Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La setmana passada va tornar a ser especialment dolenta per Bankia, amb el reconeixement d’unes pèrdues de 19.065 milions durant el 2012 i amb unes accions –en la gran majoria de propietat públics- devaluades fins a un cèntim d’euro.

Una crisi que no només ha passat relativament desapercebuda –sí bé se n’ha informat, no ha copat portades ni grans titulars- sinó que a més sembla que no ha merescut cap autocrítica i l’entitat bancària continuarà fent el mateix que l’ha portat fins l’actual situació.

Cal recordar que Bankia va passar a ser dirigida per José Ignacio Goirigolzarri el passat mes de maig després de la turbulenta sortida de Rodrigo Rato i José Manuel Fernández Norniella –la resta del consell d’administració va presentar la seva dimissió però va ser renovat- i la injecció de 19.000 milions de diners públics que van convertir aquest en un banc, a la pràctica, nacionalitzat.

Llavors la majoria de mitjans van presentar Goirigolzarri com “la persona més adequada” per dirigir Bankia, destacant biografies pràcticament laudatòries i assumint acríticament declaracions del propi interessat com que Bankia será “sòlida, eficient i rendible” després del seu sanejament. D’una forma similar al que havia passat quan Rato va assumir-ne la presidència el juliol del 2010.

Tampoc van fer-se massa escarafalls quan la seva primera decisió va ser no iniciar cap investigació sobre la gestió de Rato en entendre que aquesta s’havia produït en “temps molt convulsos”. Durant aquests “temps convulsos” la Bankia de Rato va anunciar beneficis superiors als 300 milions el 2011 –repartint fins i tot dividends als accionistes- quan en realitat n’havia perdut, com va saber-se després, 2.979 milions.

Tot i l’aparició d’articles força crítics en grans mitjans, la setmana passada encara es donava el titular a la “confiança” de Goirigolzarri en beneficis públics derivats de l’activitat de Bankia.

En canvi, les veus crítiques que auguraven la socialització de les pèrdues d’una mala gestió bancària i la presentació d’una querella contra Rato sufragada per subscripció popular van ser pràcticament ignorades –al maig i ara- i tampoc va fer-se cas de les propostes alternatives, com la d’utilitzar els diners del rescat bancari per crear un banc públic que fes fluir el crèdit a l’economia productiva.