Pujol, Garzón i l’efecte lupa

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Quan donava classes de periodisme a la facultat (UAB) i havia d’explicar el procés de fabricació de les noticies, recordo que manejava diverses teories sobre el procés de selecció. Es tractava d’aplicar metàfores vàries elaborades de forma acadèmica que el feien més entenedor. La més estesa, i força sòlida per l’elaboració dels fonaments que la suportaven, era la que s’anomena “de l’espiral del silenci”. Ve a dir, en esquema, que el silenci que impera sobre determinats temes en el procés de construcció de la informació es reforça a ell mateix, en una mena de turbulència en espiral que només es trenca si al seu entorn es produeix un soroll prou contundent per aconseguir-ho: un enfrontament armat, un atemptat de grans dimensions com el de l’11 de setembre del 2001 a Nova York, un magnicidi, una revolta de grans proporcions i efectes sobtats….

N’hi havia una altra, més modesta però que m’atreia més: l’anomenada “de l’efecte lupa” (o zoom). Posa èmfasi en el fet que, com la metàfora que li dóna nom, quan construïm la informació, els periodistes no solament apliquem una mirada selectiva als esdeveniments d’actualitat objecte de la comunicació de masses (soroll/silenci), informant-ne o ocultant-los, sinó que, de l’esdeveniment, posem el focus en determinats aspectes i, com quan apliquem la lupa a un determinat objecte (o el zoom a un paisatge), com més n’engrandim uns, més en difuminem la resta fins diluir-los en la foscor absoluta. La fabricació de la informació, segons aquesta teoria, no seria només un procés de selecció d’uns esdeveniments en detriment d’altres, sinó de magnificació d’alguns aspectes d’aquests mateixos esdeveniments triats i enfosquiment de la resta.

Pensava en això aquests dies veient el seguiment que els mitjans han fet de dos esdeveniments protagonitzats per personatges mediàtics i que han estat d’actualitat: l’expresident de la Generalitat de dalt Jordi Pujol i el jutge prevaricador espanyol Baltasar Garzón.

Comencem per Pujol. El periodista Jordi Évole el va entrevistar per al seu programa de televisió “Salvados”, a La Sexta, el 4 de març passat. Una entrevista que va ser objecte de força soroll mediàtic perquè Pujol li va confirmar el que fa temps que venia dient: que se’ns està tornant independentista. L’entrevista va ser llarga i el periodista li va preguntar per temes molt diversos. Però la majoria dels mitjans que en van informar només van posar la lupa en un: aquest de l’independentisme –sisplau per força– de qui, al seu temps de president, va tenir l’honor dubtós de ser nomenat “español del año” pel diari imperialista i monàrquic “ABC”. No era novetat, però els mitjans hi van posar el zoom més potent, i la resta va quedar enfosquida. Només –que jo en tingui constància– el diari “Ara” va fer la llista d’altres frases tant o més rellevants que va dir Pujol a l’entrevista, molt ben portada per cert, per Jordi Évole.

Entre d’altres, una que em va escandalitzar de forma especial, venint d’un personatge que va fonamentar el seu prestigi polític, entre d’altres coses, en la tortura i presó que va patir durant el franquisme. En un fragment notable –i força llarg– de l’entrevista, Évole va insistir en un torn de preguntes i repreguntes sobre el suport de Pujol a l’exministre socialista José Barrionuevo quan aquest va ser imputat i condemnat pel cas GAL, esadir per terrorisme d’Estat. Pujol, amb circumloquis i estratègies vàries de diversió a què és tan aficionat, va acabar justificant el terrorisme d’Estat perquè –va dir– “quan hi ha una guerra, hi ha una guerra, entengui’m. La policia lluita contra gent que assassina i l’Estat lluita contra gent que assassina”. Esadir, justificació pura i dura dels assassinats per raons d’Estat. L’efecte lupa, aplicat a l’entrevista per la majoria dels mitjans –no per l'”Ara”, si més no en el resum de frases que va recollir– en va engrandir la declaració “independentista” de l’expresident de la Generalitat i diluir fins fer-la desparéixer del focus la seva justificació de l’assassinat en nom de la raó d’Estat. Cap periodista de sensibilitat democràtica no ho hauria d’haver fet, però va passar i. com que va passar, ho explico.

Anem al jutge prevaricador Baltasar Garzón, fenomen mediàtic per excel·lència les darreres setmanes arran de les seves compareixences com a acusat davant dels tribunals espanyols que ell tant bé representa. Mitjans de tot el món –no només catalans o espanyols– han posat el focus en un Garzón jutge instructor de preteses causes contra els crims del franquisme i contra la humanitat i víctima, per això mateix, de la revenja dels franquistes i els seus propis col·legues de judicatura. Quan, de fet, Garzón s’havia limitat –fins llavors– a acceptar una denúncia i declarar-se competent per iniciar diligències sobre aquests crims. Mèdia.cat ja va deixar constància de molts d’altres aspectes que permetien posar en dubte la pretesa trajectòria democràtica del jutge prevaricador. Però la lupa que li van aplicar els mitjans –potentíssima a aquests efectes– els van diluir en la foscor absoluta. Fins tal punt que –i aquí sí que cal aplicar-hi la teoria de l’espiral del silenci– personatges i institucions internacionals que coneixen –o haurien de conèixer– prou bé el pa que s’hi dóna, als jutjats de l’Audiència Nacional espanyola –hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic franquista– i a les garjoles que en depenen van sortir en defensa a ultrança del jutge prevaricador com a gran defensor dels drets humans, sobre els quals universitats de prestigi internacional li ofereixen ara feina per donar-ne lliçons. Parlo, per exemple, de l’exfiscal espanyol anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo; la premi Nobel de la pau Rigoberta Menchú; el premi Nobel de la pau i facilitador en alguna ocasió de la mediació en el conflicte de l’imperi espanyol al País Basc Adolfo Pérez Esquivel, Amnistia Internacional o les “madres de la plaza de mayo” argentines…

Fora de focus, doncs, el Garzón que feia detenir i empresonava independentistes catalans el 1992 i –segons sentència del Tribunal europeu dels Drets Humans d’Estrasburg– no en garantia la seva seguretat personal i mirava cap a d’altra banda quan li deien que havien estat torturats; que tancava mitjans de comunicació i feia detenir persones al País Basc només per la seva militància política aplicant-los la seva teoria que “tot és ETA” i que es pot ser d’ETA sense saber-ho; que s’avançava fins i tot als tribunals espanyols –ell que només era jutge d’instrucció, un fet que s’obviava ja llavors quan se’n parlava als mitjans– i tancava seus de partits polítics i feia detenir i engarjolar alcaldes i regidors bascos d’Udalbiltza que després serien absolts per la mateixa Audiència Nacional espanyola… Garzón, impol·lut, lliure de dubtes, en una aplicació de la lupa i l’espiral del silenci pels mitjans fins i tot de fora de l’Estat espanyol, en una de les operacions mediàtiques de propaganda més desvergonyides i d’èxit de tots els temps.

Fins tal punt que un seu servidor, el periodista català Pere Ríos, va gosar posar en dubte que el contingut de la sentència del Tribunal europeu dels Drets Humans sobre el tracte a què van ser sotmesos els independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992 tingués res a veure amb el jutge prevaricador. Ho va fer en una pseudoinformació titulada “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure”. La Coordinadora catalana per la prevenció i la denúncia de la tortura, que agrupa catorze entitats, hi va reaccionar amb un dur comunicat en què, entre d’altres coses, deien: “El Tribunal Europeu de Drets Humans implica directament Baltasar Garzón i tota la cadena judicial de custòdia –metge forense i fiscal, inclosos–. La bona praxi judicial per prevenir els maltractaments hauria deduït testimoni de la denúncia d’un delicte greu de tortures i hagués remès diligències als jutjats ordinaris. Allò que Garzón mai no va fer, que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar i que l’article d’El País obvia deliberadament”.

No tinc constància –i m’agradaria equivocar-me– que cap mitjà dels autoanomenats “de referència” s’hagi fet ressò d’aquest comunicat de la Coordinadora. Ni tan sols “El País”, la credibilitat del qual hi queda força malmesa. No fos cas que el mite –aquest sí, molt ben construït i sòlid– del jutge defensor a ultrança dels drets humans en resultés tocat ni que fos una miqueta… Dos exemples, doncs, aquests de Pujol i Garzón, a afegir als que esmentava quan donava classes a la facultat, sobre com es fabrica la informació als mitjans de comunicació de masses.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.