Els 10 errors de comunicació de la campanya de CiU

Semblava que CiU i Artur Mas ho tenien tot de cara per aconseguir la majoria absoluta el passat 25 de novembre, però finalment no ha estat així. La patacada que s’ha endut la dreta catalana ha estat de proporcions considerables i de conseqüències encara avui imprevisibles. Com és possible que el President del brillant discurs del dotze de setembre en poc menys de dos mesos acabi assaborint una agra victòria al hall del Majestic? Si bé CiU i els seus ideòlegs van aconseguir de bon principi fixar el marc del debat, el disseny i execució de la posterior campanya, molt centrada en la figura del President Mas i, com ja s’ha dit, amb un punt excessiu de messianisme, ha tingut punts febles. Tenint en compte el gran nombre d’indecisos, aquestes debilitats han acabat resultant letals. En aquest article assenyalem els 10 errors de comunicació de la campanya de CiU.

1)La rebuda triomfal a Plaça Sant Jaume. La  rebuda del 20 de setembre, després del sonor cop de porta de Rajoy a la proposta de Pacte Fiscal,  només va tocar la fibra als més convençuts i va fer pujar la mosca al nas als dubtosos. L’acte va ser organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana però el cert és que CiU hi va veure una bona oportunitat de reforçar el seu candidat. Les imatges van despertar un record subconscient: la concentració de suport a Pujol arran del cas Banca Catalana. Error de càlcul: la Catalunya de 2012 no té res a veure amb la dels anys vuitanta. Va ser el primer cop que Mas i el seu equip es van passar de frenada. No va ser l’únic.

2)El hashtag #TotsambelPresident. Va ser arran de la rebuda a Sant Jaume que l’entorn de CiU va començar a emprar a les xarxes socials el hashtag #TotsambelPresident. El lema va esdevenir una constant en xarxes influents com Twitter o Instagram. Un tag massa personalista que contrastava amb els lemes més oberts d’altres formacions i presagiava una campanya en la mateixa línia. Molts possibles votants, però, es fan enrere si el que es demana és una adhesió acrítica.

3)El cartell electoral. La imatge triada per il·lustrar els cartells electorals de CiU, amb Mas amb els braços oberts entre una multitud que l’aclama, ha estat probablement un dels errors més greus de la campanya. La imatge ha donat lloc a tota mena de bromes i ironies a través de les xarxes socials, que s’han propagat com la pólvora: les comparacions amb Moisès o Bob Esponja probablement no han fet gaire bé.

4) L’eslògan “La voluntat d’un poble”. El lema electoral ha estat un altre dels handicaps. La imatge que l’acompanyava feia fàcil l’associació demagògica del lema amb el film El triunfo de la voluntad, obra de la directora i propagandista nazi Leni Riefenstahl. Durant la segona fase de la campanya es va posar èmfasi en un dels lemes secundaris –”Junts ho farem possible”– però la idea-força inicial ja havia calat. Massa messianisme per una gent que, com diu Raimon, no té ni místics ni grans capitans.

5)Els espots electorals. En un moment en què es parla de donar veu al poble, la majoria dels espots han redundat en la idea de Mas com a líder sense dret a rèplica. Això desprenia, per exemple, el primer espot, en què el President apareixia parlant a càmera, primer sol i després envoltat de senyeres, essent la única figura reconeixible. També passava en un dels darrers espots, en què Mas conversava amb uns electors anònims que somreien i assentien davant les seves paraules, aparentment encisats pel seu carisma.

6)La violència policial de la vaga general. La vaga va ser un terreny incòmode per a CiU. L’estratègia de l’equip de Mas va fer que el President mantingués un perfil baix durant el 14N, com si l’aturada i les manifestacions només anessin contra Rajoy i el PP. Aquesta estratègia, però, va començar a esberlar-se quan es van difondre les imatges dels Mossos d’Esquadra atonyinant un menor d’edat a Tarragona, i va saltar pels aires quan la manifestació alternativa de Barcelona va ser brutalment dissolta per la Brigada Mòbil amb les conseqüències que ja sabem. En altres temps els mitjans podrien haver construït un relat a gust del conseller Puig, però avui, amb les xarxes socials, això és impossible.

7)El victimisme arran de la denúncia d’El Mundo. La recta final de la campanya va estar marcada per la denúncia de corrupció contra Mas propagada pel diari El Mundo. El fet que es tractés d’una denúncia infundada va fer que l’entorn convergent hi veiés una oportunitat d’or per acabar de reforçar el President. Fins i tot es va parlar de “guerra bruta” contra la independència. Altre cop CiU es va passar de frenada: si bé les notícies d’El Mundo poden ser mentida, és massa recent en la memòria el Cas Palau, el Cas ITV o els escàndols a la sanitat catalana destapats per Cafè amb Llet. Anar de víctima, doncs, no va ser una bona estratègia.

8)”Les ovelles necessiten un pastor”. Els últims dies de campanya van estar marcats per uns quants despropòsits. Elena Ribera, número 2 de la federació per Girona, va deixar-se anar en un míting amb un discurs excessivament entusiasta en favor del President. La diputada democristiana afirmava que “hi ha moltes ovelles en aquest poble que necessiten un pastor i aquest pastor el tenim nosaltres” per acabar dient que “aquesta crisi benvinguda sigui perquè ens ha fet aflorar el sentiment català”. Avui en dia, aquesta mena de patinades són letals. El vídeo del discurs de Ribera suma 10.000 visites a YouTube, més que la majoria d’espots de campanya de CiU.

9)”Quin és el nom del líder del segon partit escocès?”. El darrer dia de campanya, CiU va publicar un anunci a tota pàgina al principals diaris catalans dirigit clarament al votant indecís entre ERC i CiU. A mode de test, l’anunci preguntava, entre d’altres qüestions: “Quin és el nom del líder del segon partit escocès? A) No ho se, l’important és Àlex Salmond B) Johann Lamont”. Aquesta forma un pèl barroera de menystenir Junqueras va acabar esdevenint un bumerang terrible. I més si tenim en compte que tots els anàlisis postelectorals assenyalen que els indecisos van acabar definint-se l’última setmana.

10) Convocatòria fantasma de suport a Mas. L’estocada final va ser una convocatòria fantasma de suport a Mas difosa inicialment a través d’una notícia de La Vanguardia digital, posteriorment retirada de la web del rotatiu. A partir d’una carta publicada pel mateix diari, es feia pública una concentració de suport al President en plena jornada de reflexió davant de les “difamacions” d’El Mundo. El despropòsit va córrer com la pólvora a través de les xarxes i CiU es va desmarcar de la convocatòria, a la que finalment van assistir 50 persones. El President Mas va baixar a saludar-les en persona.