Opinar, de franc, sobre les CUP

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Dijous de la setmana passada sembla que tocava fer una altra de les passes polítiques imprescindibles per refermar la voluntat d’entesa i diàleg del procés d’autodeterminació que vivim: reclamar al govern espanyol des del Parlament de Catalunya el traspàs de la competència per autoritzar, convocar i celebrar el referèndum sobre el futur polític de Catalunya.

La proposta va arribar al Parlament gràcies a l’entesa entre Convergència, Esquerra, Iniciativa i les CUP. I tal com estava previst, totes aquesta formacions polítiques hi van votar a favor excepte les CUP, que s’hi van
abstenir.

L’anunci de l’abstenció de les CUP va desfermar la ira dels guardians del temple i dels opinaires (fonèticament, només fonèticament, propers als opiacis) per retreure’ls la seva manca d’implicació en un moment clau del procés.

Entenem que els representants polítics han d’observar el compromís amb la societat que serveixen, però entenem també que han de respondre, en primer terme, a les persones que els han dipositat la seva confiança a través del vot i d’acord amb un programa electoral (per això, precisament, ens ha estat fàcil interpretar els vots afirmatius de Geli, Elena i Ventura).

El compromís de les CUP amb el procés de transició nacional s’ha evidenciat al llarg d’aquesta legislatura a través del sí crític quan ha fet falta i va quedar clar, sobretot, en una foto històrica que mostrava l’acord polític transversal que ha fet possible definir la data i la pregunta de la consulta. David Fernández i Quim Arrufat, en nom de les CUP, van discutir i dialogar amb el president de la Generalitat i amb tots els grups polítics favorables a la consulta fins que van arribar a un acord. I s’hi van comprometre.

Si fossin certes les acusacions de purisme, manca de coratge polític o política d’aparador que els ha tocat patir, les CUP s’haurien pogut escudar en el rebuig a la retòrica inútil d’un parlament regional i en la necessitat d’abordar transformacions revolucionàries des del minut zero. En comptes d’això s’han mantingut fidels a allò de voler la ‘independència per canviar-ho a tot’ a l’hora que s’han arremangat per fer possible,
també des del dia a dia, el dia després.

La crítica és lliure i necessària, només faltaria, però no hauria de ser gratuïta i caldria que fos fonamentada. Criticar les CUP pel seu paper al Parlament dijous passat és criticar-los per ser coherents i per ser fidels
als seus principis: consideren, i així ho han expressat sempre, que el procés d’autodeterminació no requereix cap permís per part de l’Estat espanyol. Van fer possible que es votés una proposta que finalment havia estat articulada d’una manera que no els satisfeia i ho van fer, precisament, perquè ningú els pogués retreure de posar pals innecessaris a les rodes. I quan va arribar l’hora de realitzar una votació que estava
guanyada d’antuvi, es van abstenir. Un comportament polític impecable.

S’ha de ser molt valent, molt temerari o molt interessat per criticar una formació política i les persones que la representen per ser coherents.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.