Titelles i titellaires

‘Negre. Com el marro sedimentat a la tassa de cafè que tinc entre les meves mans’, es diu mentre imagina en aquella cafeteria el seu futur professional. Temps enrere, havia estat una peça clau en el periodisme, al capdavant d’una de les seccions més ben valorades del seu diari, quan semblava que el negoci dels mitjans encaixava amb facilitat en les lleis del mercat. Sempre havia procurat estar al peu del canó, complint amb el deure de responsabilitat social, encara que a vegades això li reportés cares llargues als despatxos del pis de dalt i alguna que altra enemistat en els actes que havia de freqüentar.

Aquest u de maig, però, seria diferent a tots els anteriors. Ja no arribaria exhausta a casa després de recórrer diverses vegades la manifestació de principi a fi omplint la llibreta d’anotacions. Ni tampoc hauria de córrer a la redacció per arribar a temps d’escriure la crònica abans de l’hora de tancament. ‘Ni jo, ni molts dels meus companys de professió’, es diu, tot recordant la darrera trobada amb els seus amics periodistes. ‘Creu-me, avui en dia hi ha només tres tipus de periodistes: els aturats, els explotats i els precaritzats’, defensava amb fermesa un dels seus companys en aquell sopar a Barcelona. ‘Jo estic en el primer sac’, pensa ella ara.

El cambrer li demana permís per retirar-li la tassa de cafè. Fa vuit mesos que cada matí el jove s’encarrega de fer-ho, els mateixos que fa que cerca una feina d’arquitecte, sense gaire més aspiracions que un sou baix però que li permeti adquirir experiència. ‘Un exemple perfecte de la metàfora de l’artesà que voldria construir un objecte preciós però que veu frustrades les seves capacitats per l’asfixia d’un sistema que el coacciona en pro d’uns beneficis merament quantitatius’, pensa ella mentre observa el rostre del cambrer, avui més cansat de l’habitual.

I mentre lamenta el panorama visual, recorda alguns referents teòrics i li assalten infinitat de motius per abandonar la tristesa i deixar pas a la indignació. Quin lloc ha ocupat el treballador honest en aquest sistema? Què se n’ha fet del seu esforç, de la seva plusvàlua? Qui ha esmicolat fins a arribar a convertir en ridícules les seves capacitats? Qui s’ha fet posseïdor de la seva autoestima i de les seves il·lusions? Qui ens ha fet creure que la nostra tasca pot ser prescindible i que la força de la gravetat només pot estar regida pels dictàmens dels poders econòmics? Chomsky remarca en un dels passatges més discutits de la seva obra que ni tan sols els suposats inspiradors d’aquesta bèstia salvatge en què s’ha convertit el capitalisme havien pensat en un desencadenament tan decadent per al seu sistema. Que per justificar la seva evolució perversa s’han hagut de manipular aportacions teòriques que ja alertaven des de fa anys del perill de la coacció de l’ésser humà i de les seves llibertats.

I, de sobte, ho veu clar: ‘Cada vegada més aquesta obra teatral arrossega menys adeptes, perquè s’han començat a trencar els fils dels titelles i a veure’s el rostre dels titellaires que han volgut fer creure al públic que aquesta història, perversa des de la seva escriptura, tindria un bonic final’.