La guerra del clic

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La tennista que penja la fotografia d’ella mateixa rascant-se el cul a Instagram. La declaració passada de voltes deixada anar al compte de Twitter d’un polític a altes hores de la matinada. La fotografia compromesa. L’últim vídeo d’un xinès fent una cosa estranya, com rescatar un nadó de dalt d’un fanal. La panxa d’un rinoceront mort que esclata quan l’obre un caçador. L’última amenaça sense solta d’un grup ultradretà marginal. Són exemples inventats però basats en la realitat: són clics. Ho podeu veure i llegir cada dia en tots els principals diaris digitals d’aquest i de qualsevol altre país. I es publiquen perquè hi cliqueu, hi cliquem; hi clico. Perquè sumen usuaris únics i serveixen per aconseguir publicitat. Perquè els mitjans de comunicació no viuen de l’aire.

És la guerra del clic. Una batalla silenciosa que es juga en redaccions encara més silencioses on els periodistes estan pendents a la vegada de la ràdio, la televisió, els mitjans de la competència, els mitjans estrangers, els teletips de les agències de premsa, el correu electrònic, el Twitter, el Facebook, els blocs, YouTube, els diaris impresos, les telefonades i els missatges de WhatsApp (o de Telegram). Potser, fins i tot, d’algun SMS i un cop o dos a l’any, d’algun fax. És una guerra on per combatre-hi calen reflexos ràpids, un nas fi per olorar l’audiència, dits ràpids i nervis a prova d’estrès. Sovint cal limitar-se a serrar les dents i callar mentre el ratolí i el teclat volen i s’acumulen sense parar les coses per fer.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Parlem d’un combat que té rànquings mensuals de guanyadors i perdedors a les llistes dels baròmetres d’audiència però que es juga cada dia en directe. Tots els qui treballem en digitals sabem quanta gent mira cada pàgina a cada moment. En directe. Sabem què llegiu. Quines peces atreuen els lectors i quines no. I, és clar, aquest coneixement el fem servir. En alguns casos n’hi ha que fins i tot ho saben massa, com si les xifres que ballen sense parar fossin l’espasa de Dàmocles.

Per sort, la guerra del clic no es juga només al terreny de les banalitats. L’exclusiva política de pes, l’opinió fonamentada, l’escàndol social explicat a fons, la filtració sorprenent, la crònica d’autor i el reportatge social revelador poden aconseguir molts més clics que qualsevol peça lleugera. Sempre que tinguin un títol adequat, apte per cridar l’atenció a la web i a Twitter, és clar. Els articles -o vídeos- de qualitat poden superar de molt les peces d’entreteniment. Perquè això són el cul de la tennista i la declaració provocadora sense conseqüències: entreteniment i prou. No és cap novetat que els mitjans de comunicació barregin periodisme i entreteniment. En això internet no és diferent de la televisió. Tan sols és més eficaç.

La qüestió és aquesta: tenir clar que això és entreteniment per atreure lectors; no periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019