El Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA) calcula que l’economia subermida a Catalunya s’eleva cada any a   16.000 milions d’euros. L’incompliment en el pagament d’impostos el farien, en un 71%, les grans corporacions empresarials que trampegen la jurisprudència i eviten declarar tots els seus beneficis. Per fer-hi front, el sistema tributari col·lectivitza el problema: això suposa que a cada ciutadà dels Països Catalans se li cobra una mitjana de 876 euros anuals de més en quotes socials. Segons els tècnics d’Hisenda, la situació deriva de la feble legislació i el poc control de l’Agència Tributària espanyola. Tot i això, el 2011 la Fiscalia de Delictes Econòmics de Barcelona va obrir diligències contra grans presumptes defraudadors. Destaquen els noms de l’advocat Emili Cuatrecases, els germans Carulla, propietaris d’Agrolimen, i Ricardo Rodrigo, editor d’RBA.  

MARIA MANYOSA MASIP

Segons el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha), el 2011 les grans fortunes espanyoles van evadir més de 42.000 milions d’euros en impostos, que sumats als fraus de les pimes, els autònoms i el frau laboral representen el 23,3% del PIB[1] (vegeu taula 1); una xifra elevadíssima que posiciona l’Estat espanyol al capdamunt del rànquing de la Unió Europea dels 15, on la mitjana és deu punts per sota.

Evasió fiscal anual a Espanya

Quantitat
(aproximada)

Evasió fiscal anual*

Percentatge

Grans fortunes i corporacions empresarials **

41.500

42.711

71,77%

Societats i pimes

1.378.000

10.150

17,05%

Autònoms

3.000.000

5.111

8,59%

Altres fraus no empresarials

(no hi ha dades)

1.543

2,59%

TOTAL FRAU FISCAL

59.515

100%

Frau laboral

30.370

TOTAL EVASIÓ FISCAL

89.885

TAULA 1: Estimació de l’evasió fiscal a l’Estat espanyol (dades del 2009 vigents a dia d’avui). FONT: Dades dels Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha).
* Import en milions d’euros.
** L’Agència Tributària considera grans empreses les que fan operacions per imports superiors a 6 milions d’euros l’any.

Per tal de mantenir el nivell de serveis públics, l’intent de reequilibrar les irregularitats fiscals es tradueix en un sobreesforç econòmic per part dels ciutadans, que han de pagar un plus en concepte d’impostos(vegeu taula 2). Segons Gestha, l’import difereix segons el territori: Al Principat de Catalunya és on es paga més, 983 euros anuals, seguit de les Illes Balears, que són 896 euros i finalment al País Valencià, amb 748 euros. La mitjana d’un ciutadà dels Països Catalans és de 876 euros. A l’Estat espanyol és de 839 euros l’any.

 

Euros anuals

Principat de Catalunya

983

Barcelona

995

Girona

963

Lleida

963

Tarragona

926

Illes Balears*

896

País Valencià

748

Castelló

853

València

773

Alacant

681

TAULA 2: Relació d’impostos i quotes socials que cada català paga de més per compensar l’evasió fiscal i mantenir el nivell actual de serveis públics i inversions. FONT: Darrer informe dels Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha), de 2009.
* No tenim dades desglossades de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

Ara bé, tant la recaptació d’impostos com el control de l’economia submergida és competència, a dia d’avui, del govern espanyol. També ho és —tot i que no ho hagi fet— la responsabilitat d’impulsar estudis oficials de la situació i permetre que les agències tributàries autonòmiques tinguin accés a la base de dades de l’AEAT per tal de facilitar la detecció del frau fiscal i laboral.

Els beneficis de tenir diners

Segons Gestha, el 71% de l’evasió de capitals el fan grans fortunes. Segons dades de l’Agència Tributària als Països Catalans es comptabilitza que ingressen 600.000 euros l’any 2.267 persones: són els anomenats “super-rics”. N’hi ha 1.580 al Principat, 540 al País Valencià i 147 a les Illes Balears. En l’àmbit espanyol les dades oficials recullen que hi ha prop de 3.000 persones amb béns heretats per valor de 10 milions d’euros. Sorprenentment el 2011 poc més de 700 ho van declarar. Tot i això, els que no ho van fer no van cometre cap delicte, només van “eludir legalment el pagament d’impostos dels seu béns”, tal com afirma el secretari general de Gestha, José María Mollinedo. És el que es coneix com economia d’opció (o elusió fiscal, que no evasió), i es basa a aprofitar-se dels aspectes interpretables o no previstos de la llei per defugir el pagament d’impostos. No és, per tant, un frau perquè no vulnera oficialment cap norma.

Les corporacions empresarials també són afavorides per la flexibilitat de l’impost de societats, que s’aplica en funció dels beneficis de les empreses i que, a l’hora de ser declarat, aquestes poden modificar en més o menys mesura. El “com” s’explica amb les dades de l’AEAT segons les quals les entitats eludeixen fins a dues terceres parts dels cobraments mitjançant deduccions i un ampli ventall de mecanismes per evitar fer efectives les contribucions. Xavier Caño, de l’organització ATTAC Justícia Econòmica Global, explica que si bé està establert que les gran empreses han de pagar el 30% d’impostos pels seus guanys, a la pràctica n’abonen només un 10% (menys del que paguen les famílies, que contribueixen amb un 11’5% de la renda).

Lentitud judicial, laxitud legislativa

La política fiscal generosa amb les grans fortunes no ajuda a consolidar una societat més igualitària, tot i que des de l’àmbit judicial afirmen que hi treballen de manera constant. Pere Ariche, fiscal de l’oficina de Delictes Econòmics de l’àrea de Barcelona, defensa  que “s’està fent molta feina” però que només amb les causes que han entrat a judicatura durant el 2011 el departament estarà ocupat els propers 10 anys. Ariche afirma que els casos de frau “requereixen molt de temps, i els jutges han de reservar-se de mitjana tota una setmana per concloure un únic cas”. El fiscal afirma que “de cap manera” els processos s’alenteixen conscientment. I és que sovint els imputats són personalitats socialment rellevants o amb connexions explícites amb els poders econòmics, polítics i financers. Des del Ministeri Públic, però, s’assegura que els casos “més tard o més d’hora s’acaben assumint”.

El que no està en marxa ni es preveu que s’hi posi a curt termini és la modificació de la legislació actual. Per José María de Odriozola, president de l’organització d’Inspectors d’Hisenda de l’Estat (IHE), “és necessari revisar les normes i adaptar-les als nous temps”, una tasca que segons l’actual ordenament jurídic recau, de nou, en el govern espanyol. Sobre les possibles i estretes relacions entre l’àmbit de la política i les elits econòmiques reflexiona Eulàlia Reguant, matemàtica i membre de Justícia i Pau, que assegura que des del col·lectiu es té la percepció que “el poder no té ganes d’enfrontar-se a segons qui” i afegeix que si les lleis encara no s’han canviat “és perquè els polítics que ho han de fer tenen interessos en les grans fortunes”.

I és que la fiscalia només pot obrir diligències (i jutjar-les en els casos que convingui) si les investigacions de l’Agència Tributària ho requereixen. En aquest sentit des de Gestha denuncien que el 88% de l’evasió fiscal anual queda impune; una responsabilitat de l’AEAT però també de la legislació en si, perquè les acusacions per delictes de frau o evasió fiscal només es duen a terme si l’estafa supera els 120.000 euros. Si durant el judici es demostra el delicte, la condemna per als acusats serà retornar els diners més una sanció que pot anar del 50% al 150% del capital defraudat. Les penes de presó són d’un màxim de tres anys però s’apliquen en molt pocs processos, ja que generalment s’arriba a un acord econòmic. Pel que fa als casos d’infracció inferiors a 120.000 euros, Hisenda multa els responsables i els sol·licita que posin al dia els seus comptes. Si es compleixen els requeriments s’evitarà qualsevol pena ja que es considera una falta administrativa.

Frau fiscal a l’abast

Per estafar l’Estat econòmicament parlant, hi ha dos grans mètodes: o bé es camuflen els beneficis obtinguts per disminuir els impostos a pagar (evasió de tributs), o bé directament s’oculten capitals (frau fiscal). Els mecanismes per fer-ho efectiu van des de falsejar factures fins a blanquejar euros a paradisos fiscals. Per exemple, l’IVA és un dels impostos més a la mà dels contribuents perquè permet fer factures lliures d’aquest tribut o també registrar una empresa com si portés a terme una activitat que no està subjecta a l’Impost sobre el Valor Afegit, i al seu lloc desenvolupar-ne una altra.

L’anomenada enginyeria comptable —molt valorada a les gestories i que no és necessàriament delicte— també permet trampejar el sistema aplicant a l’IRPF deduccions no contemplades o reduint el marge de beneficis d’una empresa, que és el que determina la quantitat a pagar en concepte d’impost de societats. És en aquesta línia que alguns empresaris inscriuen el seu patrimoni (la hipoteca, els cotxes, els iots…) com si fos una despesa de l’entitat on treballen, per augmentar el dispendi i disminuir els guanys: si aconsegueixen demostrar que tenen menys beneficis podran reduir la seva contribució impositiva.

Això també es pot fer mitjançant una empresa instrumental (vinculada a l’empresa real), és a dir, amb la creació d’una societat sense activitat econòmica que no tingui ingressos però a la qual es derivin despeses. Amb previsió de salvar els mobles si són descoberts, aquestes entitats acostumen a ser gestionades per la figura d’un administrador, conegut com a testaferro, que sovint és una persona sense propietats. En el moment en què la justícia destapa el cas, sovint no té possibilitat d’embargar-li béns. En aquest escenari és on es duen a terme les operacions vinculades, és a dir, el lloguer o la prestació de serveis entre l’empresa real i l’empresa instrumental que —a la pràctica econòmica— té un únic responsable i és el que fixa el preu de l’intercanvi. Aquestes operacions serien legals si no fos que la llei obliga a realitzar-les seguint el preu de mercat.

Les accions de frau fora de les fronteres de l’Estat espanyol també ofereixen diverses possibilitats com ara l’evasió d’impostos per deslocalització. Cada país té la seva pròpia política fiscal que determina el percentatge d’impostos a pagar en el seu territori. Així doncs, no és estrany que alguns individus s’empadronin a altres estats per tal que les seves fortunes desgravin menys. Ara bé, per fer-ho s’ha de poder demostrar que s’hi resideix com a mínim 186 dies l’any.

Finalment, i dins les accions de frau a gran escala, hi ha la possibilitat de defraudar a través d’operacions triangulars amb empreses radicades a l’Estat espanyol vinculades a altres de situades en paradisos fiscals, a les quals s’ingressen els interessos generats i l’Agència Tributària no té capacitat d’accedir-hi perquè els comptes estan blindats.

Cuatrecases, l’assessor fiscal imputat

Un dels casos de presumpte frau fiscal més sonats del 2011 és el de l’advocat Emili Cuatrecases, acusat d’haver evadit 3,7 milions d’euros mitjançant l’ocultació de la renda real obtinguda dels exercicis empresarials a través dels impostos de societat, de patrimoni, d’IRPF i d’IVA.

Cuatrecases és advocat i president del bufet barceloní Cuatrecasas, Gonçalves Pereira, un dels despatxos més influents de l’Estat espanyol. És expert en assessoria fiscal i està especialitzat en serveis de direcció de transaccions complexes, reestructuracions financeres i assessorament a grans empreses familiars. Per la matèria en què està especialitzat, doncs, és especialment rellevant l’obertura de diligències judicials en contra seva. El fiscal Ariche assegura que “no és habitual que advocats gestors facin pràctiques fraudulentes”. Sigui com sigui, a final d’any la fiscalia acusava Cuatrecases de 10 presumptes delictes contra la Hisenda Pública pels exercicis fiscals de 2006, 2007 i 2008, en els quals se suposa que va simular negocis i aparentar una realitat econòmica falsa.

La querella presentada per la fiscalia també apunta la seva exdona i tres empreses, dues de les quals són indirectament propietat de Cuatrecases. El fet és que l’advocat català és l’amo d’Emesa SL, tot i que el capital social és de la societat suïssa BC Property, que a la vegada pertany a Unión CB SL, registrada a l’Estat espanyol. Suposadament, el que va fer l’imputat va ser evadir capital mitjançant operacions triangulars, és a dir, va utilitzar les dues darreres societats, que no tenien activitat econòmica, per llogar-se (a ell mateix) finques, automòbils i un iot amb la tripulació inclosa. D’aquesta manera presentava despeses personals com si fossin empresarials deduint-les de la comptabilitat de la societat i per tant defraudant i evadint l’IRPF.

Els Carulla: pagant Sant Pere canta

Un altre dels casos que va veure la llum l’any passat és el de la família Carulla. Els sis germans accionistes de la principal indústria d’alimentació catalana, Agroalimen, estan sent investigats per l’Audiència Tributària per un presumpte frau fiscal que oscil·la entre els 400.000 i un milió d’euros per cap, és a dir que el total suposadament defraudat es trobaria entre 2,4 i 6 milions d’euros.

L’evasió s’hauria fet mitjançant la compravenda d’accions entre societats del mateix grup i ocultant-ne els beneficis. Més de 60 milions haurien acabat a una societat instrumental de la xarxa empresarial amb seu a Holanda en concepte de patrimoni, sense haver-ne pagat els impostos.

Aquest és un cas complicat no només pel nombre d’acusats sinó per la complexitat de les operacions fiscals. Per això, segons apunta el periodista especialtizat Xavier Salvador al portal Economia Digital, podria ser que la sortida d’aquesta situació passés per desvincular cinc germans del cas i concentrar la responsabilitat de la gestió tributària en una sola persona per tal d’atenuar la pena. Probablement seria Jordi Carulla, administrador del grup d’empreses instrumentals, que podria regularitzar els comptes amb Hisenda pagant els impostos evadits i el 50% dels diners defraudats amb interessos de demora.

Ricardo Rodrigo, defraudant des de casa

El mes de juny de 2011 la fiscalia denunciava el president del grup RBA, Ricardo Rodrigo, per un presumpte frau fiscal de 2,3 milions d’euros en concepte d’impostos de societat que no va pagar entre els anys 2005 i 2008, i que va evadir a través d’una empresa instrumental. RBA és un dels grups editorials més importants del sector. És líder a l’Estat espanyol en la comercialització de col·leccionables a gairebé 50 països. També fa productes audiovisuals i és al darrere d’una trentena de revistes, entre les quals Lecturas, National Geographic i El Jueves.

El frau de Rodrigo consistia que, suposadament, hauria rebut fons de l’editorial a canvi d’un suposat assessorament (que feia des del seu domicili), un fons amb el qual la companyia pagava també els sous del personal de servei de la casa. Així, l’habitatge particular de Rodrigo estava a nom de l’empresa patrimonial a qui el president pagava un lloguer. Tot i això, encara que pugui semblar que l’empresari utilitzava la seva residència per qüestions de feina —que és el que defensa—, des del grup editorial asseguren que la imputació és un cas personal que no té res a veure amb el grup RBA.

Que cada any surtin casos de grans empresaris perseguits per la justícia per les seves pràctiques fraudulentes amb la Hisenda Pública no acaba ni de llarg amb el problema. Des del sindicat Gestha reclamen la imminent posada en marxa de polítiques per augmentar la recaptació fiscal centrades principalment a eradicar l’economia submergida i perseguir els que incompleixen les seves obligacions tributàries.

Eulàlia Reguant, membre de de Justícia i Pau, afirma que “és inquietant que l’executiu autonòmic (i el central també) s’esmeri a controlar i gestionar la partida de les despeses i no ho faci amb tanta dedicació amb la dels ingressos”, que pateix “un robatori anual de 88.000 milions d’euros en concepte d’economia submergida”. Això vol dir que aquells que paguen impostos i compleixen amb la transparència de la seva economia són els que han d’assumir les càrregues dels que no ho fan. Per Reguant “hauriem de començar a reclamar un tracte just i equitatiu a l’hora de recollir impostos”.

[1] Calcular el volum de diner negre és complex per la mateixa naturalesa opaca de l’objecte d’estudi. Hi ha, però, tres metodologies: aproximació monetària, consum d’energia i l’anomenat model MIMIC (Multiple Indicator and Multiple Causes). Segons els experts, tot i considerar un reduït marge d’error, totes tres permeten aproximacions fiables. Les dades publicades aquí són de Gestha i concorden amb les estimacions de la Fundació de les Caixes d’Estalvis (FUNCAS).

 

Anàlisi del tractament mediàtic

Les xifres sobre l’economia submergida apareixen de tant en tant als mitjans de comunicació, sobretot en relació als autònoms i professionals liberals. Els que no hi tenen tanta presència són els grans responsables: les grans fortunes defraudadores i el mateix sistema que les afavoreix. Les dades hi són, aproximacions més que fiables mentre el govern no es decideixi a invertir en l’estudi del frau fiscal per fer-hi front (un altre dels aspectes oblidats per la majoria dels mitjans). El sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda facilita periòdicament resultats d’anàlisis i informes així com les claus per poder-los interpretar.
La premsa econòmica especialitzada, com Expansión o el mitjà on-line Economia Digital, és la que ha donat cobertura a l’assumpte, a més del setmanari Directa, que el mes de novembre va publicar el reportatge “Silenci, aquí es defrauda: 16.000 milions d’euros anuals”, on s’explicava no només els mecanismes per evadir capitals, sinó també quins catalans són grans defraudadors.
Poc abans, el mes de març, el programa 30 minuts de TV3 emetia el reportatge “Hisenda no som tots”, que si bé no es dedicava a donar noms i llinatges de les persones que fan accions fraudulentes, sí que explicava com les empreses blanquegen diners a través de paradisos fiscals.
La premsa generalista s’ha dedicat a fer la cobertura dels casos sorgits, a publicar notícies relacionades amb les citacions judicials, a recollir declaracions dels advocats de la defensa i a publicar les informacions recollides a les querelles.
En general s’ha presentat el frau fiscal de les grans fortunes com casos aïllats i puntuals evitant mostrar que la imputació d’algunes persones de les elits catalanes per evadir impostos és una dinàmica cronificada, un robatori a l’estat del benestar i que és només la punta d’un iceberg que estafa a Catalunya 14 mil milions d’euros l’any.

Hemeroteca
¿Tributamos como los suecos?”, Público, 02/02/2012

Hisenda no som tots. Reportatge televisiu del programa 30minuts emès a TV3 el 13/03/2011

Silenci, aquí es defrauda: 16.000 milions d’euros anuals”, Setmanari de comunicació Directa, 08/11/2011

El fraude fiscal en España”, Economía Exterior n. 49, estiu 2009

Los Carulla no paran al juez, Economia digital, 27/09/2011

Hacienda acusa a todos los hermanos Carulla de fraude fiscal”, El Periódico, 07/06/2011

La fiscalía presenta una querella contra Emilio Cuatrecasas por un fraude fiscal”, Cincodias.com, 22/12/2011

 

Bibliografia
Estado fiscal y democracia, Ignacio Ruiz-Jarabo Colomer (Tirant lo Blanc, 2010)

Recursos i fonts
Reducir el fraude fiscal y la economia sumergida. Una medida vital e imprescindible para superar la crisis. Sindicato de técnicos del Ministerio de Hacienda, 15/11/2011

Estimación del volumen de economía sumergida en España. Informe de FUNCAS publicat als Cuadernos de Información económica ISSN 1132-9386, n. 220, 2011

Opiniones y actitudes fiscales de los españoles en 2010. Estudi de l’Institut d’Estudis Fiscals, 09/11/2010

Implicaciones de la economía sumergida en España. Llibre marró del Cercle d’Empresaris 2010. Versió en pdf.
www.circulodeempresarios.org

ATTAC Catalunya – Justícia Econòmica Global
attac-catalunya.cat

Justícia i Pau
Rivadeneyra, 6, 10è
08002 Barcelona
933 176 177
justiciaipau@justiciaipau.org
www.justiciaipau.org

Oficina Antifrau de Catalunya
Ribes, 1-3
08013 Barcelona
935 545 555
bustiaoac@antifrau.cat
www.antifrau.cat

Fiscalia Provincial de Barcelona
Gran Via de les Corts Catalanes, 111
08014 Barcelona
www.ciutatdelajusticia.com

Gestha, Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda
Seu central: Lérida, 32-34
28071 Madrid
915 837 968
gestha@gestha.es
gestha.es

Inspectores de Hacienda del Estado
Paseo de la Castellana, 106
28046 Madrid
Premsa: 915 500 204
info@inspectoresdehacienda.org
www.inspectoresdehacienda.org

Portal Economia Digital
www.economiadigital.es/cat

 

Maria Manyosa Masip (Sabadell, 1982)
Llicenciada en periodisme (UAB, 2008) i estudiant del màster de Comunicació dels conflictes armats i dels socials. Ha treballat al Diari de Balears i a Ona Mallorca, al programa La volta al dia en 80 mons. També ha realitzat tasques de comunicació corporativa al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). [@mmanyosa]