La fal·làcia de l’empresa periodística tradicional

El company Bernat Ferrer publicava fa uns dies en aquesta mateixa secció un article titulat ‘La fal·làcia Verkami’. En aquext text, Ferrer qüestiona de forma bastant contundent que el micromecenatge sigui una alternativa de futur per al periodisme. El periodista igualadí –que, per cert, va escriure en la passada edició de l’Anuari Mèdia.cat aquest bon article sobre el Tribunal Constitucional espanyol– afirma que “una cosa és exercir el periodisme i l’altra fer rutllar una empresa periodística”, que per això darrer cal “aconseguir ingressos i quadrar despeses” i que, des d’aquest punt de vista, “els 10.000 euros recaptats [per l’Anuari Mèdia.cat d’enguany] no són res”. Ferrer creu que “Verkami està molt bé”, però que per impulsar una empresa periodística “no es pot anar amb el lliri a la mà” a no ser que siguem “senyorets que ja tenen la vida pagada i que es permeten escriure de tant en tant perquè els plau”.

No se què deu entendre en Bernat Ferrer per “anar amb el lliri a la mà”. Si m’ho pregunteu a mi, us diré que considero que deu ser alguna cosa bastant semblant a pensar que l’empresa periodística tradicional, aquesta en la qual sembla tenir tanta fe el company Ferrer, té alguna possibilitat de sobreviure a l’actual conjuntura fent allò que ha fet sempre. Segons consta en el darrer Informe Anual de la Professió Periodística, elaborat per l’Associació de Premsa de Madrid, entre 2007 i 2011 la facturació agregada de televisions, diaris, revistes i ràdios es va reduir un 26% (de 8.886 milions a 6.558 milions d’euros). La inversió publicitària ha caigut un 38% en aquest mateix període. La publicitat institucional –pilar fonamental de molts mitjans escrits i digitals en català– s’ha reduït en una tercera part. En cinc anys s’ha deixat de vendre als quioscos un de cada quatre exemplar de diaris de pagament, i la circulació de la premsa gratuïta s’ha reduït a la tercera part. Així mateix, des de 2008 s’han vist afectats 6.393 llocs de treball en el sector de la comunicació a l’Estat espanyol. Les notícies d’ERO, tancaments, reduccions salarials en els mitjans són diàries. Vol dir això que la premsa convencional desapareixerà? No. Però sí que hi haurà moltes menys opcions de treballar-hi. Segons els càlculs del Col·legi de Periodistes, en un futur només un de cada quatre periodistes graduats treballarà en un mitjà convencional.

Així doncs, tal com està el panorama, més que de la fal·làcia Verkami potser hauríem de parlar de la fal·làcia de l’empresa periodística tradicional. Unes empreses que, ja fossin més grans o més petites, en la majoria dels casos han comès el mateix error: han deixat de posar en valor el periodisme i s’han dedicat a fer diners d’una altra manera, ja fos passant el platet de la subvenció, explotant publicitat per sobre de les seves possibilitats o venent coberteries del Barça. De fet, el propi Ferrer ho apunta tangencialment en el seu article quan afirma que en l’actual context “poca gent té clar que valgui la pena pagar per llegir el que publiquem”. S’equivoca. I tant que ho té clar, la gent! I la resposta és que no. No val la pena pagar per allò que estan fent moltes empreses periodístiques tradicionals. L’audiència ens està abandonant si és que no ens ha donat l’esquena definitivament: molts periodistes ho sabíem i n’havíem anat alertant, però és ara, quan el tsunami de la crisi s’ha endut per davant la publicitat i les ajudes públiques, que els nostres empresaris en comencen a ser conscients. I molt probablement ja és massa tard.

Així doncs, qualsevol projecte que, en la línia de l’Anuari Mèdia.cat, impliqui posar en valor els continguts i fer que l’audiència pagui per consumir-los hauria de ser benvingut. El micromecenatge aplicat a l’empresa periodística és encara avui un fenomen incipient a Catalunya, però hi ha projectes més que exitosos. Per exemple, l’èxit que està tenint Isona Passola amb el seu documental L’Endemà, el projecte de crowdfunding que més ha recaptat a Europa. A Estats Units, plataformes com Spot.us han fet del micromecenatge aplicat al periodisme la seva raó de ser, posant de nou l’accent en els continguts i en el seu finançament ciutadà. L’Anuari és un projecte modest i molt millorable, de pressupost curt, precari i amb moltes mancances. Però Verkami i allò que representa no és cap fal·làcia. Al contrari: és una esperança. Explorar les seves possibilitats és un deure de primera necessitat. Pensar que algun dia tot tornarà a ser com abans i els bons amos aconseguiran quadrar els números sí que és una actitud pròpia d’un senyoret amb la vida pagada.