Vedets

Amb motiu de les eleccions a Euskadi i Galícia ha proliferat de nou l’espècimen periodístic conegut popularment com a palmero. Els palmeros són aquells entranyables personatges que acompanyen amb balls i palmes els concerts de rumba i flamenc.  Va ser el company Albert Balanzà qui va batejar en el seu dia amb aquesta encertada metàfora la claca que aplaudeix les virtuts del candidat del seu partit sense un bri de contenció. A Catalunya, aquesta mena de personatges sempre ho han tingut relativament fàcil per fer carrera. Però des que el President Mas ha agafat la bandera de l’estat propi, la cosa ha empitjorat i ha aparegut un nou fenomen: la vedet.

Les vedets són les artistes d’aquells espectacles de varietats en el seu dia tan populars i avui en franca decadència. En aquesta mena de xous, una sèrie de noies lleugeres de roba es dediquen a realitzar amb més o menys gràcia una coreografia sovint picantona al ritme que toca l’orquestra. Lluentons, focus, maquillatge i una mica de pit i cuixa solen són una bona forma de distreure el personal. Les vedets de les que parla aquest article, però, ja no pugen als escenaris del Paral·lel, sinó que propaguen el seu art a través dels mitjans de comunicació, en tertúlies i també a les xarxes socials. Així, els gestos i discursos de Mas han estat rebuts amb una allau d’opinions, comentaris i tweets laudatoris absolutament desmesurats. En alguns casos, l’espectacle no ha sorprès ningú perquè ha estat protagonitzat per estrelles de dilatada trajectòria. D’altres aportacions han resultat més novedoses, perquè les han realitzat professionals dels quals podíem sospitar certa simpatia pel President, però que fins ara havien guardat les formes.

El vedetisme i els palmeros no són patrimoni de cap tendència política: són un fenomen que abarca tot l’arc parlamentari, i a voltes, també l’arc extraparlamentari. Els periodistes, encara que de vegades no ho sembli, som persones, i això vol dir que, com tothom, tenim una ideologia que impregna la feina que fem de dalt a baix. Però una cosa és que tinguem plantejaments polítics, en molts casos sanament explícits, i l’altra que ballem i aplaudim al ritme que toca l’orquestra. Els gestos, discursos i passos realitzats pel President Mas són sens dubte destacables i potser representaran un abans i un després en la història del país. Per tant, és lògic que siguin analitzats al detall i que se’n destaqui allò que els fa especials. Però la contenció, i no l’eufòria desfermada, hauria de ser la norma. La feina dels periodistes és avaluar críticament, contextualitzar, aportar dades, contrastar… No pas esdevenir l’artista principal d’un xou de varietats. Anem amb compte, perquè quan els focus s’apaguen, la música s’atura i la sala es buida, sempre arriba la crua realitat. La solitud de la diva quan acaba la funció sempre té un regust molt amarg.