Els mitjans catalans i la corrupció

D’un temps ençà, el debat sobre la corrupció s’ha fet molt present als mitjans de comunicació. A Catalunya, però, s’esdevé un fenomen curiós: no és gaire habitual que la premsa del país destaqui amb grans titulars aquells casos que afecten a la classe política local. De fet, com hem vist amb l’anomenat Cas Pallerols, fins i tot costa que quan hi ha una sentència ferma el tema aparegui destacat a les portades. Pocs mitjans catalans destapen de motu propi escàndols de corrupció, i sovint és l’acció dels Mossos o de la Fiscalia la que en desencadena la cobertura (un exemple paradigmàtic és el cas Palau o, més recentment, el cas Mercuri). Això sí: si l’escàndol s’esdevé fora del Principat –ja sigui a València, Palma o Madrid– les coses canvien i la màniga esdevé més ampla.

Que ho fa que els mitjans catalans tinguin un interès relatiu en investigar i denunciar la corrupció nostrada? Apuntem com a mínim tres raons. En primer lloc, sempre és més fàcil veure la palla en l’ull aliè que la biga que tenim encastada al propi globus ocular. Això passa també a l’Estat espanyol, com hem vist les darreres revelacions del cas Gürtel, que pràcticament no han tingut ressò a la premsa conservadora de Madrid (mentre els informes parapolicials sobre els comptes a Suïssa de Mas i la família Pujol obrien portades dia sí, dia també). En segon lloc, la manca d’un espai català de comunicació consolidat fa que els mitjans del país siguin extremadament depenents de les subvencions de la Generalitat. I ja se sap que la mà que t’alimenta fa de mal mossegar, i més en temps de vaques magres. En tercer lloc, el fet que Catalunya no disposi d’un estat propi contamina el debat d’arrel. Sovint les acusacions de corrupció, quan afecten a CiU i apareixen en les planes de rotatius espanyols, són instrumentalitzades en clau victimista pel nacionalisme conservador. Certament, les falsedats d’El Mundo o La Gaceta són detestables, però això no treu que la condemna contra Unió pel Cas Pallerols, la presumpta implicació d’Oriol Pujol en el cas ITV o l’embargament de la seu de CDC arran del cas Palau siguin fets ben noticiables. La por a “fer el joc a la caverna”, doncs, fa que tot sovint els mitjans del país no carreguin les tintes. Tot plegat produeix situacions il·lògiques, com per exemple sigui el diari El País –amb la seu central a 650 quilòmetres de Barcelona– el que estigui abanderant gairebé en solitari la denúncia de la presumpta corrupció a la sanitat catalana. Cap mitjà de comunicació català s’hi ha enganxat per seguir estirant del fil, excepció feta de l’heroica revista Cafè amb Llet o de mitjans alternatius i crítics com La Directa o El Triangle.

La corrupció, ja sigui catalana o espanyola, és una lacra social. Els mitjans de comunicació, garants d’una democràcia de qualitat, tenen l’obligació de denunciar-ne els estralls i assenyalar els culpables. Això és el que passa –ho hauria de passar– en tots els “països normals”, entenent per “normals” aquells que disposen de les estructures socials, polítiques i culturals pròpies dels estats-nació. En el moment actual, en què sembla més pròxima que mai la possibilitat d’una Catalunya independent, els partidaris de l’estat propi haurien de ser els primers interessats en posar llum i taquígrafs a la corrupció. Perquè si es tracta de construir un país de bell nou, el millor és fer net i ser implacables amb les pomes podrides. Si deixem que l’oasi vagi fermentant, arribarà un punt que els gasos acumulats seran tan irrespirables que l’explosió esdevindrà inevitable. Si això passa, les conseqüències del pet seran imprevisibles.