Només interessa la política-espectacle

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Des de fa algunes setmanes, la majoria de seccions de política dels diaris copen la immensa majoria de pàgines parlant de corrupció i, amb moltíssima sort, reserven una mica d’espai per informar sobre els aspectes més pròpiament polítics de l’actualitat. És fantàstic que, per fi, els mitjans –en diferent mesura– hagin perdut la por a denunciar aquells que aprofiten el seu càrrec públic i influència per enriquir-se personalment o el seu partit. La quantitat de casos que estan veient la llum últimament també hi ajuda. És molt sa que el quart poder s’atreveixi a qüestionar els abusos que protagonitzen alguns dels nostres governants, que això vagi per endavant i quedi claríssim.

Feta aquesta apreciació, però, algunes observacions. En quina posició queden en aquesta repartició de quotes mediàtiques tota la immensa majoria de polítics que exerceixen el seu càrrec honradament i amb sincera voluntat de millora de la qualitat de vida dels ciutadans? Davant l’allau de casos de corrupció, la idea del “tots són iguals” qualla perillosament. A jutjar per les seccions de política de la majoria de diaris, els partits es diferencien –si es fila molt prim– en el grau de la crítica que fan als casos de corrupció dels altres i la quantitat d’imputats que tenen en les seves files.

Tanmateix, si el periodisme polític vol aspirar a ser veritablement representatiu de la societat i la classe política, fa un flac favor a la veritat si tan sols posa el focus sobre les seves males pràctiques. Així, sense sortir d’aquesta temàtica, la lloable voluntat de denúncia de la corrupció contrasta amb la manca d’atenció cap a totes les fórmules i pràctiques que durant molt de temps certs partits i polítics han maldat per implementar per prevenir-les. I, parlant en plata, per què no recordar ara algunes de les iniciatives que principalment ERC i ICV-EUiA han intentat tirar endavant especialment a Madrid i que han topat principalment amb el mur de PP, PSOE i CiU? No hi tenim cap responsabilitat els periodistes i els mitjans a l’hora de ficar tots els partits en el mateix sac del femer de la corrupció si tan sols n’assenyalem les males praxis?

O, davant les reticències generalitzades a reconèixer i castigar internament els polítics –presumptes– autors d’una il·legalitat, per què no reconèixer aquells que no han tingut cap problema per apartar els imputats de les files del seu partit? I aquí hauríem de tornar a posar el focus sobre els mateixos partits: ERC, per una causa que dista molt d’un abús de càrrec públic, va córrer a suspendre de militància l’exconseller Jordi Ausàs en ser implicat en un cas de contraban de tabac; i ICV, per un cas molt allunyat a les pràctiques corruptes d’altres partits, va apartar de les llistes electorals de les estatals del 2010 a Núria Bonaventura quan es va saber que seria investigada per donar permisos per posar cola en arbustos per caçar ocells quan era directora de Medi Natural de la Generalitat. No serien aquests uns casos exemplars per respondre a aquells que sense vergonya airegen com un mantra que “imputació no és condemna”?

I aquesta reflexió es pot fer ara que la corrupció apareix cada dia a totes les portades, però ben bé pot servir com una reflexió general del periodisme polític: per què si la feina dels partits i els polítics és principalment executiva i legislativa es parla tan poc de la seva funció executiva i legislativa? Les acusacions, crítiques mútues i, en general, el “pim pam pum” s’imposen i els partits sense picabaralles o divisions internes ja tenen assumit que aspiren a un ínfim espai del paper. Les lluites pel poder i el fraccionament dels partits, que tan antipàtica fan la política per a la ciutadania, ocupen la major part de les seccions de política dels mitjans, mentre que la tasca del Govern i el Parlament o el debat ideològic entorn temes clau per al benestar i el futur del país queden relegats a l’ostracisme. “La política-espectacle” s’imposa clarament a la “política-servei a la ciutadania” en l’espai mediàtic.

Ja sigui per lloar-lo, per criticar-lo o per posar-lo a debat, per què quasi bé cap diari es va referir al projecte de llei d’accessibilitat per garantir la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat que va aprovar l’executiu català dimarts passat? Per què quasi bé cap diari ha fet cap cas a la quinzena de projectes i propostes de llei registrats al Parlament en un sol mes de legislatura? Fomentar el debat entorn aquestes iniciatives i demostrar que també hi ha polítics que es preocupen i treballen per millorar les condicions de vida de la ciutadania no seria, a més de just, saludable per a la democràcia?

Mentre els mitjans tan sols posem el focus sobre aquelles pràctiques egoistes, irregulars o demagògiques dels partits i els polítics, complirem –en part– l’obligació de fiscalitzar el poder polític però estarem molt lluny de complir la nostra funció social de fomentar el debat social entorn la qualitat de la democràcia. Ben al contrari, només ens dedicarem a corroborar que aquesta està corrompuda i que tots els polítics són iguals i estendrem una catifa perquè el populisme es faci un lloc cada cop més central en el sistema.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.