Mentre hi ha periodisme, hi ha esperança

«Si som capaços d’entendre les transformacions revolucionàries provocades pels nous mitjans, podrem anticipar-los i controlar-los; però si continuem en el nostre estat de trànsit autoinduït de forma subliminal, ens convertirem en els seus esclaus» (McLuhan, 1969). Amb un to més contundent i determinista que no pas conciliador, propi del seu caràcter i de la seva manera d’interpretar l’espai comunicatiu, Marshall McLuhan exposava en una entrevista fa quaranta-tres anys un dels seus diversos presagis, el qual avui, sorprenentment, pren més força que mai vista la situació actual dels mitjans. Un crit d’alerta als esdeveniments futurs, a la necessitat de reformular el model de comunicació i al paper actiu de la societat i, en concret, dels periodistes en aquest procés de reconversió.

Aquesta idea que McLuhan va defensar és la síntesi d’una actitud que és essencial prendre en aquests moments: prestar atenció i intentar entendre el que està passant en el nostre entorn professional. I és que si bé és cert que estem en una etapa de canvi, de desconstrucció i de construcció, hi ha certs indicis que ens permeten mirar amb optimisme el futur de la nostra professió. Ens trobem en un moment en què el model dels mitjans de comunicació convencionals ha deixat de ser atractiu pels poders econòmics. La rendibilitat s’ha anat desfent poc a poc, en un combinat agitat que barreja pèrdua d’inversió publicitària i canvi de consum d’informació. La resposta ha estat clara: venda o tancament.

Però i els mitjans digitals? El trànsit del negoci a la Xarxa no s’ha pogut dur a terme per manca d’un model clar de rendibilitat. Aquesta falta de suport econòmic ha perjudicat principalment als grans mitjans, als peixos grossos del mercat de la comunicació, els quals, a més, han topat amb una fragmentació de l’audiència i un afebliment considerable del seu poder. I és que tal i com defineix Manuel Castells en el llibre Comunicación i poder, amb les TIC el poder en termes de control i de dominació que tradicionalment han posseït els mitjans s’ha desplaçat a un nou sector: els arquitectes de la Xarxa. Treballadors cognitius (de la Societat de la Informació) però també usuaris han pres les regnes d’aquest nou paradigma.

I què li ha quedat al periodisme? La possibilitat de construir projectes al marge dels grans lobbys polítics i econòmics, deixant de banda la pressió del capitalisme imperant, i cercant la fidelització del seu públic a través de nous models encara per explorar com poden ser estructures cooperatives o bé microfinançament. Però, sobretot, la possibilitat de fer un retorn als valors despullats d’interessos, podent deixar pas a l’exercici de servei a la societat, al qual ens hi devem els professionals.

Que què li ha quedat al periodisme? Doncs justament això, periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019