Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La ràpida degradació de les condicions laborals dels treballadors dels mitjans de comunicació ha arribat finalment a la nau capitana de la premsa escrita en castellà. L’anunci d’un acomiadament col·lectiu (ERO) a El País que afectarà 149 dels seus 464 redactors ha atiat el debat sobre la crisi dels mitjans tradicionals, les possibilitats de seguir oferint continguts de qualitat amb l’actual mida de les plantilles i la capacitat de les empreses de comunicació de mantenir la seva estructura de costos, sobretot laborals. “No podem seguir vivint tant bé” va resumir Juan Luis Cebrián, president executiu del Grupo Prisa i president de El País.

Però aquest cop sembla que el debat del model dels mitjans està agafant una altra direcció i la capacitat de resistència dels treballadors del diari és més gran de la que s’esperava. Pel moment una assemblea de la redacció va demanar la dimissió del director Javier Moreno i la publicació del seu sou, s’han convocat fins a 13 jornades d’aturades parcials i vaga –la primera el proper 23 d’octubre- i una vaga de signatures indefinida, que ha estat combatuda –segons han denunciat alguns treballadors a les xarxes socials- amb pressions directes i personals des de l’equip directiu.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però el terreny on la “batalla de El País” és més interessant és en el de la comunicació i els arguments. I sembla que en aquest cas les estretes cotilles del discurs únic neoliberal han començat a descosir-se. Davant la polèmica sentència de Cebrián sobre el nivell de vida, els treballadors van respondre posant en dubte els seus emoluments com a directiu, que arriben als 13 milions d’euros anuals, havent-se incrementat  un 228% en els darrers onze anys, període en el que PRISA perdia quasi 600 milions, el seu deute acumulat en superava els 800 i la massa salarial per conveni restava congelada. Una informació resumida en una eficaç infografia de la revista Mongolia. El que ha afectat la viabilitat del diari –que sumant la darrera dècada ha obtingut beneficis- no és la crisi del periodisme, ni del paper ni de la publicitat ni l’auge d’internet sinó “la conversió d’una empresa periodística en una de financera especulativa” explicava l’ex-redactor del diari Pere Rusiñol.

Però ha estat a les mateixes pàgines de El País –impreses i digitals- on s’han viscut les accions guerrilleres i de sabotatge ideològic més espectaculars no vistes fins ara en cap conflicte en un mitjà de comunicació. La suma d’algunes de les plomes estrella a la causa, amb articles contundents d’Elvira Lindo i Maruja Torres –que tampoc s’ha estat de criticar públicament Cebrián- i vinyetes de El Roto, han permès que els plantejaments crítics amb l’empresa afloressin entre els propis continguts del diari.

Menys sort ha tingut la columnista Luz Sánchez-Mellado, censurada segons es va denunciar a Twitter, o el bloc Tu ibas de azul –realitzat per tres periodistes valencians de forma gratuïta- que va veure com la seva entrada sobre l’ERO, senzillament, desapareixia, de la mateixa manera que ho han fet centenars de comentaris de l’edició digital a les notícies relacionades amb aquest tema. Censura que, en l’era de les xarxes socials és menys efectiva que mai i, a més, si es ridiculitzada i burlada des de la pròpia capçalera, sigui amb vinyetes sigui amb imaginació, com la que va mostrar l’autor dels mots encreuats.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un Comentari