Els jutjats catalans concedeixen sols un 38% d’ordres de protecció, mentre que la mitjana espanyola és d’un 60%

El 2014 es compleixen 10 anys de l’aprovació de la Llei orgànica contra la violència de gènere. La norma ha suposat la creació de jutjats especialitzats arreu de l’Estat espanyol i l’increment de l’atenció específica sobre aquest fenomen per part dels cossos policials. Però professionals del dret i associacions de dones denuncien manca de sensibilitat als jutjats i mancances de formació. Enmig de tot això, una dada que ningú no sembla capaç d’explicar: a Catalunya només es concedeix un 38% de les ordres de protecció sol·licitades per les denunciants, mentre que al conjunt de l’Estat la xifra és d’un 60%, i en algunes comunitats arriben fins i tot a un 90%. No sempre ha estat així: l’any 2007, els jutjats catalans en concedien un 70%, però des d’aleshores la xifra no ha parat de reduir-se.

L’ordre de protecció és una resolució judicial que es concedeix en les 48 hores següents a la denúncia per violència de gènere, per tal de protegir tant la dona com els fills, quan n’hi ha. Pot incloure mesures cautelars penals, com ara la prohibició d’apropament o de comunicació al presumpte agressor, i també civils, com l’atribució de l’habitatge, la custòdia i la pensió per als menors amb una vigència de 30 dies, temps durant el qual la dona ha de començar el procés de divorci o de separació. Rubèn Sánchez, psicòleg especialitzat en violència masclista i agent d’igualtat, explica la importància d’aquestes mesures: “L’ordre de protecció és com un passaport perquè aquestes dones puguin sortir de la situació que estan vivint. Els ofereix un alt grau de seguretat, perquè els agressors saben que trencar l’ordre es considera un delicte greu de desobediència, que té més pena que el maltractament”.

Actualment, segons les dades publicades per l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), al Principat només es concedeix un 38% de les ordres de protecció sol·licitades, mentre que la mitjana a l’Estat és d’un 60%. Al País Valencià i a les Illes s’aproven un 77% i un 76% de les ordres respectivament, i en indrets com La Rioja la xifra és d’un 91%. I ningú no sembla poder explicar la raó d’aquesta diferència, ni del descens que es registra a Catalunya any rere any. Fa només set anys, les xifres eren molt més igualades, i a Catalunya se’n concedia un 70%. Des d’aleshores, però, el percentatge no ha parat de minvar.
L’Anuari Mèdia.cat s’ha posat en contacte amb el Departament de Justícia de la Generalitat i l’Institut Català de les Dones, que no han volgut valorar aquestes xifres, limitant-se a indicar que les ordres de protecció depenen exclusivament dels jutges. Francisca Verdejo, magistrada titular del Jutjat de Violència sobre la Dona núm. 2 de Barcelona, diu que “intentar buscar una explicació de per què a Catalunya es donen menys ordres de protecció que en altres comunitats crec que és, com a mínim, una pregunta maliciosa. I tracta de desprestigiar la feina que fem els jutges als jutjats de violència. L’any passat a Catalunya van morir assassinades quatre dones, i a Andalusia, on es va concedir un 65% d’ordres de protecció, va haver-hi 10 dones mortes. Si la vio-lència més greu no ens arriba als jutjats, com hem de donar les ordres de protecció?”.
Les entitats de dones responen que centrar-se en les víctimes mortals és mirar només la punta de l’iceberg del problema. Montserrat Vilà, coordinadora de la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere, que agrupa més d’un centenar d’entitats, es pregunta si “són diferents les dones d’Andalusia o d’Extremadura de les de Catalunya o el que és diferent és el funcionament del sistema judicial”. María Isabel Morán, fiscal degana de Violència i Protecció de la Fiscalia Provincial de Barcelona, afirma que com a fiscal es limita a sol·licitar les ordres de protecció quan creu que hi concorren els requisits legals.
Lucía Ortiz, advocada del torn d’ofici de violència, membre del grup de recerca Antígona, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i una de les autores de l’estudi Violència de gènere i les respostes dels sistemes penals, diu que no hi ha una sola causa per explicar aquest baix percentatge, però que “tenim els nivells de tolerància amb la violència molt baixos, i sembla que cada vegada es demanen més requisits per concedir les ordres de protecció”.

La denúncia, el primer pas
La decisió depèn del jutge o jutgessa i, segons la llei, s’ha de basar en l’existència d’una “situació objectiva de risc per a la víctima”. Segons Ester García López, advocada i excoordinadora de la comissió de violència de Dones Juristes, “quan demanen l’ordre, moltes dones –sense saber què pot ser rellevant jurídicament– argumenten que ho fan perquè tenen por, però per als jutges això és un sentiment subjectiu i no és motiu per concedir-la”.
La sol·licitud de l’ordre de protecció es fa, generalment, en el moment de presentar la denúncia a la comissaria. Gairebé totes les dels Mossos d’Esquadra disposen d’un Grup d’Atenció a la Víctima, que assessora alhora que pren declaració. Xavier Aranda, agent dels Mossos d’Esquadra del Grup d’Atenció a la Víctima de la comissaria d’Arenys de Mar, diu que “a la dona que vol denunciar li expliquem tot el procés penal i intentem recollir el que en podríem dir una denúncia «històrica», amb tot el que ha passat des que es van conèixer fins a la darrera agressió. Podem estar ben bé un parell d’hores amb ella, i després li oferim sol·licitar l’ordre de protecció. Però mai no donem ales al fet que creguin que els la donaran segur, que és el que moltes pensen quan vénen a denunciar, perquè algú els ho ha dit, o perquè tenen una amiga a qui per coses que elles consideren menys greus sí que se’ls va concedir”.
Montserrat Vilà creu que “el protocol dels Mossos ha millorat molt: estan sensibilitzats i estan salvant vides, però les campanyes de les administracions es limiten a dir a les dones que denunciïn, sense explicar-los ni com han de fer-ho ni què passarà després”. Segons l’advocada Ester García, “si la denúncia es fa malament, és pitjor. Moltes dones acostumen a no recordar fets anteriors –és un mecanisme de defensa per seguir endavant– i es limiten a denunciar l’últim episodi, que potser és el menys transcendent jurídicament. O fan servir vocabulari poc acurat. Si diuen, per exemple, que hi ha hagut un «forcejament», s’interpretarà que ha estat una baralla acceptada entre dues persones. Seria bo que s’assessorin bé abans, perquè el que es diu en la denúncia va a missa”.

La compareixença, moment crític
En un màxim de 48 hores després de fer la denúncia, la víctima i l’agressor han de comparèixer, separadament, al Jutjat de Violència sobre la Dona. Com a resultat d’aquesta compareixença, el jutge de violència sobre les dones decidirà si es concedeix o no l’ordre de protecció. Si ho ha demanat, la dona tindrà un advocat d’ofici adscrit al torn de violència de gènere. Una d’elles és Lucía Ortiz, que explica que “ens truquen el mateix dia que la dona ha de declarar, i potser, en arribar al jutjat, hem d’atendre cinc dones en un matí. Requeririen una assistència minuciosa, però en aquestes circumstàncies és complicat. I es perd l’oportunitat de presentar més proves”.
Durant la compareixença, que dura uns 7 o 8 minuts, la dona ha de tornar a explicar el seu cas davant el jutge, el fiscal i la defensa de l’altra part. “És molt habitual que l’advocat de l’agressor intenti fer veure que és una baralla per temes familiars. Com que la llei prohibeix la custòdia compartida en casos de violència, s’argumenta que les dones denuncien per evitar-la. Una de les conclusions del nostre estudi és que això és fals”, diu Lucía Ortiz.
L’advocada Ester García relata que “se les qüestiona en tot moment. A menys que presentin ferides físiques greus, es posarà en dubte tot el que diguin. Hi ha una manca brutal de perspectiva de gènere. Les dones són maltractades quasi sistemàticament als mateixos jutjats de violència. Alguns jutges i jutgesses recriminen les víctimes si ploren durant la declaració. I encara ens trobem coses com que en un cas de denúncia per violència sexual es pregunti a la dona si «a banda de violar-la, li han fet mal»”.
Les advocades coincideixen a afirmar que rarament es tenen en compte els fets anteriors, i que és molt difícil que es consideri només la paraula de la dona per provar la violència habitual que podria suposar el «risc objectiu» necessari per aconseguir l’ordre de protecció. La jutgessa Francisca Verdejo, per contra, diu que “tenim el suport dels forenses destinats als jutjats de violència sobre la dona, que fan les proves que els demanem perquè ens diguin si aquella dona pateix no la síndrome de dona maltractada, que no existeix com a tal, sinó la situació d’estrès posttraumàtic que produeix el maltractament habitual en una dona o en qualsevol persona, i això un metge ho veu”. El psicòleg Rubèn Sánchez discrepa: “No es tenen en compte la violència psicològica, les amenaces ni les coaccions si no hi ha documents gravats, o whatsapps o alguna cosa demostrable. Es limiten a allò «objectivable». No solament els jutges: els forenses també”.

(1) Dades de jutjats exclusius de violència sobre les dones i dels que compatibilitzen aquesta matèria amb d’altres. Xifres arrodonides sense decimals per fer més fàcil la comparació. (2) Les dades de 2013 corresponen al 3r trimestre, les més recents disponibles en el moment de tancar aquest reportatge. (3) Tercer trimestre de 2013. FONT: Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del Consell General del Poder Judicial

Quan no hi ha ordre de protecció
“Tu has marxat de casa teva, has denunciat l’home que viu amb tu, demanes una ordre de protecció i, si te la deneguen, has de tornar a la casa que comparteixes amb l’agressor, que, a més, es creix perquè veu la denegació de l’ordre com una victòria seva”, explica Montserrat Vilà. “S’està creant una situació d’alt risc.”
El mosso Xavier Aranda diu que en aquests casos “intentem recomanar a la dona que marxi a casa d’un familiar durant una temporada, fins que es resolgui el judici. Si han de seguir convivint, nos-altres no podem fer-hi res més”. Aquestes circumstàncies, a més, poden portar algunes dones a retirar la denúncia. Segons Montserrat Vilà, “davant una situació econòmica complicada, si no tenen l’ordre de protecció, ni on anar, ni una pensió per mantenir els fills durant aquest temps, algunes es fan enrere. El procediment habitual seria derivar-les a serveis socials, que són els que tenen els recursos. Però en els últims anys ens estem trobant que serveis socials ens les deriven a nosaltres, a les associacions de dones –que tampoc tenim recursos–, perquè voluntàriament fem el que puguem. Això és molt greu”. Si continuen patint violència, haurien de tornar a denun-ciar-ho. “Però quina confiança pots tenir en un sistema que t’ha tancat la porta als nassos quan ho has necessitat?”, diu Lucía Ortiz.

El mite de les denúncies falses
Poc després d’aprovar-se la Llei orgànica 1/2004, contra la violència de gènere, l’aleshores degana dels jutjats de Barcelona, Maria Sanahuja, va protagonitzar una sonada polèmica en «alertar» sobre un suposat increment de denúncies falses. Deu anys després, tot apunta que no ha estat així. Les últimes dades publicades a la Memòria de la Fiscalia General de l’Estat, el 2012, indiquen un percentatge d’un 0,0038% a tot l’Estat espanyol.
La magistrada Francisca Verdejo diu que “parlar de denúncies falses és una afirmació falsa i tendenciosa. Jo fa gairebé nou anys que sóc en aquest jutjat i en tot aquest temps he tingut tres denúncies falses, d’un total de més de 8.000 procediments. Algú es qüestiona alguna vegada les denúncies falses de robatori que es fan per cobrar assegurances? Per què s’ha de qüestionar la denúncia d’una dona? El que no podem fer és pretendre equiparar les denúncies falses amb les resolucions de sobreseïment”. I, d’aquestes, sí que n’hi ha moltes.

Dones que no declaren, sentències absolutòries i causes arxivades
Si s’entén que és un cas de violència puntual i pràcticament no hi ha més prova que les declaracions de l’una i de l’altre, es fa un judici ràpid al mateix jutjat de violència. Els casos en què es considera que hi ha violència habitual passaran als jutjats penals o a l’audiència, si hi ha previsió de penes de més de cinc anys.
Segons dades del CGPJ, de tots els casos que es jutgen als jutjats de violència sobre la dona a Catalunya, la major part acaba amb el sobreseïment de la causa: un 45,9% del total. Un 26,8% s’eleva a un altre òrgan judicial, i tan sols un 6,4% acaba en sentència condemnatòria. Francisca Verdejo explica que “pràcticament tots els casos de sobreseïment són deguts al fet que la dona fa ús de la dispensa de declarar, i els jutges ens quedem sense possibilitat de continuar endavant, perquè tot sovint l’acusació es basa només en aquesta declaració. Si ella calla, hem de tancar el procediment”.
L’advocada Lucía Ortiz diu que “cada dona té el seu motiu per no declarar: des de les pressions de les famílies a pensar què passarà amb els fills si el pare va a la presó, fins al desemparament i el propi qüestionament sobre la importància de tot el ha passat… I, si no hi ha ordre de protecció, és possible que l’agressor hagi tingut contacte amb la víctima abans del judici i l’hagi pressionada perquè no declari”. Fins i tot poden trobar-se al jutjat abans del judici: “Als jutjats de Mollet, per exemple, en algunes ocasions les dones esperen al mateix passadís que l’agressor”.
“Aquest temps d’espera esdevé un escenari de coacció”, diu el psicòleg Rubèn Sánchez. “Cal tenir en compte la influència que pot tenir sobre la dona una sola mirada de l’agressor. I també la dependència tant econòmica com emocional, el fals perdó que pot haver fet l’agressor, fins i tot la pressió de fills i filles joves o adults, i un canvi de rols en el seu entorn que fa que es vegi la víctima com la dolenta que denuncia i l’agressor com el pobre desgraciat en aquesta situació.”
Entre els casos que passen als jutjats penals, els sobreseïments són molt escassos i no superen un 0,5%. Tanmateix, una dada que crida l’atenció és que tan sols un 37,8% dels judicis acaben en sentències condemnatòries: més de la meitat dels presumptes maltractadors (un 58,4%) són absolts.

Formació, l’assignatura pendent
La millora en l’atenció que ofereixen els Mossos és molt ben valorada per jutges, advocats i associacions de dones, que remarquen la importància que ha tingut la formació que han rebut. Però això no s’estén igual a la resta dels actors implicats. Segons María Isabel Morán, fiscal degana de Violència i Protecció de la Fiscalia Provincial de Barcelona, “la Fiscalia General ofereix un pla formatiu molt complet que inclou seminaris i cursos especialitzats en violència de gènere. Són voluntaris, però els fiscals sabem de la importància d’aquesta formació i la fem molt gustosament”.
Ester García López explica que “els advocats del torn d’ofici reben un curs sobre violència de gènere al Col·legi d’Advocats, però sense cap perspectiva de gènere. És el mateix curs per als advocats defensors dels agressors que per als de les dones”. Lucía Ortiz va fer aquest curs i “va ser insuficient des de tots els punts de vista. Insuficient a l’hora d’explicar el cicle de la violència, o com tractar la víctima. I entre els companys es criticava o fins i tot es feia burla pel fet que moltes no declaren”.
“I als jutjats, que és on s’apliquen les lleis, no s’ha fet formació. Des de Dones Juristes hem presentat un projecte per formar jutges i jutgesses, però no s’ha fet”, diu Ester García López. En paraules del psicòleg Rubèn Sánchez, “els jutges i les jutgesses ignoren què és el cicle de la violència, la dependència emocional, i la indefensió apresa. Si parles de psicologia als jutges, surten corrent”. Sobre això, la jutgessa Francisca Verdejo diu: “Jo em pregunto: és necessari? Els jutges hem de saber dret; per a la resta de les coses ja tenim els nostres ajudants. D’igual manera que els jutges civils no han de saber d’obres i s’ajuden dels pèrits, nosaltres comptem amb els forenses”.