Premsa independentista i d’esquerres

Els independentistes d’esquerra són la majoria social d’aquest país. Ho podem constatar a la darrera onada del Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió. El 51% de catalans votaria ‘sí’ en un referèndum d’autodeterminació, i si mirem les dades al detall, resulta que el 70% dels partidaris de l’estat propi se situa a l’esquerra de l’arc ideològic. En canvi, els sobiranistes de dreta són una clara minoria: tan sols un 11% (tinguem en compte també que un gens menyspreable 17% d’independentistes es defineix “de centre”). Cal concloure, doncs, que en aquests moments la gent d’esquerres partidària del dret a decidir és, en proporció, el grup social més rellevant a Catalunya. Com pot ser, llavors, que les opcions polítiques que representen aquesta tendència siguin avui en dia minoritàries? La pregunta té múltiples respostes, però una de les causes més importants d’aquesta anomalia és la infrarepresentació històrica de les idees de l’independentisme d’esquerres en els mitjans de comunicació de masses.

Només cal que fem un cop d’ull al quiosc o naveguem per la premsa digital per constatar que no hi ha cap capçalera amb la que el lector independentista i d’esquerres pugui identificar-se. Els dos grans diaris editats a Barcelona, per exemple, no tenen gaires simpaties per aquests plantejaments. Ni La Vanguàrdia (autonomista i conservadora) ni El Periódico (autonomista/federalista i progressista) es mouen en aquests paràmetres. De fet, podem dir sense por a equivocar-nos gaire que no existeix avui en dia cap mitjà de comunicació que que s’identifiqui clarament amb aquesta ideologia. Hi ha, certament, mitjans catalans que se situen en l’òrbita d’allò que ara anomenem sobiranisme, i ho fan de forma desacomplexada. Però no solen ser especialment receptius a les veus de l’esquerra, si és que no hi són directament hostils. Al marge de comptades excepcions, vivim la paradoxa que els partidaris d’una Catalunya independent que ostenten més altaveus en els mitjans són majoritàriament d’adscripció liberal o conservadora. I els opinadors d’esquerres que hi apareixen, en canvi, són majoritàriament autonomistes, unionistes o, com a molt, federalistes. Una situació anòmala si tenim en compte la realitat social del país, i al mateix temps perillosa, ja que dibuixa un escenari on la qüestió nacional i la qüestió social semblen irreconciliables. L’ombra del pujolisme és allargada.

Aquesta realitat, però, podria canviar de forma substancial durant els pròxims anys. El panorama dels mitjans de comunicació de masses s’està transformant a marxes forçades. Les velles estructures empresarials fan aigües. Les grans marques viuen immerses en una crisi de credibilitat de proporcions inèdites. A l’hora, les xarxes socials i internet són una eina poderosa per difondre amb eficàcia continguts trencadors. S’obren esquerdes interessants, i és en aquest àmbit on la gent independentista i d’esquerres té camp per córrer, ja sigui en un format de guerrilla mediàtica o a base d’elaborar projectes més sòlids. En els últims mesos, algunes veus han proposat una aliança de les forces progressistes partidàries del dret a decidir per articular una alternativa a CiU amb possibilitats, fins i tot, de desbancar el PSC. La idea és vàlida, però serà una quimera mentre no existeixi un ecosistema mediàtic que n’expliqui un relat convincent a la societat i elabori un marc que li permeti respirar a ple pulmó i sense hipoteques. La dreta catalana això ho ha tingut sempre molt clar i ha invertit temps, esforç i recursos de tota mena per consolidar el seu propi marc. Els seus plantejaments, però, són clarament minoritaris en la societat actual, encara que ostentin l’hegemonia en els mitjans.  Fora bo que tota la gent d’esquerres partidària d’exercir el dret a l’autodeterminació fos ben conscient d’aquesta realitat i mirés de posar-hi remei. Es pot ser independentista i estar contra les retallades. Es pot ser independentista i simpatitzar amb el 15M. Es pot ser independentista i tenir clar que el dèficit fiscal no ho explica tot. Només s’ha d’explicar bé i trobar l’espai on fer-ho. És l’hora del contraatac. Si juguem bé les nostres cartes, podem guanyar. Perquè, encara que no ens ho expliquin, sabem que tenim la raó. I sabem –ara sí– que tenim la força.