Som el que signem

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

No sé si heu estat al cas de la polèmica (i si no ho esteu n’explico la meva versió al final): El 6 d’octubre El Mundo / El Día de Baleares publicava un reportatge acusant al moviment “anti TIL” d’“extorquir” comerciants i petits empresaris de Palma. Un reportatge que dies més tard va completar-se amb un article titulat “La web que va difondre l”impost revolucionari’ per als vaguistes és d’un investigador de la UIB”. Un article que incloïa la identitat i lloc de feina del responsable d’un portal informatiu. Informació, per altra banda, que és a l’abast de qualsevol que vulgui dedicar-hi uns minuts, per tant no pot considerar-se precisament periodisme d’investigació.

La “web” en qüestió no és altra que el digital d’informació alternativa mallorquina Contrainfo.cat, un projecte molt actiu de comunicació militant –la seva potència pot avaluar-se en el fet que tingui tants seguidors a Twitter com El Mundo illenc- i que s’ha destacat per un suport incondicional a la vaga de docents que acaba de sacsejar les Balears.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Des de Contrainfo.cat no van acoquinar-se i van respondre amb una campanya a Twitter sota l’etiqueta #ElMundodifama que va ser tendència dominant a Palma durant tot el passat dilluns i per uns instants fins i tot a nivell estatal. Com és habitual en aquest tipus de linxaments virtuals aviat les coses van pujar de to i molts comentaris van dedicar-se a insultar la periodista que havia signat els articles, incloent fotografies seves.

És fàcil sentir empatia per la persona que és assetjada i també pensar que els veritables responsables de la campanya de criminalització –els directius i propietaris d’El Mundo– se n’anaven a sopar i dormir tranquil·lament. De fet el diari va limitar-se a publicar unes piulades de suport a la seva redactora.

Però com el meu esperit corporativista tendeix a zero no vaig poder evitar recordar aquest article de la Núria Cadenes on recorda que “algú va redactar la nota penosa, hi va fer un titular, peu de foto, aquestes coses. Periodistes, se suposa”. I és que els directius i els amos dels mitjans de comunicació no serien capaços de criminalitzar ni el veí del seu davant sense que algú –periodistes, se suposa- els fes la feina bruta.

Al final, tampoc podem desresponsabilitzar-nos permanentment les nostres accions i hem de començar a assumir que som el que signem. Repeteixo que em sap greu veure una treballadora –sigui del sector que sigui- insultada i menystinguda públicament, però és un risc que caldrà assumir si no som capaços d’imposar uns mínims criteris periodístics davant els interessos polítics o econòmics del mitjà on treballem. Fa uns anys aquests articles potser mai tenien conseqüències. Avui, d’una bona escridassada virtual de les nostres víctimes –siguin poques o moltes, educades o grolleres- no ens en salva ningú.

P.S.: Realment hi havia a Palma un piquet de mestres exigint amb amenaces als botiguers o hostalers que els donessin part dels seus beneficis?. Doncs no, tot és molt més senzill i menys escandalós. El que va passar és que un col·lectiu desconegut anomenat Sindicat de Precaris va iniciar –“de forma autònoma” segons la seva expressió- una campanya per tal que els comerços que volguessin donar un 1% dels seus beneficis d’octubre a la caixa de resistència els donarien un cartell certificant-los com a comerç solidari. Davant la seva sorpresa per la quantitat de negatives que rebien van decidir –en una decisió poc meditada segons el meu parer- fer-ho a l’inrevés: publicar a la seva pàgina de Facebook la llista dels establiments que es negaven a col·laborar amb la causa per tal que la gent pogués decidir on volien destinar els seus diners.

Jo no sé vosaltres, però a mi m’arriba gairebé cada dia algun tipus de petició de boicot d’algun producte per les més diverses raons. Des de la defensa dels drets dels animals fins al seu origen geogràfic o el contingut dels seus anuncis. La gran majoria dels quals tenen uns resultats imperceptibles i ningú ho considera una “extorsió”. És cert que a nivell local tot sempre és més complicat i que és més difícil –per paradoxal que sembli- demanar el boicot a una multinacional llunyana és més fàcil que fer-ho al comerç del barri. En conseqüència els afectats es van queixar i Facebook va clausurar la pàgina on hi havia la llista. A mi em costa veure-hi la notícia, però El Mundo ho va trobar molt transcendent.

Naturalment, a aquest diari li tenia igual un col·lectiu absolutament desconegut com el Sindicat de Precaris. El més probable és que el seu objectiu fos l’Assemblea de Docents, però com això era molt difícil –es van desvincular immediatament de la iniciativa- van decidir fixar el dit acusador contra el peix mitjà, Contrainfo.cat pel sol fet d’haver publicat la notícia, tot i que aquest digital mai va incloure la polèmica llista d’establiments.

És curiós que jo hagi arribat a aquestes conclusions llegint els mateixos articles que la periodista d’El Mundo. És evident que tot canvia segons els ulls amb els que t’ho mires. Però no deixa de ser contradictori que consideris una extorsió elaborar una llista de comerços i després tu publiquis noms, fotografies i llocs de treball d’algú. En aquest mateix barem, això no serien amenaces?

P.S.2: Quan ja tinc aquest article gairebé enllestit llegeixo que el Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB) ha emès un comunicat en una línia similar. Me n’alegro que la vocació de servei públic no hagi quedat ofegada pel corporativisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.