En realitat ha estat molt difícil

El passat 3 de maig, durant la presentació de l’Anuari Mèdia.cat al Col·legi de Periodistes, vaig deixar anar una frase que potser no es va acabar d’entendre. Durant l’exposició dels quinze temes silenciats que podeu trobar a l’Anuari d’enguany, vaig dir que eren “articles que podrien haver estat publicats per qualsevol mitjà de comunicació” i que, en el fons, havia estat “fàcil” treballar-los. Hi ha qui va creure que amb aquesta afirmació estava traient valor a la feina realitzada pels quinze periodistes que els havien elaborat. Més encara: que estava menystenint el propi projecte. Sembla que no em vaig explicar prou bé, i com que no m’agradaria que algú es quedés amb una idea errònia, miraré de complementar la meva precària oratòria amb aquest article.

No ha estat fàcil. Gens. En realitat ha estat molt difícil. Avui en dia, per a la majoria de professionals que miren de fer periodisme tan dins com fora dels mitjans de comunicació, és extremadament complex trobar les hores necessàries per realitzar una feina com la que podeu llegir a les pàgines de l’Anuari. Els periodistes, al llarg de la nostra jornada laboral, primer hem de fer tot de coses per les quals –si tenim sort–ens pagaran un sou. I després, si tenim temps i encara ens queden ganes, potser podrem fer quelcom relacionat amb el periodisme. L’Anuari ens ha servit –com a mínim a mi– per trencar aquesta dinàmica perversa. Hi trobareu quinze reportatges en profunditat i ben escrits, que recorren a diverses fonts sempre diferents i complementàries, ben documentats, amb una dosi important de background a nivell de dades i context. No hem destapat cap Watergate –tampoc era la idea– però Déu n’hi do. Per tant, voldria agrair un cop més la feina dels companys que han treballat els reportatges. Tots, sense excepció, han fet una molt bona feina. No se si és periodisme d’investigació. El concepte ens fa una mica de respecte. Suposo que tenim la voluntat de tendir-hi, a partir del moment que no ens quedem a la superfície i mirem de gratar una mica més enllà dels tòpics.

Segueixo pensant, però, que aquests reportatges podrien haver estat publicats per qualsevol mitjà de comunicació. De fet, per a un rotatiu consolidat sí que hauria estat relativament fàcil treballar-los. Aquesta és, doncs, la raó de la meva afirmació inicial. Un diari disposa d’una plantilla de professionals que podrien elaborar continguts en aquesta línia de forma regular. Potser no caldria que tots estiguessin fent periodisme d’investigació durant les 24 hores del dia, però amb un parell per capçalera n’hi hauria prou. Segur que hi ha professionals que se’n moren de ganes. És més: m’atreviria a dir que són majoria. Passa, però, que massa sovint aquests periodistes dediquen la major part del seu temps a cobrir pessebres en comptes d’invertir algunes hores de la seva jornada en aixecar històries que, ai las, podrien incomodar una miqueta l’anunciant de la pàgina del costat. Ja sabeu que els diaris han de publicar sempre “allò que de debò interessa a la gent”. Passa, però, que massa cops per a un mitjà de comunicació “allò que de debò interessa a la gent” sol coincidir, ves per on, amb allò que de debò interessa al seu consell d’administració.