l’aliança entre CiU i PP està forjada amb acer inoxidable i les seves compulsions retalladores són tan nacionals com socials. És la mateixa lògica privatitzadora la que destrueix la sanitat i la televisió públiques, la que considera que Catalunya no mereix ni delegacions exteriors ni bones universitats, és –forçant un pèl la comparació- el mateix espoli els diners que paguem a Espanya i mai tornen que els impostos que defrauden els rics nostrats. És, en definitiva, la dreta la que ens lliga a Espanya –per molts que alguns insisteixin a treure l’estelada els diumenges- i no cap moviment popular.

Per això em resulta tan incomprensible que una sèrie de mitjans i blocaires que fan de l’assoliment de la independència la raó de la seva tasca informativa rebutgin la possibilitat de consolidar aliances amb un moviment amb el que tindrien –com a mínim- importants coincidències tàctiques i renunciïn de bones a primeres a fer l’esforç de seducció que amb tanta paciència –i tants pocs resultats- fan amb CiU.

És un gran exercici de miopia política. O això espero.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019