Tot i els esforços durant anys de Generalitat i Estat, no s’ha aconseguit reduir la violència contra la comunitat homosexual. Al contrari, creix. La Memòria Antidiscriminatòria de l’Observatori contra l’Homofòbia, que edita el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), va recollir entre 2010 i 2011 un total de 367 denúncies per agressions homòfobes, un 4,5% més que l’any anterior. Aquesta xifra ha seguit augmentant el 2012 amb 376 denúncies, un augment dels casos del 2,5%. Una agressió al dia. Aquestes dades no són compartides per la Conselleria d’Interior. Víctimes de l’homofòbia i Mossos d’Esquadra no estan coordinats en la resposta a aquesta xacra, ja que ni tan sols coincideixen les denúncies rebudes pel FAGC amb les que arriben a mans de la policia.

 

CARLA ROCA BAYÓN

L’homofòbia no s’atura, al contrari. L’increment en agressions homòfobes del 2,5% de juliol de 2011 a juny de 2012 s’ha sumat al creixement d’un 4,5% que ja hi havia hagut durant el mateix període de 2010-2011. L’última Memòria Antidiscriminatòria recull 376 agressions en els dotze mesos d’estiu a estiu. Tanmateix, els Mossos d’Esquadra només poden fer referència a 31 procediments policials iniciats per aquest tipus de denúncies en el darrer any 2012. De fet, el Departament d’Interior afirma que hi ha un descens de les agressions de més del 30%. El problema de la guerra de xifres és que Interior sols contempla aquelles accions que poden ser penades i que no totes les víctimes denuncien a la policia. El cap del Gabinet de Seguretat del Departament d’Interior, Jaume Domingo Coll, reconeix aquesta “no coincidència” de les dades i ho atribueix a la diferent naturalesa dels dos organismes, però creu necessari un esforç per “reduir aquesta diferència”.

El FAGC es queixa que hi ha centenars de suposades agressions que queden impunes perquè no arriben a les comissaries i, per tant, ni tan sols es registren policialment. La comunitat homosexual creu que molts casos de persecució, insults i burles no s’investiguen amb prou diligència. Davant d’un govern i una societat catalana que assegura estar compromesa en la defensa de la llibertat sexual, segueix ressonant l’eco d’una pregunta: es respecten totes les condicions sexuals? L’homofòbia ha desaparegut progressivament de l’agenda dels polítics i dels mitjans de comunicació. Es considera una xacra superada. Un debat que la societat catalana creia superat per l’augment de la tolerància i el respecte en les últimes tres dècades però que contrasta amb les dades oferides per l’Observatori contra l’Homofòbia. Malgrat que quedi molta feina a fer, els homosexuals consultats en aquest reportatge consideren, però, que les actuacions dels Mossos d’Esquadra davant les agressions són actualment correctes i que han avançat molt des de la publicació del Protocol contra l’Homofòbia.

L’informe anual de l’Observatori assenyala que el 53,5% d’aquestes agressions i discriminacions, ja fossin físiques o verbals, van donar-se al carrer i a llocs públics. En segon lloc, el 22% van succeir dins l’àmbit dels Serveis i Administracions Públiques. En tercer lloc, el 16,5% van succeir a l’àmbit laboral privat. Finalment, apareixen les discriminacions directament a persones per tenir el VIH o la sida i per últim, però creixent, l’assetjament a través d’Internet.

Moltes han estat les crides del col·lectiu Lèsbic Gai Transsexual i Bisexual (LGTB) a favor d’una assistència justa i democràtica del dret a la salut per a la seva comunitat. La Memòria Antidiscriminatòria 2010-2011 quantificava, però, que un 4,5% de les denúncies que va rebre l’Observatori Contra l’Homofòbia corresponia a discriminacions a persones amb VIH i/o sida. D’una banda, van donar-se alguns casos d’acomiadaments a l’àmbit laboral; de l’altra, alguns centres sanitaris continuen fent preguntes de caràcter personal i íntim als tests que es realitzen a les persones que sol·liciten fer-se les proves de la sida. Anant més enllà, el col·lectiu gai-lèsbic també denuncia que s’ha negat assistència mèdica a persones seropositives, o amb risc de ser-ho, per aquesta mateixa raó. Bàsicament perquè alguns centres sanitaris es neguen, sense donar més explicacions, a realitzar anàlisis sobre el VIH a persones que afirmin ser homosexuals.

L’Anuari Media.cat ha comprovat en primera persona, fent-se passar per membre d’aquest col·lectiu, si aquestes irregularitats en l’accés a la salut es donen amb facilitat o no. Aquesta periodista es va adreçar a la Clínica Sant Josep, de Vic, regentada per les germanes Josefines de la Caritat, per fer-se l’anàlisi corresponent sobre el VIH. La recepcionista, mentre buscava “un forat” per a aquesta consulta, va canviar radicalment la seva predisposició en el moment de saber que es tractava d’una lesbiana: “Aquí no t’ho farem això. Hauràs de dirigir-te a una altra clínica”, va dir la treballadora. El cas de la clínica Sant Josep, de Vic, constata, tal com afirmava l’informe del FAGC, que alguns centres sanitaris a Catalunya discriminen el col·lectiu LGTB a l’hora de fer-se una prova com la del VIH.

El fiscal sobre delictes d’odi i homofòbia Miguel Ángel Aguilar considera que amb una denúncia presentada davant la policia podríem veure si aquest cas encaixa amb l’article 512 del Codi Penal, que castiga la “denegació a una persona d’una prestació en el marc d’una activitat professional o empresarial” per raons d’orientació sexual. El problema que cada vegada es fa més evident, com succeeix en molts casos, és la difícil probatòria dels fets, que Aguilar relaciona amb l’existència freqüent de “dues versions contradictòries”.

Al carrer tot s’hi val

El menyspreu més habitual a una persona del col·lectiu LGTB és el que es produeix en l’esfera pública. El carrer és l’espai idoni, on molta gent veu però calla i on, molt sovint, topa la paraula de l’agredit contra la de l’agressor. Es donen casos de persones que utilitzen mots denigrants o insultants com “marieta” i d’altres similars, i no seran mai jutjats. Aquí és on entra la convenció social, el pacte que ha estipulat què és i què no és homofòbia. Segons denuncien els afectats, un simple adjectiu és un acte que atempta, en poca mesura però sí de forma gradual i interior, contra la seguretat i aplom de la persona. És el que activistes com Àgatha Estera o Eugeni Rodríguez anomenen “homofòbia interioritzada”. Després de la violència física estricta, aquest tipus d’actes són els que més preocupen a la majoria dels grups i associacions del col·lectiu.

Una altra forma de practicar l’homofòbia de manera pública és a través d’Internet i de les xarxes socials en què, tant de forma anònima com des d’organismes d’inclinació catòlica o conservadora, s’expressen pensaments contra els gais sense cap pudor. En aquest àmbit els insults o comentaris denigrants són sovint denunciats i detectats amb agilitat. Un bon exemple és el comentari homòfob a Twitter del periodista d’Intereconomía Juan E. Plügfer, el compte del qual va ser cancel·lat després d’haver culpat “els gais de les morts en el Madrid Arena”, segons recull el portal Ambiente G. De totes maneres, a la mateixa plataforma de Twitter segueixen actives etiquetes com “#putosgays”, “#NoALaAdopciónEntreHomosexuales” o “#SéFelizYMataUnHomosexual”. A més, articles d’opinió a la premsa o afirmacions fetes a algunes tertúlies televisives han ocasionat més d’una polèmica. Un cas força sonat va ser el de l’articulista Josep-M. Sanmiquel, autor d’un text d’opinió al Diari de Sabadell al desembre de 2010 titulat “Desviacionisme sexual”, que va ser molt criticat.

Des de ben petits, el respecte

Les entitats identifiquen l’escola com un altre àmbit en alerta. L’assetjament homòfob, que ha provocat directament o indirectament algun cas de suïcidi en els últims anys a l’Estat, és ben present a les aules catalanes i un dels focus d’atenció de les associacions del col·lectiu LGTB. El portaveu del FAGC i president de l’Observatori contra l’Homofòbia, Eugeni Rodríguez,  creu que, en molts casos, la implicació dels centres vers aquestes pràctiques és gairebé nul·la. “En el primer cas que es va denunciar a Catalunya per assetjament homòfob, en un institut de Sabadell, la direcció del centre es va posar al costat de les agressores de la víctima”, assegura Rodríguez. El Departament d’Ensenyament, en contraposició a les queixes del FAGC, s’afanya a recordar totes les lleis, protocols i actuacions realitzades pel govern de la Generalitat en les últimes dècades que emparen i defensen el col·lectiu. En col·laboració amb el Departament de Benestar Social i Família, Ensenyament segueix protocols per treballar una educació plural i basada en la tolerància, i recorda que ofereix assistència telefònica directa a les víctimes a través de les Unitats de Suport a la Convivència Escolar.

Àgatha Estera, periodista i membre de l’Associació de Famílies Lesbianes i Gais, creu que els professors no veuen l’assetjament homòfob perquè generalment no es dóna dins les aules i, per tant, defensa que “no hauria de recaure tota la responsabilitat sobre ells”. Coincideix amb Ensenyament a afirmar que aquestes pràctiques no són només “una qüestió d’escola, sinó social” i creu que el comportament dels agressors a l’escola l’han de solucionar les famílies. “Al final, els nanos acaben repetint allò que fan els de casa”, conclou Estera. Més enllà de l’educació primària i secundària, també es donen casos a la universitat. A parer de Rodríguez és imprescindible crear associacions d’universitaris o unitats d’igualtat per poder progressar en “polítiques de diversitat afectivosexual”, que tenen prou força per a aportar canvis i avenços. El veterà activista contra l’homofòbia insisteix que cal construir “una societat sense cap mena de discriminació per opció sexual o per identitat de gènere”. Estera i Rodríguez coincideixen en un fet: començar a fer pedagògia des de l’escola per a la construcció d’aquesta realitat més tolerant amb totes les opcions sexuals i de gènere seria la millor de les opcions per un futur sense prejudicis. Això permetria, creuen, començar des de zero.

En l’àmbit laboral, el col·lectiu gai-lèsbic assegura que encara va amb peus de plom. La tendència de l’assetjament psicològic no és nova i, moltes vegades, s’hi suma la discriminació per gènere o orientació sexual del treballador. Un cas concret, denunciat per l’Observatori, és el d’un professor de secundària d’un centre religiós de Sant Feliu de Llobregat. El treballador, identificat amb les inicials M. P., va protestar per un acomiadament que ell atribueix a raons homòfobes i discriminatòries. L’escola, però, ho nega amb rotunditat. Segons el seu testimoni, en un primer moment se li va comunicar l’acomiadament per la necessitat de reduir la plantilla de docents per raons econòmiques. Aquesta raó va quedar desaprovada per la investigació del cas quan es va demostrar que no era cert: “Em van dir que reduïen la plantilla perquè es passaria de tres a dos grups de classe, mentre que a l’actualitat continuen sent tres”. La segona raó que li van donar va ser una suposada poca professionalitat del docent, que ell nega. Per últim, se li va comunicar que “no encaixava al projecte d’escola”. En aquell moment, opina M. P., que tot allò que ell havia considerat discriminatori durant el passat tenia un cert sentit. El centre, proper al Fòrum Català de la Família, havia adjudicat un horari abusiu al professor, amb el qual li era impossible compaginar la vida personal amb la professional, o reunir-se amb el comitè d’empresa del centre, del qual formava part. “Jo estava treballant més hores de les que em tocava per la meva mitja jornada”, diu. La inspecció laboral d’aquest cas va poder constatar les irregularitats contractuals, posant en dubte la versió de l’equip directiu del centre, però sense poder demostrar cap discriminació homòfoba que, segons assegura la víctima de l’acomiadament, hi havia al darrere. L’afectat assegura que va rebre “molta pressió, un cert mòbing”, però que no pot reproduir comentaris personals pejoratius cap a la seva persona, ja que mai es van produir de manera explícita.

Proves escasses, agressions impunes

La majoria de sentències judicials no poden demostrar aquesta homofòbia “subtil”. Ho denunciens els afectats, i ho corrobora també el fiscal sobre delictes d’odi i homofòbia Miguel Ángel Aguilar: “Si el treballador presenta uns indicis mínims de discriminació davant la jurisdicció social, li correspon a l’empresari demostrar que ell no és culpable”. Normalment, admet Aguilar, s’entra en un circuit de difícil sortida, on les proves són escasses i, per tant, algunes accions denunciades com a homòfobes queden impunes. Segons el fiscal, és molt necessari -sobretot per a la jurisdicció penal- “formar i capacitar els cossos policials” per dur a terme investigacions a fons on es pugui “acreditar els elements probatoris de la discriminació” i, així, la culpabilitat o innocència de l’autor de la falta o de l’agressió.

Àgatha Estera opina que “els homosexuals ja saben on han de treballar [referint-se a les empreses públiques]” per evitar la discriminació laboral i, segons l’activista, “en moltes empreses privades de vegades és difícil”. En contraposició, però, creu que el perfil de dona homosexual sense fills és molt apreciat a l’àmbit laboral “per la seva disponibilitat i implicació a l’empresa”. Una visió diferent és la d’Eugeni Rodríguez, que considera la dona com un subjecte encara discriminat laboralment i que “quan s’ajunten la condició de dona i de lesbiana, la discriminació és doble”.

Silenci del Fòrum de la Família

Després de la publicació de la Memòria Antidiscriminatòria 2010-2011, l’Observatori Contra l’Homofòbia no ha rebut cap tipus de resposta de col·lectius conservadors o ultrareligiosos. Des de l’Anuari MÈdia.cat es va contactar amb el Fòrum Català de la Família, que no va voler atendre les nostres preguntes. Segons el president del FAGC, el silenci del Fòrum de la Família demostra que aquest informe els molesta. “Prefereixen ignorar-lo per no fer de veu de la seva pròpia homofòbia”, afegeix.

Han representat, però, aquests informes un toc d’alerta a l’administració pública? De fet, un cop constituït l’actual govern de la Generalitat, el col·lectiu LGTB demanava una implicació definitiva per aprovar la llei contra l’homofòbia, la lesfòbia i la transfòbia. La proposta, segons les fonts consultades, l’han redactat i signat els caps de llista d’ERC, el PSC, ICV-EUIA, la CUP i l’actual consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté (CiU). Segons el fiscal Aguilar, aquesta llei “no podrà agreujar les penes, per exemple, ja que la legislació autonòmica no pot modificar la legislació penal, que és competència exclusiva de l’Estat espanyol”. Malgrat això, “seria una legislació complementària per a perseguir i lluitar contra la discriminació que no es considera delictiva”, és a dir, aquells comportaments que, tot i ser discriminatoris, no tenen una resposta del dret penal. El president de l’Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes (AMPGIL), José Mallimas, va ser un dels participants en la redacció d’aquesta llei en procés d’aprovació, que considera “positiva” i “necessària”. Mallimas es queixa que el procés avança “lentament” i ho atribueix al nou cicle polític en què “els temes LGTB no tenen prioritat en una agenda atapeïda amb la crisi econòmica”. Tot i això, segons diu, ha rebut “molt bons inputs de CiU i ERC” i “les persones responsables ens transmeten molta sensibilitat i preocupació”. N’està totalment segur: s’acabarà aprovant. “Hi confiem, però no ens quedarem quiets”, adverteix Mallimas.

País Valencià i les Illes, en lluita contra l’homofòbia
Al País Valencià, segons el president de Galesh (Associació de famílies homoparentals), Marc Brell, les agressions homòfobes ni augmenten ni disminueixen. Aquests casos han anat canviant des que els emparen una sèrie de lleis. Brell afirma que existeix una “homotolerància” o “homocomplicitat”, que fa que els comentaris homòfobs no siguin tan habituals com fa uns anys.  Tot i això, creu que algunes accions homòfobes, s’hi considerin socialment o no, no s’haurien de permetre. Un exemple és el comentari que va fer el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, el 3 de març del 2013, assegurant que el matrimoni homosexual “no garanteix la pervivència de l’espècie”. “Aquí justifica la seva discriminació basant-se en creences. Està fora de lloc, sobretot, perquè és un representant de l’Estat”, es queixa Brell. A Galesh el que més els preocupa és la discriminació entre joves, on hi ha “molts comentaris que continuen sent homòfobs”. Des de les Illes, a l’associació Bencamics veuen una millora en els darrers tres anys en matèria d’agressions pròpiament dites. Això sí, alerten sobre la “invisibilització” de persones del col·lectiu LGTB, sobretot en l’àmbit sanitari públic, on es discrimina els transsexuals o es nega la reproducció assistida a parelles de lesbianes. Coincidint amb Galesh, també els preocupa molt el desenvolupament dels joves en un entorn d’igualtat i pluralitat. En aquest sentit, Bencamics lamenta que “el nostre radi d’actuació i observació és reduït donades les circumstàncies de falta d’estructura i de mitjans que tenim per actuar de manera preventiva, sensibilitzadora i informativa al conjunt de les Illes”.


Anàlisi del tractament mediàtic

La cobertura de les dades de l’Observatori contra l’Homofòbia no va ser silenciada del tot i va aparèixer a diferents mitjans de comunicació. Malgrat la publicació de les dades de la mà de l’agència Europa Press i la difusió del teletip a mitjans com La
Vanguardia (digital), Diari de Girona o Vilaweb, la notícia no va arribar a uns altaveus massius. Aquests mitjans no van proposar cap debat social ni van aportar una visió crítica d’aquestes dades. En concret, la notícia d’Europa Press, que cobreix una roda de premsa en què el portaveu del FAGC, Eugeni Rodríguez, presenta la Memòria Antidiscriminatòria 2010-2011, es repeteix una i una altra vegada a la resta de mitjans sense qüestionar les dades ni aportar-ne de noves ni aprofundir en la denúncia.
El tractament de la llei contra l’homofòbia també ha estat força escàs. Se’n van fer ressò mitjans com Europa Press, Regió7 i La Torre, però tampoc hi ha nascut un discurs amb prou força. Mitjans com La Vanguardia o l’Ara ho han fet en alguna ocasió puntual durant l’any. Generalment, del col·lectiu homosexual, bisexual i transsexual se’n segueix parlant bàsicament els mateixos dies de l’any: durant la celebració del Dia de l’Orgull Gai, el 17 de maig (Dia Internacional contra l’homofòbia, la lesfòbia i la transfòbia), i quan es produeixen accions de denúncia o de celebració pel col·lectiu LGTB en altres països.

Recursos i fonts

Àgatha Estera, periodista i membre de l’Associació de Famílies Lesbianes i Gais
hola@agathaestera.com

Ambiente G
Plaza de Alonso Martínez, 7, 1ª planta
28004 Madrid
917 140 167
www.ambienteg.com

Associació de Famílies Lesbianes i Gais (FLG)
Verdaguer i Callís, 10
08003 Barcelona
645 318 860

www.familieslg.org

Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes (AMPGIL)
Verdaguer i Callís, 10
08003 Barcelona
651 856 541
www.ampgil.org

Eugeni Rodríguez, Portaveu del Front d’Alliberament Gai de Catalunya
Carrer Verdi, 88
08012 Barcelona
932 172 669
www.fagc.org

Jaume Domingo Coll, cap de Gabinet de Seguretat
Direcció General d’Administració de Seguretat
Departament d’Interior
Diputació, 355
08009 Barcelona
935 512 683

José Mellinas i Gil, president de l’Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes
Verdaguer i Callís, 10
08003 Barcelona
933 195 550

Miguel Ángel Aguilar, fiscal sobre delictes d’odi i discriminació
Servei de Delictes d’Odi i Discriminació
Fiscalia Provincial de Barcelona
Gran Via de les Corts Catalanes, 111
08071  Barcelona
935 549 110

Observatori contra l’Homofòbia
Carrer Verdi, 88
08012 Barcelona
932 172 669
www.observatoricontralhomofobia.org

Oficina de Comunicació del Departament d’Ensenyament
Via Augusta, 202-226
08021 Barcelona
935 516 300

Galesh, associació de famílies homoparentals
info@galesh.org

686 146 244

Benamics (Balears)
benamics@benamics.com

608 366 869

 

Informes

  • Projecte de convivència i èxit educatiu de la Generalitat de Catalunya; Departament d’Ensenyament, setembre 2012.
  •  MUÑOZ RUBIO, Julio. Homofobia: laberinto de la ignorancia; Mexico, Universidad Nacional Autónoma de México, Centro de Investigaciones Interdisciplinarias en Ciencias y Humanidades : Colegio de Ciencias y Humanidades, 2010
  • COLL-PLANAS, Gerard [coordinació científica]. Contra l’homofòbia: polítiques locals d’igualtat per raó d’orientació sexual i d’identitat de gènere: Llibre blanc europeu; Barcelona : Ajuntament de Barcelona. Direcció de Drets Civils, DL 2011

 

Carla Roca (Manlleu, 1993)
Estudiant de segon curs de periodisme a la Universitat de Vic. Ha publicat crítica i crònica musical en espais com Indiespot i Sensaciones Flotantes.  Escriu al blog Sousedtobe.blogspot.com Actualitza sovint Tumblr i Flickr. [@CarlaRocaB]