La principal empresa transportista de gas natural de l’Estat espanyol, Enagás, té en projecte des de l’any 2006 connectar la península amb Europa a través d’un gasoducte que uneixi Martorell i Figueres i, posteriorment, travessi els Pirineus i enllaci la xarxa espanyola amb la francesa. Després d’anys d’espera, el govern francès va donar llum verda l’any 2011 a la seva part del projecte, i Enagás va enllestir en tres mesos el primer tram de la infraestructura, que uneix Martorell i Hostalric. Les obres, però, han topat amb l’oposició d’organitzacions ecologistes i partits d’esquerres, que han criticat un traçat que malmet boscos d’alt valor ecològic en lloc de projectar-se en paral·lel a vies ja construïdes com l’AP-7. Per acabar-ho d’adobar, un cop l’obra ha estat finalitzada, l’Estat francès s’ha fet enrere. La connexió gasística amb França té ara un futur incert.

ROGER TUGAS

El bosc de Can Deu és un espai insigne per al veïnat de Sabadell. Format bàsicament per pins blancs i alzines, és una de les peces més preuades d’una peculiar zona feréstega. La seva preservació ha motivat importants lluites ecologistes contra projectes com el Quart Cinturó o el trasllat del Zoo de Barcelona. A final de novembre del 2011, però, l’aspecte d’aquest paratge va canviar dràsticament. En poques setmanes va ser travessat per les obres de construcció del gasoducte Martorell-Figueres, que van generar una traça de més de 100 quilòmetres que va arrasar tota la vegetació en una amplada de 24 metres, a més d’un sot de prop de dos metres i mig de fondària al llarg de tot el recorregut.

Aquest gasoducte, projectat per l’empresa Enagás, és la prolongació d’una altra canonada ja existent que uneix el sud de l’Estat espanyol amb Martorell. La seva construcció és el primer pas per connectar la xarxa de distribució espanyola amb la de l’Estat francès. Partint del Baix Llobregat, la nova infraestructura energètica transcorre pel terme de Castellví de Rosanes, salta al Vallès Occidental per Viladecavalls, voreja pel nord Terrassa i Sabadell, arriba al Vallès Oriental per Caldes de Montbui, travessa la comarca desviant-se cap a Sant Celoni i entra lleugerament a la Selva, arribant fins a Hostalric.

En aquest tram el sot ha estat realitzat en territoris poc urbanitzats, ja que, a diferència del traçat previ a l’arribada a Martorell, el gasoducte s’allunya de l’AP-7 i s’interna en zones rurals. L’oposició a l’obra s’ha organitzat a Sabadell i Castellar, tot i que les protestes, impulsades per entitats ecologistes com l’Adenc o per partits d’esquerres com Entesa per Sabadell, han estat minses, sobretot per la rapidesa en les tasques de construcció —poc més de tres mesos— i perquè la informació que s’havia fet pública sobre el projecte prèviament havia fet preveure una obra més indolora.
Isidre Soler, coordinador d’Entesa per Sabadell, explica que alguns dels trams afecten un “territori sensible i fràgil” que pot tenir una difícil revegetació després que les màquines de les obres hagin compactat el terra durant el procés. Per la seva banda, Toni Altaió, membre de l’associació ecologista Adenc, alerta del perill per a l’ecosistema animal del “trencament de la continuïtat dels espais” i critica que, per justificar el traçat, Enagás afirmi que ha intentat seguir el recorregut del Quart Cinturó, “una via prevista des del 1965 i que encara no se sap ben bé per on transitarà”, en lloc de seguir l’autopista, “la via més senzilla i plana”.

Saturats de gas algerià

Les raons de la veloç construcció d’aquesta nova infraestructura cal buscar-les en la voluntat del govern espanyol de reformular la seva política energètica pel que fa al gas natural. L’Estat espanyol, tot i que pràcticament no en produeix, és actualment un gran consumidor d’aquest combustible. Una quarta part de l’energia primària que es consumeix prové del gas natural, que és la font amb la qual es genera més d’un terç de l’electricitat estatal mitjançant centrals de cicle combinat. Catalunya és la comunitat autònoma amb el gas natural més estès entre les llars i el País Valencià, la tercera.

Els governs espanyols han apostat fort des de sempre per aquest combustible. Això ha generat una xarxa d’importació que mira sobretot cap al sud. Actualment hi ha sis plantes de regasificació arreu de l’Estat —tantes com a la resta d’Europa— amb capacitat de tornar el combustible al seu estat original un cop arriba liquat en vaixells. A això s’hi suma l’arribada directa de gas natural algerià per un gasoducte que travessa el Marroc i entra per l’estret de Gibraltar. A aquesta canonada se n’hi va afegir l’any 2011 una de nova: el Medgaz, el gasoducte més profund del Mediterrani, submergit fins a dos quilòmetres sota la superfície de l’aigua i que connecta directament Beni Saf, a Algèria, i Almeria. El Medgaz ha incrementat la dependència de l’Estat espanyol respecte al gas algerià, país des d’on s’importa la meitat d’aquest combustible.

L’ascens de les energies renovables i la crisi, però, han frenat el consum estatal de gas i han empès el govern espanyol a buscar sortides als excedents de combustible importat. L’objectiu de l’Estat espanyol és aconseguir una sortida cap a Europa: els països del centre del continent volen diversificar les seves importacions, ara centrades en Rússia i, en menor mesura, els països del mar Bàltic. La connexió cap al nord permetria donar sortida de gas magribí cap al mercat europeu i, al mateix temps, evitar la dependència algeriana. El projecte, que no és nou, ha topat històricament amb un problema: França. L’estat veí, amb un mercat energètic de monopoli públic, no ha tingut mai cap interès a obrir la porta a interconnexions gasístiques. L’única que hi ha actualment és a Larrau —tocant a Navarra— i només s’empra per importar gas des del país gal, no per exportar-ne.
Amb l’esperança que la Unió Europea li donés suport per superar les reticències franceses, el govern espanyol va projectar el 2006 tres punts de sortida per al gas natural: per Larrau —eixamplant el gasoducte actual i fent-lo de doble pas—, per Biriatu —tocant al País Basc— i per Figueres —en un projecte anomenat Midcat—. El tram de gasoducte Martorell-Hostalric forma part d’aquesta darrera operació. A partir dels Pirineus, però, les obres han de ser assumides per l’Estat francès: perquè es fes efectiva la connexió a través de la capital de l’Alt Empordà, l’executiu gal hauria de sufragar la construcció d’un nou gasoducte que unís la frontera amb la canonada existent al municipi occità de Barbairan. Una aposta que la contrapart francesa mai ha tingut gaire clara.

“Millorar la xarxa catalana”

Tot i no tenir l’OK del govern de Sarkozy al projecte Midcat, el Ministeri espanyol d’Indústria va adjudicar l’any 2008 a l’empresa Enagás la projecció i construcció d’una canonada que unís Martorell amb Figueres. Enagás, antiga empresa pública, és la principal transportista de gas de l’Estat espanyol (vegeu desglossament). Tanmateix, la justificació oficial per al gasoducte va ser que la nova infraestructura serviria per donar un millor servei a les demarcacions de Barcelona i Girona. El Ministeri, encapçalat en aquell moment per José Montilla, no ho podia plantejar directament com una connexió amb Europa perquè la voluntat de l’executiu francès no estava gens clara.

La declaració d’impacte ambiental del projecte, aprovada el setembre de 2010, assenyalava que la seva finalitat era “facilitar l’abastiment de gas natural a certes zones de la comunitat catalana, atès que les infraestructures que abasten actualment l’àrea estan saturades”, a més de “subministrar gas als nous grups a instal·lar a la central tèrmica de cicle combinat del Besòs i a la futura central de Bescanó, a Girona”. Certament, la canonada servirà per reduir la dependència catalana de la planta de regasificació de Barcelona, i millorarà la connexió de Catalunya a les vies d’entrada ja existents. Malgrat tot, si realment s’hagués concebut amb aquest objectiu, probablement s’hauria pogut planificar d’una altra manera: no hauria calgut, per exemple, que el gasoducte tingués un diàmetre de 92 centímetres i una capacitat de transport equivalent a una cinquena part del gas total consumit a l’Estat espanyol.

Tanmateix, a la pràctica, totes les parts tenien clar que l’objectiu del tram Martorell-Hostalric era fer un primer pas de cara al projecte Midcat. La mateixa declaració d’impacte ambiental reconeixia en un altre paràgraf que “aquest gasoducte, en el seu punt final, serà l’origen del futur gasoducte Figueres – frontera francesa”. Ricard Estrada, regidor de Sostenibilitat i Gestió d’Ecosistemes de l’Ajuntament de Sabadell, afirma: “Ens van assegurar i reassegurar que el projecte es feia per garantir la connexió amb Europa”.

El lent procés d’autorització del gasoducte, que en principi havia d’estar operatiu el 2010, va culminar el 22 de març de 2011, quan el Departament de Territori va autoritzar-lo definitivament. Curiosament, només dos mesos després el gestor de la xarxa gasística francesa, GRT Gaz, va aprovar les inversions necessàries per construir la seva contrapart. Llavors tot es va accelerar i a final de novembre del 2011 van començar les obres del primer tram, que han culminat el febrer d’aquest any en gairebé tota la seva extensió.

Traçat alternatiu descartat

El gasoducte no és una infraestructura especialment agressiva amb el medi. Un cop col·locat, se’l soterra a 1,2 metres —en cas de ser un camp, permet tornar-hi a conrear si no es fa en profunditat— i a través d’un pla de restauració s’hi torna a plantar a sobre la vegetació autòctona prèviament seleccionada. Fet això, només requereix mantenir a sobre seu quatre metres de servitud de pas on no hi pot haver arbres o arbustos alts, per si calgués fer-hi reparacions, i es prohibeix realitzar cap obra a vuit metres a cada banda sense el permís de l’administració.

Tanmateix, les obres inicials sí que obliguen a obrir sots de fins a 29 metres d’amplada, amb el mal al terreny que això comporta. És per aquest motiu que el traçat del gasoducte ha estat objecte de polèmica des que es va fer públic l’any 2008. Els ajuntaments afectats es van posar d’acord per plantejar un traçat alternatiu menys agressiu. Els consistoris reclamaven que els més de 160 quilòmetres de gasoducte transcorreguessin paral·lels a l’autopista AP-7 per evitar afectar espais valuosos ambientalment. Finalment, Enagás va acceptar incorporar algunes al·legacions menors que comportaven reduir l’amplada de pista per fer les obres i incrementar en 10 quilòmetres el traçat per esquivar altres espais.

No s’han salvat, però, ni el bosc de Can Deu, catalogat com a parc de valor energètic i paisatgístic i com a bosc protector, ni part del parc natural Massís del Montseny. Enagás va firmar convenis amb ajuntaments com els de Sabadell i Castellar del Vallès, que acceptaven el traçat de la infraestructura i rebien 106.400 euros i 34.000 euros respectivament. L’Obra Social Unnim, a més, també va percebre 11.500 euros com a propietària del bosc de Can Deu. Al principi la fundació de l’entitat financera es va oposar a l’obra, però finalment ha acabat acatant-la. Afirma que emprarà els diners de la indemnització per mantenir l’espai.

Improvisacions i males pràctiques

Els detractors de l’obra la critiquen durament per algunes improvisacions. El traçat, per exemple, no ha tingut en compte els torrents de 50 i 60 metres d’alçada a cada banda del riu Ripoll pel punt on es volia fer creuar el gasoducte, entremig de Sabadell i Castellar, un fet que ha dificultat molt l’obra. De fet, és un dels pocs trams que queden per finalitzar: Enagás té previst enllestir-ho el proper mes d’agost, tot i que l’empresa admet que encara no sap com ho farà. Igualment, Entesa per Sabadell, L’Altraveu de Castellar i les seccions locals d’ERC i ICV d’aquests municipis denuncien irregularitats en la construcció, com l’amplada excessiva de les franges de treball o els abocaments importants de terra i troncs als marges o passos de torrents i rieres, que es realitzen al marge de la declaració d’impacte ambiental.

Les deficiències en les obres són reconegudes per l’Ajuntament de Sabadell, que treballa per resoldre-les. L’Agència Catalana de l’Aigua, en canvi, nega que hagi detectat infraccions de cap mena i afirma que rep tota la informació necessària. Igualment, no s’ha creat la comissió mixta de seguiment de l’obra prevista amb presència de la Generalitat i, per això, el Departament de Territori ha requerit informes tècnics per avaluar el grau de compliment d’Enagás. En reunions amb els afectats ja ha reconegut tenir constància d’algunes males pràctiques.

Incògnites al nord dels Pirineus

Per si això fos poc, el senador nord-català François Calvet ha revolucionat el debat fent públic que el govern francès ha decidit ajornar sine die la seva part del projecte Midcat. El passat mes de gener Calvet publicava al seu blog una resposta de l’executiu de Sarkozy a una pregunta sobre la interconnexió, on el govern afirmava que “el projecte Midcat queda ajornat en raó de la feble demanda dels expeditors de gas natural”, tot i que “els ministeris [d’Indústria] francès i espanyol han decidit crear un grup de treball per estudiar quin seguiment es pot donar a aquest projecte”. Fonts d’Enagás, però, afirmen que no tenen notícies d’aquest últim gir francès i es mostren convençudes que la interconnexió acabarà tenint lloc. Avancen igualment que el primer tram del gasoducte —fins a Hostalric— ja estarà operatiu el segon semestre del 2012.

En la mateixa resposta a Calvet, el govern francès també reconeix que els passos basc i navarrès sí que segueixen endavant. I és que l’Estat francès no ha amagat mai que, si s’havia d’obrir la connexió gasística amb l’Estat espanyol, la seva prioritat no era Figueres, sinó Larrau i Biriatu, de més fàcil accessibilitat. A què és deguda, per tant, la pressió perquè França acceptés el Midcat, projectant fins i tot la part catalana del gasoducte sense tenir la seguretat que continuaria cap al nord? L’element que ho explicaria és que malgrat la posició de força d’Enagás en la xarxa de transport espanyola, l’actual interconnexió amb l’Estat francès via Larrau la gestiona Naturgas, l’antiga empresa pública de transport de gas de l’executiu basc. Si es fes efectiva la connexió per Larrau, doncs, Enagás es quedaria sense sortida a Europa, una situació incòmoda per a l’empresa.

El dubte, de fet, és si s’acabarà realitzant el segon tram de la canonada, el que ha d’unir Hostalric i Figueres. La Generalitat ha admès en reunions a porta tancada que, després de les últimes informacions fetes públiques sobre la voluntat francesa de participar en el projecte, ara “ja no té sentit”. Enagás recorda que el tram pendent està en procés de tramitació administrativa. El 24 de febrer el govern català va firmar un conveni amb l’empresa gasística que en preveu la construcció, tot i que la Generalitat no té competències en la matèria: la decisió, per tant, resta pendent de Madrid. I precisament el govern espanyol evita fer declaracions. “Aquesta qüestió està en estudi i no podem avançar res”, es limita a respondre com a simptomàtica evasiva.

En tot cas, les presses per arribar abans als nous mercats del gas poden haver estat unes males conselleres. “Si fos una infraestructura tan important en si mateixa, sense la interconnexió amb França, no estaria congelat el segon tram”, reflexiona Toni Altaió, de l’Adenc. “Quedarà el dubte de si podria haver estat una canonada de la meitat del diàmetre i podria haver passat per altres llocs.” Si es confirmen els temors, la fallida especulació energètica per imposar-se en la cursa per abastir Europa pot donar noves raons per qüestionar un model de creixement infinit amb cada cop més detractors. El gas natural és el combustible fòssil menys contaminant, “però no és etern”, recorda Altaió. Cosa que potser hauria de començar a fer pensar no només a contaminar menys, sinó a consumir menys energia en un món finit.

Vincles polítics entre Enagás i el PSOE
Enagás és el gestor de la principal xarxa de gas natural de l’Estat espanyol. Es tracta d’una empresa que va ser pública des de la seva creació, el 1972, fins al 1994, quan va ser privatitzada pel govern del PSOE. En un primer moment va ser venuda a Gas Natural, que en va arribar a gestionar el 91% de les accions, tot i que posteriorment se n’ha anat desprenent. Des del 2000 és per decret-llei el gestor tècnic del sistema gasista espanyol, fet que li atorga el monopoli de la xarxa de transport de gas a l’Estat. El mateix decret-llei fixa que cap accionista podrà tenir més del 5% de les seves participacions, un topall que assoleixen el mateix executiu espanyol, Kutxabank i Liberbank, però també altres actors de dubtosa legitimitat democràtica com el govern d’Oman.
Com la gran majoria de grans empreses, Enagás no està lliure de vincles polítics. De fet, el seu president, el català Antonio Llardén, ha ostentat diversos càrrecs de responsabilitat en l’administració. Va ser el subsecretari d’Obres Públiques, Transport i Medi Ambient en temps de Felipe González —precisament va ser un dels darrers executius de González qui va decidir privatitzar l’empresa— i encara manté el carnet del PSC. El consell d’administració d’Enagás també incorpora altres ex-alts càrrecs socialistes de Madrid, com Ramón Pérez Simarro, que va ser secretari general de Tècnica del Ministeri d’Indústria entre el 1987 i el 1990 i director general d’Energia el 1990. I la vida professional no sembla que, malgrat la crisi, els vagi gens malament: Llardén va percebre 1,7 milions d’euros entre salari base, variables i pensions, segons dades entregades a la Comissió Nacional del Mercat de Valors referents al 2011.

Anàlisi del tractament mediàtic

La construcció del gasoducte Martorell-Figueres i, per extensió, el que havia de ser la seva prolongació cap a l’Estat francès en el marc del projecte Midcat ha estat una qüestió fortament silenciada als mitjans de comunicació. En tot cas, sempre que ha aparegut ho ha fet des d’una mateixa òptica i sense que es qüestionés la idoneïtat del projecte. Els mitjans que més n’han seguit l’evolució, ja des del 2009 però de forma molt aïllada, han estat els especialitzats en economia, que s’han centrat en els estira-i-arronses dels governs espanyol i francès per connectar les dues xarxes de distribució de gas. No és fins que la companyia francesa aprova la interconnexió que apareix en notícies més aviat petites i una sola vegada a mitjans generalistes com La Vanguardia, El Periódico o l’Ara. El Punt+Avui sí que n’havia informat prèviament a la decisió francesa, però des de l’òptica d’una futura connexió.
La qüestió del debat sobre la dependència energètica de l’Estat espanyol sí que mereix més espai a la premsa generalista, que li ha dedicat pàgines senceres. En cap d’elles, però, s’hi qüestiona la necessitat de seguir fent créixer el consum energètic. A El País, fins i tot s’hi tracta el debat amb un article del president d’Enagás. Igualment, les queixes dels col·lectius ecologistes només tenen els alternatius Directa i Llibertat.cat, i molt puntualment a La Vanguardia, El Punt+Avui i Vilaweb. Aquests dos últims i el 3/24 són els únics mitjans que informen de l’anunci del senador nord-català François Calvet que el gasoducte resta suspès.
Per contra, el major ressò de les obres ha aparegut als mitjans locals del Vallès, que han seguit el dia a dia de les negociacions pel recorregut definitiu, les votacions als plens per reclamar-ne l’aturada i les protestes ecologistes. Tanmateix, l’enfocament d’aquests mitjans ha estat clarament decantat a minimitzar els efectes de l’obra. Així, per exemple, el desaparegut A Sabadell titulava el 10 de gener de 2011 que “La ciutat tindrà un gasoducte que donarà energia fins al 2016” quan en realitat Sabadell no se n’ha de beneficiar directament. El cas més contundent, però, és el del Diari de Sabadell. El 22 d’octubre de 2011, poques setmanes abans de l’inici de les obres, titulava “El futur gasoducte entre Martorell i Figueres no creuarà el Bosc de Can Deu” i només tres dies més tard publicava que “El gasoducte Martorell-Figueres seguirà una línia de mitja tensió” amb un subtítol que especificava que “usarà el traçat del cablejat elèctric per no danyar el bosc de Can Deu”. El 21 de desembre ja titulava “Passeig pel bosc de Can Deu per veure com afecta el gasoducte”, i l’últim dia de l’any, rendit a l’evidència i amb la maquinària a ple funcionament, reconeixia: “El gas travessa el bosc de Can Deu”.

Hemeroteca
La Generalitat projecta perforar el Pirineu amb un gran gasoducte”, El Periódico, 04/06/2011

Les obres del gasoducte confirmen els pitjors temors”, Vilaweb Sabadell, 01/12/2011

Polèmica per les obres del gasoducte al rodal de Sabadell”, El Punt+Avui, 06/12/2011

Mobilització de pagesos a Corró d’Amunt per les obres del gasoducte”, El 9 Nou, 19/12/2011

Les obres d’un gasoducte destrossen paratges naturals del Vallès Occidental”, Setmanari de Comunicació Directa, 14/12/2011

 

Recursos i fonts
Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015
www20.gencat.cat/docs/icaen/03_Planificacio%20Energetica/Documents/Arxius/Pla_energia_Catalunya_2006_2015.pdf

Pla de l’energia de Catalunya 2006-2015 (revisió del 2009)
www20.gencat.cat/docs/icaen/03_Planificacio%20Energetica/Documents/Arxius/Pla_energia_Catalunya_2006_2015_revisio_2009.pdf

DOGC amb l’aprovació definitiva del Pla especial urbanístic del gasoducte Martorell-Figueres del Departament de Territori
portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/AppJava/PdfProviderServlet?documentId=576934&type=01&language=ca_ES

Presentació del Departament d’Empresa i Ocupació sobre el projecte Midcat
www.eic.cat/gfe/docs/8325.pdf

BOE amb el primer anunci d’informació pública del projecte de gasoducte Martorell-Figueres
www.boe.es/boe/dias/2008/03/14/pdfs/B03258-03296.pdf

BOE amb la declaració d’impacte ambiental del gasoducte Martorell-Figueres
www.boe.es/boe/dias/2010/09/06/pdfs/BOE-A-2010-13826.pdf

Web de l’any internacional de l’energia sostenible per a tots de l’ONU
www.un.org/es/events/sustainableenergyforall

Blog impulsat pels contraris al gasoducte Martorell-Figueres
gasoducte.blogspot.com

Adenc
Ca l’Estruch
Sant Isidre, 140. 08208 Sabadell
937 171 887
correu@adenc.cat
www.adenc.cat

Ajuntament de Sabadell
Pl. de Sant Roc, 1. 08201 Sabadell
937 453 100
www.sabadell.cat

Ajuntament de Castellar
Pg. de Tolrà, 1. 08211 Castellar del Vallès 937 144 040
www.castellarvalles.cat

Entesa per Sabadell
937 453 127
info@entesa.org
www.entesa.org

Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat
Pg. de Gràcia, 105 (Torre Muñoz)
08008 Barcelona
934 849 500
www.gencat.cat/empresaiocupacio

Institut Català de l’Energia
Pamplona, 113. 08018 Barcelona
936 220 500
www20.gencat.cat/portal/site/icaen

Secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat. Direcció General de Polítiques Ambientals
Av. Diagonal, 523-525. 08029 Barcelona
934 445 000
www20.gencat.cat/portal/site/mediambient

Secretaria d’Estat d’Energia (Ministeri d’Indústria)
Paseo de la Castellana, 160. 28046 Madrid.
902 446 006 / 913 494 640
www.minetur.gob.es/energia/ca-es/Paginas/index.aspx

Enagás
Paseo de los Olmos, 19. 28005 Madrid
902 443 700
www.enagas.es

 

Roger Tugas (Sant Cugat del Vallès, 1986)
Llicenciat en periodisme (UAB, 2009). Redactor de política del diari Ara des del seu llançament, també ha treballat a Público. Ha estat tècnic de comunicació de la Intersindical-CSC. [@rogertugas]