Semiòtica del garrot

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els darrers dotze mesos han estat, malauradament, corprenedors i desesperants en l’àmbit de les declaracions dels màxims responsables polítics i policials del Departament d’Interior de la Generalitat. Llei de Murphy, sempre es pot anar a pitjor. Primer va ser el comissari Sergi Pla al ‘Salvados’ de Jordi Évole afirmant que el 27M del 2011, en l’intent de desallotjament de la plaça Catalunya indignada, fins i tot haguessin atonyinat Gandhi. Pam: el lloguer de cadires era un mercat a l’alça aquells dies. “O generem pànic o no els traiem d’aquí” deien les comunicacions filtrades d’aquella maldestra operació. “Anirem una mica més enllà de la llei” afirmava el conseller de la Generalitat encarregat de fer-la complir. Algunes cadires llogades començaven a trencar-se. De l’ensurt. O de la mala qualitat enregistrada. Vés a saber.

Clar. El teòleg de la Seguretat Nacional, Felip Puig, ho va acabar de reblar fa res amb el concorregut “l’alternativa és que torni la por” i el “s’ha acabat el jo passava per allà”, enèsima lliçó de la banalització del dolor aliè al país-paradís del 3%. A la darrera vaga general, que se sàpiga, passaven per allà com a mínim dos ulls perduts, una melsa rebentada i un pulmó perforat. I pots de fum i una cafeteria de l’Starbucks i una densa trama greco-italiana –segons La Vanguardia i via Enric Juliana- de la que mai s’ha sabut res més. De 106 detinguts rere el 29M ni un sol italià, en una deriva repressiva -i depressiva- on ja mereixen més credibilitat les futurològiques prediccions d’Aramis Fuster que els auguris policials oficials. Tic franquista, el ‘mal’ sempre ve de fora. Ja se sap: el ‘contuberni’. Gent d’ordre, “a nosaltres no ens cal manifestar-nos” va dir fa poc Vila d’Abadal, a propòsit d’una manifestació antiracista a Vic. Posi’m tres de cadires de lloguer, si us plau. Gràcies.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Temps, doncs, de pors artificials, de fantasmes recreats i de garrots, això si, ben reals. Any de bruixes, heretges i fogueres: que quan no és un all és una ceba. Alimentant la crema general de rang inquisitorial post vaga general, en l’habitual rigor mediàtic de a “veure qui la diu més grossa” i el tic fàl·lic masclista d’esbrinar “qui la té més llarga”, va faltar mil·lèsima de segon per a que el comissari de coordinació territorial dels Mossos d’Esquadra, David Piqué, es palplantés el 18 d’abril davant un auditori policial i llegís el seu discurs ‘Preu per preu, sabates grosses’. I tan grosses. Sobretot quan va dir, en el discurs més ovacionat i amb un públic dempeus a qui només li faltava fer l’onada compulsivament, va etzibar al respectable citant Ciceró i les sagrades escriptures:

“L’han vessada i han comés l’error més gran de la seva vida i ara anem a per ells. I ho pagaran, ho pagaran car (…)Els anirem a buscar i ja es poden amagar on vulguin que els trobarem. Sigui en una cova o en una claveguera que és on s’amaguen les rates. Tampoc els servirà protegir-se darrera unes sigles o una associació o una caputxa o una assemblea que no representa a ningú o una revista o, fins i tot, darrera la cadira d’una universitat. I no si val afegir l’adjectiu “social” a qualsevol activitat per justificar saltar-se la norma. Un local social és un bar il·legal. Un alliberament social és una apropiació ilegítima. I un agitador social, segons ma mare, és un gamberro. I quan els detinguem (que els detindrem), els presentarem a la justícia”.

Som-hi dragons, que no ha estat res. David Piqué, clau en la cadena de comandament jeràrquic i històric dels Mossos des del temps del Setze de Pujol, no feia les declaracions en un pub de carretera a les tres de la matinada, enlluernat pel tercer gintònic carregat. Ho feia el 18 d’abril en el discurs central del Dia de les Esquadres. El lloguer de cadires, com la prima de risc, ja s’havia disparat del tot: anava desbocat. I és que Piqué és també l’autor de la tesina ‘La síndrome de Sherwood’, on autoerigint-se com el nou sheriff del comptat de Notingham, esbossa un pla per acabar amb el teixit social crític de la Vila de Gràcia que, al seu parer i equiparant la Vila amb el bosc d’en Robin Hood, operaria com a centre irradiador de tots els mals haguts i per haver. Pura lògica de guerra, Piqué demanava “tallar arbres”. Llegint la tesina presentada a la UOC, resta clar que ja no cal llogar cadires. Cal llogar auditoris sencers. Qui sap si camps de concentracions com suggeria l’incombustible Ferreres en una vinyeta a El Periódico.

Preu per preu, donen ganes de respondre pel boc gros. Però deixem el pessimisme per a dies millors. El tractament mediàtic d’unes declaracions que, per salut democràtica, haurien de comportar un procés immediat d’inhabilitació secular, no va aixecar cap polseguera ni tres tristes línies crítiques. Al menys a Catalunya. Fora sí. Oitant. Fa quinze dies, altres homes de negre –ni els de la troika financera de la UE i el FMI que venen a confirmar el cop de mercat, ni el negre fosc de la màfia d’Adelson per imposar la ludòpata Eurovegas- aterraven simultàniament a El Prat del Llobregat. Eren els inspectors del Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa. A ells si que els havia alarmat –la visita era ad hoc i extraordinària- l’informe que 13 entitats de drets humans catalanes els havien remès el 6 de juny, informant sobre la deriva autoritària que es vivia a Catalunya feia 18 mesos. Altres homes de negre a per altres rescats: el que pretén rescabalar drets civils, llibertats fonamentals i garanties jurídiques posades obertament en entredit i, alhora, fer llum sobre les zones fosques de les presons catalanes o sota la infàmia del Guantànamo local que és el CIES de la Zona Franca.

Tot plegat, enmig dels temps foscos del capitalisme senil que ens assetgen. Sobra dir-ho. Sia com sia, el llenguatge bèl·lic format ‘rates de claveguera’, ‘mossegareu la pols’, ‘vamos a matar al Paco’ i altres perles ditiràmbiques estil Lynch retrocedeixen obertament a l’animalització de l’altre. Un dels 10 principis de la propaganda –encara que citar-ho faci basarda clàssica- confegits per Goebbels. Mirant més endavant que enrere, el llenguatge quirúrgic teletransporta al rigorós directe de l’avui. Ahir hi pensava: qui va dir fa poc ‘rates de claveguera’ i per què. Ah, si. Oh. Ui. La bèstia parda de Josep Anglada adreçant-se als regidors de la CUP que li planten cara. La segona d’Anglada va anar encara més enllà quan, enmig del ple municipal, la CUP presentava una moció contra les pilotes de goma. Marta Riera, amb freda i plena impunitat, els va respondre a micro obert que no els haurien de disparar pilotes de goma, sinó “bales de veritat”.

Allò de sempre. Benzina al foc, barra lliure repressiva i coincidències inquietants. Els qui encenen la foguera i les que l’atien. Hi ha afinitats, senyor Piqué, que afinen. Punteries comunes que esparveren. El sistema, en diuen. Quan concorre el risc permanent que algun dia ja no quedin cadires. Per llogar. Ni personal per a llogar-les.

***
PS. No me’n puc estar. Al discurs, Piquè citava Ciceró, a propòsit de la funció policial i les renúncies que comportava: “varen triar no fer-se rics, només no ser pobres”. Piqué cobra, anualment, per les seves atzagaides de boxa de combat, més de 75.000 euros anuals. 7’5 vegades més que qualsevol mileurista: 7’5 vegades més que el 56% del país. I deu cops, deu, el salari mínim interprofessional anual, fixat en 7.702 euros. “Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra” escrivia Ciceró. Fins quan, fins quan abusaran de la nostra paciència. Vaig a llogar una cadira. Si encara en queden.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019