Periodisme de tweets

Titular: “Herrera i Junqueras discuteixen a Twitter per les retallades a la salut”. Lead: “Joan Herrera i Oriol Junqueras s’han enganxat per Twitter arran d’un article que destacava el vot en contra de CiU i ERC a una moció d’ICV-EUiA que demanava aturar el procés de reformulació de l’Institut Català de la Salut”. El desenvolupament de la notícia, si fa no fa, anava per aquí: Herrera ha piulat això, Junqueras li ha respost que no tenia raó, tot seguit Herrera li ha comentat això altre, i al cap d’una estona Junqueras ha tancat la conversa dient allò de més enllà. La “notícia”, amb algunes variants, la van publicar divendres passat els principals mtjans catalans a les seves edicions web. Fins i tot n’hi ha que va estirar el tema amb alguna peça més de reaccions. I vinga, a remenar la cua: retweets, likes, comentaris amunt i avall i a seguir esperant la pròxima sortida de to de Toni Cantó.

Abans de Twitter, un dels debats professionals més encesos era sobre l’anomenat “periodisme de declaracions”. El periodisme de declaracions consistia en què el polític A deia X, el polític B deia Y, i de vegades –poques: només si hi havia espai i el cap de secció estava de bones– el polític C deia Z. Acte seguit això es convertia en uns baixos –de vegades en una obertura– i tal dia feia un any. A les empreses es veu que els funcionava molt bé: sempre és més econòmic tenir la tropa fent periodisme de declaracions que no pas investigant coses que no interessen a ningú i acaben convertint-se en discussions desagradables al Club de Polo. Doncs bé, tot indica que ara hem involucionat, i del periodisme de declaracions hem passat al periodisme de tweets. Si fa no fa funciona igual, però amb lleus diferències: abans per aconseguir les declaracions potser havies de despenjar el telèfon (sí: hi havia un temps en què a les redaccions es despenjava el telèfon). Com que de vegades era una mica complicat aconseguir que el polític X o Y s’hi posessin i no tothom se’n sortia, potser hi havia dies en què algun diari –una mica per casualitat– publicava quelcom que s’assemblava a un tema propi. Amb el periodisme de tweets tot s’acaba mimetitzant encara més, i les diferències entre el diari A, el diari B i de vegades també el diari C són cada cop més imperceptibles.

És cert que, malgrat el context general, a les redaccions dels nostres mitjans hi ha molt bons professionals que lluiten cada dia a capa i espasa contra el periodisme de declaracions i tweets. Cal reconèixer el seu esforç i reivindicar-ne la feina. Tanmateix, no podem obviar que la tendència fa anys que és preocupant. Es fa difícil predir que vindrà després, però tenint en compte que quan imperava el periodisme de declaracions semblava difícil anar a pitjor, faríem bé de no descartar cap escenari per tètric que resulti. Potser el pròxim graó serà fer directament periodisme sense fonts. De fet, l’evolució és lògica: si tenim en compte que el periodisme de tweets ha matat a Fidel Castro una quinzena de vegades en dos anys, es dedueix que les fonts tampoc deuen ser una prioritat. Tanmateix, potser ens quedarem en un terme mig. Podríem centrar-nos en fer periodisme d’una única font. I millor encara si la font som nosaltres mateixos: així segur que no cal contrastar. Ben mirat, potser ja ho estem fent. Que són sinó aquesta mena de subproductes amb ínfules literàries que alguns pretenen fer passar per articles d’opinió?