Hi ha 86 alts directius dels Països Catalans que ocupen un lloc als consells d’administració de les empreses de l’Ibex-35, les més grans de l’Estat espanyol. La retribució mitjana per la seva activitat se situa en els 366.562 euros, però en algun cas s’enfila gairebé fins a 3 milions anuals. En total, segons les dades facilitades per la Comissió Nacional del Mercat de Valors, els supersous d’aquests consellers suposen un total de 31,5 milions d’euros anuals, sense incloure ni plans de pensions, ni el que guanyen per les accions que tenen en aquestes mateixes companyies, ni el que ingressen per altres empreses. Qui són aquests alts directius? La seva activitat justifica aquestes grans retribucions? Els hem radiografiat i hem parlat amb economistes perquè ens ajudin a conèixer l’elit empresarial del país.

El sabadellenc Josep Oliu, president del Banc Sabadell, va cobrar l’any 2013 2.842.000 euros, xifra que suposa un salari diari de 7.780 euros. Dels 86 catalans amb càrrecs directius a les empreses de l’Ibex-35, ell és el més ben pagat. El segueix a poca distància Juan María Nin Génova, que, per la seva participació als consells d’administració de CaixaBank, de Gas Natural i de Repsol, percep un total de 2.682.000 euros. El tercer del rànquing és un mallorquí, Francisco Reynés Massanet, que suma un sou d’1,45 milions com a conseller delegat d’Abertis.

Oliu, Nin i Reynés formen part de l’elit empresarial dels Països Catalans, un selecte grup de 86 persones que formen part d’un o més consells d’administració de les empreses de l’Ibex-35, és a dir, de les 35 empreses de l’Estat espanyol més grans que cotitzen a la borsa. El sou mitjà d’aquests consellers és de 366.562 euros anuals, segons es desprèn de les dades que les mateixes empreses faciliten a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Cal tenir en compte que aquesta xifra és únicament per la participació als consells d’administració (incloent-hi comissions que en depenen i dietes d’assistència a reunions), però no inclou ni aportacions a plans de pensions, ni el que perceben per les accions que tenen a la companyia; ni tampoc el que poden rebre d’altres empreses que no són a l’Ibex-35. En total, segons les últimes dades disponibles, aquests 86 directius es reparteixen un total de 31,5 milions d’euros anuals.

L’elit de l’elit

La cúpula de l’elit empresària catalana l’ocupen nou consellers que reben sous d’entre 1 i 3 milions d’euros. Són, a més d’Oliu, Nin i Reynés, Jaime Guardiola, que s’emporta 2,19 milions per seure al consell d’administració del Banc Sabadell; Isidre Fainé, que suma 1,94 milions d’euros al cap de l’any com a conseller d’Abertis, de CaixaBank, de Repsol i de Telefónica; Antonio Llardén, d’Enagás (1,66 milions); Salvador Gabarró, de CaixaBank i de Gas Natural (1,21 milions) i Víctor Grífols i Juan Ignacio Twose, de Grífols (1,2 i 1 milió d’euros respectivament). No tots els membres de consells d’administració d’empreses de l’Ibex-35 perceben quantitats tan grans. Els sous més alts estan reservats sobretot als qui tenen càrrecs executius. Més enllà d’aquests nou consellers que superen el milió d’euros, en trobem nou que n’ingressen entre 500.000 i 900.000, 16 que perceben entre 200.000 i 500.000 euros, 25 que en cobren entre 100.000 i 200.000, 23 que se situen entre 40.000 i 100.000 i cinc queden per sota de 30.000.
Aquestes dades consten en els informes corporatius que les empreses que cotitzen a l’Ibex-35 estan obligades a presentar davant de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Tot i això, en el moment de tancar aquesta edició de l’Anuari Mèdia.cat, només el Banc de Sabadell havia facilitat a la CNMV l’informe de l’any 2013. La resta de dades que recull aquest reportatge són de 2012, tot i que es dóna el cas de  cinc companyies (Acciona, Acerinox, ACS, Banco Santander i Telefónica) de les quals la web de la Comissió Nacional del Mercat de Valors tan sols oferia la informació referent a 2011.

Els catalans, els més ben pagats

Més enllà dels 86 consellers dels Països Catalans, si ens fixem en les dades dels 466 seients que hi ha als consells d’administració de les 35 empreses espanyoles més grans, veiem que en conjunt cobren un total de 122 milions d’euros. Això vol dir que de mitjana cada conseller percep 261.000 euros de retribució anual. Així doncs, sembla que la diferència entre el que cobren de mitjana els consellers catalans i la resta és molt gran: de 100.000 euros.

Però, en realitat, no hi ha tanta distància, ja que, si computem els seients ocupats per catalans, la xifra s’amplia de 86 a 101, i és que hi ha algunes persones que formen part de diversos consells (n’hi ha una, Isidre Fainé, que forma part de fins a quatre consells d’administració). Així doncs, si tenim en compte que hi ha 101 seients ocupats per directius dels Països Catalans, i que, en conjunt, sumen 31,5 milions d’euros percebuts (en concret, 31.524.295 euros), la mitjana de cada càrrec seria de 312.121 euros. La diferència amb la resta dels consellers de l’Estat continua sent gran, però ja no ho és tant.

Comparant aquestes dades amb l’estudi Evolució salarial 2007-2012, que elaboren conjuntament l’escola de negocis EADA i l’empresa de recursos humans ICSA Grupo, es pot constatar la gran diferència entre els sous d’aquests consellers amb la resta de la població i, fins i tot, respecte a la majoria d’altres directius.

Així, i fent comparativa amb l’any de què disposem dades de la majoria dels consells d’administració, el 2012, veiem que els treballadors sense cap persona sota la seva responsabilitat cobren de mitjana 21.408 euros anuals. Aquesta quantitat és una dissetena part del que cobra un conseller de l’Ibex-35. Si ens fixem en comandaments, que perceben 37.723 euros anuals, veiem que és una desena part de la mitjana dels consellers de les empreses més grans. I fins i tot la diferència és molt rellevant en els casos de directius de la resta de les empreses, que perceben 75.106 euros de mitjana, una quarta part del que ingressen els de l’Ibex-35.

2007 2008 2009 2010 2011 2012
Consellers
a l’Ibex-35
366.562
Directius  68.705 70.584 73.595 71.610 72.804 75.106
Comandaments 34.803 36.021 38.394 37.667 37.434 37.723
Treballadors* 19.588 20.356 22.762 22.346 21.636 21.408

* sense cap treballador sota la seva responsabilitat.
FONT: elaboració pròpia a partir de l’estudi Evolució salarial 2007-2012, publicat per EADA i ICSA Grupo, i de dades de la CNMV. Dades de l’àmbit de l’Estat espanyol.

El País Valencià, infrarepresentat

Les 86 persones dels Països Catalans que ocupen càrrecs als consells d’administració de l’Ibex-35 suposen un 18% del total de 466 consellers que hi ha en aquestes 35 companyies. Aquest percentatge contrasta amb el fet que la població dels Països Catalans és un 29,13% de la que viu a tot l’Estat espanyol. Així, si fem cas d’aquesta xifra, hau-ríem de dir que els catalans i catalanes estan infrarepresentats a les cúpules d’aquestes grans empreses.
Tanmateix, això no és del tot cert. Cal apropar més la lupa per adonar-nos que, si bé els valencians hi estan molt poc representants tenint en compte la població que són (un 1,5% als consells d’administració, mentre que són un 10,82% de la població), tant els consellers balears com els de Catalunya sí que hi tenen una participació proporcional: els 11 de les Balears representen un 2,36% de consellers de l’Ibex-35, mentre que els illencs són un 2,35% de la població de l’Estat espanyol; en el cas de Catalunya, té 68 consellers, que representen gairebé un 15% del total, mentre que aquest territori aporta un 15,95% de la població de l’Estat.

Aquestes grans empreses de l’Ibex-35 formen part de sectors estratègics. El que hi està més ben representat és el de les companyies que es dediquen a infraestructures i construcció, que sumen fins a 10 de les 35 empreses de l’Ibex-35. Hi trobem OHL, Ferrovial, Abertis, Acciona, Acerinox, ACS, FCC, Sacyr, Técnicas Reunidas i IAG. També hi té pes el sector bancari, amb set entitats: Banco Santander, Banc Sabadell, Banco Popular Español, Bankinter, BBVA, BME i CaixaBank. El segueix el sector de l’energia, amb sis empreses: Enagás, Endesa, Gas Natural, Iberdrola, Red Eléctrica i Repsol. Amb menys presència hi ha el sector de la tecnologia i les comunicacions (Amadeus, Indra, Telefónica, Jazztel i Mediaset) i el de la indústria alimentària (Viscofan, DIA i Ebro Foods). Finalment, també hi ha una empresa tèxtil (Inditex), una de siderúrgica (Arcelor Mittal), una farmacèutica (Grífols) i una asseguradora (Mapfre).

A la majoria d’aquestes companyies hi ha consellers dels Països Catalans. Tenim casos molt diferents, però. Per exemple, en algunes ho són la majoria (Abertis, CaixaBank o Gas Natural), en d’altres ho són la minoria (Acciona, Telefónica o Jazztel) i n’hi ha que només tenen un membre català (Bankinter, Endesa o Red Eléctrica). I fins i tot n’hi ha algunes on no hi trobem cap conseller dels Països Catalans (Viscofan, OHL, Mediaset, Inditext, IAG, DIA o Ferrovial).

D’altra banda, destaca que dels consellers catalans, els més ben pagats (més d’1 milió d’euros anuals) són els que estan en consells d’administració d’entitats bancàries (CaixaBank: Juan María Nin i Isidre Fainé) i d’empreses energètiques (Gas Natural: Salvador Gabarró; Enagás: Antonio Llardén), d’infraestructures (Abertis: Francisco Reynés) o els directius de la farmacèutica Grífols (Juan Ignacio Twose i Víctor Grífols). Els segueixen els que cobren per sobre del mig milió d’euros, on hi ha consellers d’empreses de perfil similar: Banco Santander (Antonio Escámez), CaixaBank (Jorge Mercader), Iberdrola (Julio de Miguel), Abertis (Salvador Alemany) i Grífols (Ramon Riera).

Quantitats justificables?

El context de crisi econòmica ha comportat un enorme atur i la retallada dels salaris d’una part important dels treballadors i treballadores. Segons l’informe Evolució salarial 2007-2012, el sou mitjà dels treballadors sense ningú sota la seva responsabilitat a l’Estat espanyol el 2012 ha caigut ininterrompudament els darrers quatre anys: 22.726 euros el 2009; 22.346 el 2010; 21.636 el 2011, i 21.408 el 2012. Però, per contra, el que perceben els directius ha anat creixent: 71.610 euros el 2010; 72.804 el 2011, i 75.106 el 2012. I, més enllà, els consellers de l’Ibex-35 continuen cobrant unes retribucions astronòmiques complementades amb unes dietes que encara els fan créixer més (les dietes es mouen majoritàriament entre 5.000 i 80.000 euros, però es poden arribar a enfilar fins a 216.000 al Banco Santander, per exemple).

Ernesto Poveda, president de l’empresa de recursos humans ICSA Grupo i un dels responsables de l’estudi Evolució salarial 2007-2012, considera que en aquest context hi ha quantitats que “no tenen cap sentit”. Poveda considera que cal anar “cap a una nova forma de retribució intel·ligent, sostenible i que no creï més diferències retributives, ja que cada vegada l’escletxa salarial és més gran”. La seva proposta és flexibilitzar encara més les relacions laborals: “Cal transparència. S’han de fixar uns salaris raonables, i, si cal anar la baixa, doncs els abaixem tots, però cal ser flexible, i, si hi ha beneficis, hi ha de guanyar tothom”. Reconeix que aquest model “és bastant utòpic”, però que, si no anem a la utopia, “ens morim en la mediocritat, en la rutinització”.

A més, Ernesto Poveda considera que no és raonable que els consellers de l’Ibex-35 tinguin unes retribucions variables prefixades: “La retribució variable ha d’anar en funció del repartiment de dividends un cop acabat l’exercici”. I retrata algunes situacions que es produeixen que, segons ell, no haurien de succeir: “De vegades els consellers reben bons per increment de vendes, i això encara que la companyia tingui pèrdues. No estic en contra que un directiu pugui guanyar una gran quantitat, però ha d’anar d’acord amb els resultats reals de l’empresa”.

En detallar les remuneracions que perceben els seus consellers, algunes de les companyies ho expliquen en concepte de “sou” (és el cas de Telefónica), de “salari base” (IAG) o de “retribucions salarials” (Banco Santander). Però realment podem parlar d’un sou? L’economista Joan Manel Busqueta, del Seminari d’Economia Crítica Taifa, considera que no: “El sou és el que rep un treballador o treballadora per entregar una part de la seva jornada a produir una mercaderia o servei que després serà mercantilitzat. Però no podem considerar que aquests alts càrrecs siguin explotats per una dinàmica productiva, sinó que participen del procés d’explotació i en són clarament beneficiaris”. Busqueta encara va més enllà perquè assegura que aquests consellers configuren “una classe social, una casta específica” que ocupa càrrecs a la cúspide d’organitzacions públiques i privades. L’economista els defineix com “un grup parasitari que disposa de mecanismes legals i econòmics per gaudir d’impunitat per apropiar-se la riquesa col·lectiva”.

Però com es justifiquen aquests sous elevadíssims? Busqueta explica que el que té valor d’aquests consellers és la informació que han acumulat o que poden aconseguir fàcilment: “Per a aquestes empreses, disposar d’informació sobre què passarà en matèria legislativa que pugui afectar-los o com actuarà el regulador és una matèria primera valuosíssima. Tenir consellers amb accés a aquesta informació els pot reportar molts beneficis, i per això els arriben a pagar tants diners”.

Ernesto Poveda hi afegeix un altre valor que tenen aquests consellers per a les grans empreses: “Aquestes persones no són als consells d’administració per fer càlculs; d’això, ja se n’encarreguen els directius de les companyies. El que aporten els consellers bàsicament és coneixement i experiència acumulada. És a dir, que amb els seus contactes poden fer un gran servei a la companyia, especialment si, per exemple, estem parlant d’un antic ministre, que ho tindrà molt més fàcil que qualsevol altra persona per saber cap on estan anant les polítiques del ministeri que anteriorment dirigia i que poden afectar interessos de la companyia”.

Portes giratòries

Busqueta hi coincideix i anomena aquest fenomen “portes giratòries”. I alerta que no solament van en el sentit de polítics que passen a grans empreses, sinó també a l’inrevés. En aquest segon cas, l’interès és un altre: “Quan una empresa privada col·loca algú en una estructura institucional, ho fa perquè l’ajudi a refermar interessos d’aquest sector a l’empresa pública. Alguns dels exemples més clars, els tenim amb alts càrrecs de les finances col·locats en governs europeus: Lukàs Papadimos, a Grècia; Mario Monti, a Itàlia, o l’actual ministre d’Economia espanyol, Luis de Guindos, que prové de Lehman Brothers”. En aquest sentit, Busqueta és significatiu que Artur Mas situés Salvador Alemany, president d’Abertis, al capdavant del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC), organisme que assessora la Generalitat de Catalunya en política econòmica.

En el cas invers, de polític col·locat en una gran empresa, trobem l’eivissenc Abel Matutes, que va ser ministre d’Afers Exteriors en el primer Govern d’Aznar i que actualment té un seient al Banco Santander (pel qual li paguen 198.000 euros l’any), o el convergent Miquel Roca, que va ser diputat en diverses legislatures i que actualment seu al consell d’administració d’ACS i d’Endesa (405.378 euros anuals).

Sous astronòmics vs. precarietat

Un aspecte que crida l’atenció és que algunes de les empreses de l’Ibex-35 mantenen uns salaris altíssims per als seus màxims directius, mentre que han fet fora una part de la plantilla els darrers anys argumentant raons econòmiques. És el cas, per exemple, d’una companyia com Telefónica, amb tres catalans al seu consell d’administració, que des que es va privatitzar el 1999 ha incentivat que 50.000 treballadors pleguessin amb ERO voluntaris. En aquesta empresa, el president, César Alierta, i el conseller delegat, Julio Linares, guanyen cada any 6,9 i 5,1 milions d’euros respectivament. Són els que cobren més de totes les empreses de l’Ibex-35. Darrere hi va el madrileny Florentino Pérez, que percep 4,45 milions d’euros anuals per ser el president d’ACS. I després ja trobem Josep Oliu, del Banc Sabadell.

Tornant a Telefónica, aquests acomiadaments no signifiquen que hi hagi menys feina a la companyia, sinó que han substituït feines estables i que tenen un cost elevat per a l’empresa per contractes precaris. Els sindicats denuncien que, “mentre que la plantilla fixa s’ha vist reduïda a uns 20.000 treballadors, el nombre de personal subcontractat que realitza treballs finals per a Telefónica no ha fet més que augmentar i es xifra en més de 100.000 persones”. I, mentrestant, el més alt directiu de la companyia cobra gairebé 19.000 euros el dia, una xifra que molts treballadors i treballadores de l’empresa necessiten tot un any per arribar a acumular