A l’abordatge

El passat 11 d’octubre Anna Bonet publicava en aquest mateix espai un article titulat Hem renunciat al periodisme. Era un text tan ben escrit com corprenedor, que resumeix en uns pocs paràgrafs la frustració d’una generació de periodistes joves als que la tempesta perfecta de la crisi ha esclatat als morros en el moment en què es disposaven a entrar al mercat laboral. “Gran part de nosaltres, que voregem la trentena i fa deu anys somiàvem en ser corresponsals, aixecar temes i investigar allò que s’amagava de l’ull públic, avui treballem en gabinets de comunicació, en departaments de premsa i en mitjans que controlen fins els punts i les comes”, es lamenta Bonet. “Hem passat directament a l’altre bàndol, cecs per la por de baixar del vaixell, i hem oblidat l’objectiu que perseguíem: treballar per les persones, no per al poder”.

El periodisme català pateix les conseqüències d’una fractura generacional duríssima que la crisi no ha fet més que aguditzar. Animo als companys periodistes de trenta i tants que han aconseguit fer-se un lloc en una redacció a fer un cop d’ull a la redacció que els envolta. Probablement seran ells els exemplars més joves del corral. I si n’hi ha de més petits estaran treballant amb contractes temporals i precaris o amb els sous més baixos. Al mateix temps, constatarem que els qui ostenten els veritables llocs de responsabilitat solen ser mascles adults de més de cinquanta anys. Quan els qui ara en tenim més de trenta vam començar a treure el cap als mitjans era habitual trobar-nos amb companys com nosaltres, gent de poc més de vint anys que començava a despuntar. Ara, en canvi, els més joves són l’excepció. Fa l’efecte que som nosaltres, els qui a finals dels noranta érem llicenciats amb ganes de menjar-nos el món, els últims que hem aconseguit fer-nos un lloc –ni que fos a trompicons!– un lloc als mitjans. I de mica en mica també nosaltres, potser per mimetització amb l’entorn, ens hem anat acomodant, agraïts a qui ens paga la nòmina per molt que ens la retalli, estarrufats si hem pescat alguna tribuna d’opinió o alguna tertúlia, satisfets amb els nostres followers de Twitter, inconscients de la vida que hi ha a l’altra banda del mur generacional que, directa o indirectament, també hem contribuït a alçar. Alguns ho critiquem i fem veure que ens rebel·lem, però al cap del dia anem a dormir relativament tranquils, a recer de la nostra miserable i quotidiana seguretat, guanyada per l’atzar d’haver nascut abans de 1980.

Des que vaig llegir l’article de l’Anna, però, que quan me’n vaig a dormir no descanso tranquil. Em persegueix una inquietud i somio coses estranyes. Tot ve de quan l’autora expressa el desig que, un dia no gaire llunya, els periodistes joves saltin del vaixell per agafar una barca pròpia. Ella no diu de quina barca es tracta, però jo l’he vista ben clara en somnis, i us puc dir que no és una barca. És un vaixell. Un vaixell pirata dels d’abans: una fusta ràpida, lleugera tan a rem com a vela, ben armada, de les que naveguen en aigües poc profundes i no les veus venir. Letal. En aquest somni, els periodistes de vint i tants no renuncien a res. Al contrari: es llencen a l’abordatge, al més pur estil d’aquells corredors d’assegurances de The Meaning of Life que converteixen un edifici de de la City de Londres en un buc de guerra. Veig com de mica en mica i un rere l’altre els xavals aixequen el cap de l’ordinador, reneguen de les seves feines precàries de community mànager, canvien els telèfons intel·ligents per sabres i simitarres, hissen la bandera amb la calavera i es fan a la mar. No ho veieu, també? Un vaixell, que dic un, una host de vaixells de periodistes-pirata, abordant en massa i per sorpresa les gerontocràtiques redaccions dels mitjans de comunicació de Barcelona, arrancant-nos dels ordinadors a canonades, tancant-nos a tots a punta d’espasa en alguna bodega fosca i humida, sense discriminar: directors, caps de secció, redactors, opinadors, tertulians. Que només quedin lliures els grumets.

M’agradaria que tota aquesta nova tripulació, encara que fos només per un dia, agafés el timó. Que entre els crits d’histèria de la oficialitat s’encarreguessin, ells i només ells, de fer els diaris del dia, les revistes, els programes de ràdio i televisió, fins i tot les tertúlies i els editorials. Alguns penseu que seria pitjor el remei que la malaltia i arribaria l’apocalipsi de la premsa catalana. Però jo crec que no. Que potser ens sorprendríem i no només guanyaríem audiència i lectors, sinó que fins i tot recuperaríem una cosa millor: la credibilitat. Somio el dia que s’esdevingui l’abordatge i espero que, quan arribi l’hora, jo i uns quants com jo puguem renegar dels vells amos, demanar clemència i que els nous capitans s’apiadin de nosaltres. I llavors, com a les pel·lícules, convertir-nos també en corsaris i prosseguir el pillatge. La resta, tots als taurons.