Què volen aquesta gent?

Daniel Cohn-Bendit va ser la setmana passada a Barcelona. Exrevolucionari del maig del 68 i ara eurodiputat dels Verds, pot caure més o menys simpàtic, però és una personalitat emblemàtica, llegida i viatjada, teòricament culta, teòricament d’esquerres, i per tant hauria de ser, també teòricament, favorable a un dret tan evident i universal com l’autodeterminació dels pobles. Potser per això pot resultar sorprenent que, en una entrevista al diari Ara i en un acte públic al Teatre Romea de Barcelona, es mostrés tan clarament contrari a les aspiracions independentistes de Catalunya, amb arguments tan sòlids com que a Europa no hi caben nous estats i que ens perdríem els Barça-Madrid. Fins i tot ens convidava a no somniar, ell que fa uns anys cercava sorra de platja sota les llambordes parisines i equiparava ser realista amb demanar l’impossible. Viure per veure…

Però la posició de Cohn-Bendit és molt habitual a Europa, és fàcil constatar-ho. Ell és mig francès i mig alemany. A França, el jacobinisme va incrustat amb l’adn i a Alemanya encara avui són incapaços de distingir entre nacionalismes agressors i cívics. A Alemanya, on des de fa pocs anys les noves generacions gosen tornar a exhibir el seu nacionalisme patriòtic durant els mundials o les eurocopes de futbol, per exemple, continuen veient una càmera de gas darrere qualsevol aspiració de llibertat basada en drets nacionals, que no vol dir identitaris. En la cobertura que els mitjans de comunicació alemanys van fer de la manifestació de la Diada en tornem a tenir un bon exemple.

El seguiment va ser important, això sí. Si tenim en compte la població de Catalunya, que un milió i mig de persones surtin al carrer a Barcelona per reclamar la independència és una fita de primera magnitud. Fins i tot si “només” eren un milió. Els mitjans de comunicació d’arreu del món, amb les excepcions habituals, se’n van fer lògic ressò. Alguns fins i tot es van estranyar de les excepcions i van acabar obligant TVE a demanar disculpes. A Alemanya no n’hi va haver i costaria trobar algun mitjà que no en parlés. Dels grans o importants, cap, tot i que ho van fer de manera menys destacada que la premsa anglosaxona. En tot cas, el ressò, des del punt de vista quantitatiu, va ser molt superior al que va obtenir la manifestació del 10J posterior a la sentència contrària a l’Estatut.

L’anàlisi qualitatiu és més complicat de fer. En general, les informacions van ser prou ajustades a la realitat, sobretot si tenim en compte que Catalunya no forma part de l’agenda habitual dels mitjans alemanys, més enllà dels esportius que segueixen el Barça. Tots coincidien a assenyalar la crisi econòmica i el sentiment de pagar massa diners a Madrid com un dels motius principals de l’auge de l’independentisme a Catalunya. Amb aquest judici s’hi pot estar més o menys d’acord, és clar. Però molts mitjans ho presentaven com l’únic motiu de descontentament, en una versió massa simplista, sovint hostil i que tendeix a la visió dels catalans com a egoistes i únicament preocupats pels diners. És la visió, força estesa a Alemanya, dels catalans com uns bavaresos espanyols, que parlen estrany i a sobre són insolidaris. Cal, encara i més que mai, molta pedagogia per fer-los entendre què vol realment aquesta gent que surt al carrer.