La RTVV que volem cal lluitar-la

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Sóc d’aquella generació de valencians que va veure nàixer Canal 9 amb il·lusió i com a símbol d’identitat pròpia. Va ser el 9 d’octubre de 1989 -el 9 d’octubre és el dia del País Valencià- i tenia llavors 12 anys. Per fi es posava en marxa la nostra televisió que havia de ser per a tots els valencians i en valencià. L’autogovern avançava amb un executiu socialista amb majoria absoluta. Els valencians com a poble no han estat mai majoritàriament nacionalista, el nacionalisme polític ha estat una minoria que aconsegueix el seu major pes a les comarques. Tot i això, si hi ha hagut un valencianisme civil, que ha impregnat l’esquerra política en diferents graus i que uneix a una part important dels valencians. El seu màxim representant és l’Escola Valenciana, tot i que no l’únic. Es tracta d’un valencianisme social que sí que ha obtingut èxits en la normalització lingüística i cultural.

La Radiotelevisió Valenciana (RTVV) no va tardar en decebre entre els sectors més nacionalistes, però també en incomplir l’esperit fundacional de la seua llei de creació: promoure la cultura i la llengua pròpia dels valencians. Va ser en aquella època, potser, una televisió massa oficialista. No tenia una programació que fos totalment en valencià i –consideraven alguns- de suficient qualitat. Hi havia programes com ara el Show de Joan Monleón que va ser, per molts, un paradigma de mala televisió. Un format que ara és reivindicat amb nostàlgia per una part important del valencianisme. I és que llavors no sabíem el que anava venir després amb els governs del PP, que va guanyar les seues primeres eleccions en 1995. Durant els primers anys de govern del PP no hi va haver manipulació, si més no tan explícita. De fet, RTVV va ser la primera televisió autonòmica amb un Estatut de Redacció i un comitè professional, en 1997, que n’havia garantir la independència, però que va servir de ben poc com s’ha comprovat anys després.

Els anys 2000 són els més conegut de la història de Canal 9 arreu de l’Estat espanyol. El malbaratament dels diners públics (les retransmissions de la visita del Papa i la compra dels drets d’emissió de la Fórmula 1), programes escombraria com Tómbola -que va deixar d’emetre’s en 2004- i la manipulació informativa eren cada cop més greus. Davant d’això, els treballadors han reaccionat tard, massa tard. I si bé és cert, que tenen una part de responsabilitat -sense la seua col·laboració no hagués estat possible la manipulació- crec que no n’és ni la major part, ni en són els únics ni principals responsables com bé explica a l’article Los trabajadores de RTVV ni heroes, ni villanos. Els periodistes hem de reflexionar seriosament al respecte i debatre quins mecanismes democràtics de control evitarien situacions com aquesta: seria imperdonable que una nova RTVV fos igual de manipuladora. Amb tot, els màxims responsables d’aquesta degradació han estat els directius i uns polítics desnaturalitzats que no han estat al servei de la societat. I també té una part de la responsabilitat una societat que no s’ha revoltat contra això. No només passa amb els valencians, malauradament quan un mitjà públic manipula i malbarata el seu pressupost, la ciutadania no es mobilitza per demanar garanties d’una informació independent i d’això també n’hem d’extreure una lliçó.

Malgrat tot, va ajudar a normalitzar el valencià

Tot i les crítiques rebudes, crec que no s’ha de deixar de reconèixer que RTVV ha contribuït a la normalització del català al País Valencià. Es podria haver fet molt més? Si, claríssimament. De fet una de les coses que més emocionava del darrer mes d’emissió, amb uns informatius en mans dels treballadors, era, precisament, veure el que podria haver estat i no va ser. Amb tot, dels tres canals de RTVV: el més conegut, Canal 9, tenia només la meitat de programació en català, però Punt 2 i 9/24 estaven totalment en la nostra llengua així com Ràdio 9. Si està bé que fem autocrítica també que reconeguem que hi ha hagut bons programes: informatius com Dossiers, d’humor com Socarrats o Autoindefinits o de cultura popular com ara els Gormandia, Arrels o Trau la llengua, entre altres. També hi ha hagut espai per a sèries de ficció en valencià com ara com l’Alqueria blanca que tenia bones dades d’audiència. Tots aquests canals i programes han prestigiat la llengua, malgrat que ho podrien haver fet en molta major mesura. RTVV ha estat el primer contacte amb la llengua de molts dels catalanoparlants valencians més joves a partir d’una programació infantil. També ha fet arribar el català a la casa dels que no eren catalanoparlants. Sense una televisió en la nostra llengua i amb una perspectiva valenciana, sense RTVV, el futur del català serà més difícil en aquesta part del domini lingüístic. No hi ha cap altra que en faça la mateixa funció.

Manipulació per poder tancar RTVV

“Si era molt dolenta i tenia molt de dèficit, el millor que podien fer era tancar-la”, és l’argument del PP i que s’han cregut molts que no són d’aquest partit. De fet, és el que volien que pensàssem. Ens han volgut manipular fins i tot en això. Una televisió pública i en valencià no forma part de l’ideari del PP que és espanyolista i neoliberal. RTVV tenia alguna cosa de projecte col·lectiu, formava part de la identitat valenciana i no era tan fàcil matar-la. Per poder privatitzar-la sense oposició necessitaven que ni els seus defensors naturals -l’esquerra i el valencianisme- la volguessen. Per això la van convertir en la anti-televisió pública deixant que es degradés en qualitat, amb la manipulació informativa i amb un dèficit pressupostari exorbitant. Malgrat que alguns han caigut en la trampa, no els ha sortit bé la jugada. Milers de valencians van eixir al carrer el 30 de novembre reclamant una televisió valenciana, pública, de qualitat i en català.

A l’Europa del sud el tancament de televisions públiques ha començat per Grècia, a l’Estat pel País Valencià. El que ha passat al País Valencià és l’assaig d’un nou model d’Estat ferotgement espanyolista, recentralitzador i -també- ferotgement neoliberal. Ha passat el de sempre en aquesta dura i llarga “crisi”: els malbarataments d’uns pocs els paguem tots perdent drets, i els responsables no pagaran la seua culpa.

No ens equivoquem, Alberto Fabra, president valencià, no ha tancat RTVV perquè hi hagués manipulació informativa o pel dèficit que tingués. No. Tenen diners pel que volen. A més, el comitè d’empresa havia fet propostes de viabilitat que retallaven fins un 43% de la plantilla i, de fet, tancar-la costa 135 milions d’euros. Fabra la tanca com a càstig perquè els treballadors han guanyat la batalla judicial, la tanca perquè és una televisió pública, valenciana i en valencià. No ens confonem, ni ens conformem: que no haja estat la televisió pública independent i totalment en català que volíem no vol dir que no l’hàgem de defensar, vol dir que l’hem de canviar. Hem d’aprendre, els periodistes i la societat sencera, a eixir al carrer a defensar-la, però no només quan la vagen a tancar sinó també quan la manipulen o quan malbaraten els seus pressupostos.

La il·lusió que no podem perdre

El primer dia d’emissions de RTVV em sentia orgullós de tenir una televisió pròpia i de ser valencià. Una il·lusió que vaig compartir amb milers de valencians. No era conscient llavors de moltes coses, que ara 24 anys després sí. Malgrat tot, aquell xiquet que es va sentir orgullós de tenir una televisió valenciana, ploraria avui sabent que li han tancat la seua “tele”. Com, de fet, ha plorat aquest tros d’home que sóc ara –ni que siga per com sóc de grandot- en veure com el govern autoritari del PP valencià prenia la televisió a uns periodistes que durant el darrer mes han demostrat com hauria d’haver estat RTVV. Si més no quan l’han fet han estat premiats per l’audiència, sobretot en el darrer dia, van arribar a assolir fins a un 40% de quota.

Tants anys de programació de mala qualitat i manipulació informativa no m’han fet perdre la il·lusió de quan era un xiquet per tenir una televisió pública valenciana, en la nostra llengua i de qualitat. El que he aprés amb els anys és que per tenir-la cal lluitar, però no només des del periodisme, sinó la societat valenciana sencera. N’estic disposat a lluitar i veig que la societat valenciana també. La il·lusió no ens la poden prendre, no els donem aquest gust.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.