‘El govern diu que la terra serà plana’

Rebem una convocatòria de premsa del govern –un qualsevol, no cal concretar–, seguida d’una trucada d’un eficient cap de premsa insistint-nos en la necessitat d’assistir al dia i lloc indicats, perquè se’ns farà un anunci importantíssim. Ja està. L’expectació està creada i la sala de premsa de l’executiu s’omple. Hi ha garrotades entre els periodistes per seure. Llavors, surt el president i, després d’un silenci de rigor per a les fotos, unes paraules profundes ressaltant –un cop més– la importància del moment i de l’anunci que està a punt de realitzar. I, finalment, en uns 20 segons calculadíssims per a ràdios i televisions, ens informa que el govern ha iniciat els tràmits necessaris per fer plana la terra, la millor fórmula que han trobat per garantir el benestar dels seus ciutadans. Mig nanosagon més tard, tots els mitjans ja n’han informat per twitter, en un quart d’hora la notícia està penjada a internet i corre pels mitjans audiovisuals i radiofònics, en dues hores hi ha els primers anàlisis d’experts en blocs i portals especialitzats i probablement el matí següent una terra ben plana coparà totes les portades.

La informació haurà recorregut totes les estacions de l’emissor al ciutadà amb una rapidesa sorprenent i, en alguns casos, estarà complementada amb peces de molta qualitat: el cost del projecte, el calendari d’execució, una filtració sobre el possible adjudicatari de les obres, la rèplica dels partits de l’oposició, les conseqüències geoestratègiques d’una modificació planetària d’aquestes característiques… Tot allò necessari perquè el lector tingui tots els elements per analitzar la notícia. El periodista, satisfet per la capacitat d’exposar tot allò que envolta un projecte que ni sabia que era factible quan va rebre el comunicat de premsa inicial, se n’anirà a dormir amb un somriure a la boca, esperant tocar l’endemà amb les mans aquella gran tasca professional que haurà comportat mobilitzar mig diari. Amb una mica de sort, citaran la seva peça en les tertúlies del matí de la ràdio.

Curiosament, però, a la xarxa el que circula més no prové de cap mitjà de masses. Per contra, desenes d’amistats hauran compartit per facebook un vídeo de la darrera campanya electoral en el qual el candidat que guanyaria els comicis assegurava per activa i per passiva que, si aconseguia governar, corregiria la forma oblata de la Terra per convertir-la en una esfera perfecta. Diversos contactes hauran enviat per correu electrònic un enllaç amb les declaracions d’aquell llavors cap de l’oposició criticant el govern per prioritzar el debat entorn la forma planetària enlloc d’allò que realment importa a la gent. I a twitter, el hashtag #NiPlansNiDoblegats ja serà trending topic, fent-se ressò del suport, pocs mesos abans, del president al govern veí i als seus plans de doblegar el món.

L’hemeroteca, aquella gran oblidada a les redaccions, haurà triomfat sobre els anàlisis més treballats. I des del periodisme amateur s’haurà trepitjat la tasca dels professionals més ben connectats. I llavors ens haurem de preguntar: per què ens deixem enganyar a les rodes de premsa? Per què deixem de denunciar tantes contradiccions que vénen i van davant dels nostres nassos? Per què renyim la qualitat del rigor amb el control de la mentida? I segurament aleshores encara ens preguntarem pel descrèdit i la crisi del periodisme.

En un moment en el qual els mitjans digitals –sense desmerèixer honroses excepcions– fan de grans basars on massa vegades el professional tan sols ha de col·locar en la prestatgeria adequada la informació que rep, per poder oferir gran quantitat d’ofertes a preus baixíssims o gratuïts, la premsa de pagament ha de decidir si imitar el model o guanyar-se el que fa pagar. Quan algú va al mercat i està disposat a gastar més ho fa perquè confia en què li hagin separat les pomes podrides de les bones i que les maduixes tinguin millor gust. Fem aquest treball, doncs. El missatger no és important, perquè aquest tan sols mou la informació. Per als periodistes, la informació ha de ser una matèria primera a elaborar i el primer pas a fer, abans de complementar-la amb el que sigui, és verificar que no hi ha cucs ni elements tòxics. Encara que això ens faci ruboritzar quan aixequem el dit davant del president per preguntar-li per què trepitja el seu programa electoral i la seva promesa d’un planeta perfectament cilíndric pel qual el van votar.

I ja posats, no estaria de més, uns mesos més tard, preguntar-nos el motiu pel qual el planeta segueix amb la mateixa forma i a ningú li estranya. I en canvi tothom segueix patint la privatització de deu hospitals anunciada en el diari oficial del dia de la roda de premsa però a qui ningú li va fer cas.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019