L’Estat espanyol només acull l’últim any 725 sirians dels 2,5 milions que han fugit de la guerra. Tan sols uns pocs centenars viuen València i a Barcelona

Els Països Catalans, des del port d’Alacant fins a les platges d’Argelers, han estat terra d’exiliats. Avui dia, però, no són aixopluc per a refugiats. L’Estat espanyol és un dels més restrictius de la Unió Europea a l’hora de concedir asil. La crisi a Síria, que aquest 2013 s’ha agreujat, ho ha tornat a posar en evidència. Dels 2,5 milions de sirians que han fugit del seu país segons l’ACNUR, només uns pocs centenars han sol·licitat asil als Països Catalans. Per contra, Suècia, amb una població similar a la de Catalunya, el País Valencià i les Illes, és el país de la UE amb més refugiats sirians: 22.000. En total, l’Estat espanyol només ha va tenir 725 sol·licituds l’any 2013. Mentrestant, les organitzacions que dónen suport als refugiats alerten dels efectes de les retallades en la xarxa d’acollida. A Catalunya, és una incògnita si el primer Pla de protecció internacional de la Generalitat, que neix sense pressupost, contribuirà a enfortir la xarxa.

Interromp de sobte la conversa. Resta cinc, deu, vint segons en silenci. L’home es mira fixament el colze: s’esforça a no plorar. Però els ulls se li amaren de llàgrimes. Li ve al cap la primera imatge que va tenir del seu germà quan el va retrobar, en una comissaria de policia, 70 dies després d’haver-li perdut la pista. Era al maig de l’any passat a Damasc. “Havia perdut 30 quilos”, recorda quan aconsegueix recuperar-se. Ho narra a Barcelona. Aquest home de 46 anys va arribar-hi al juliol de l’any passat amb la dona i les filles de deu, nou i dos anys. Convidats pel germà del pare, amb un visat de turistes i bitllets de tornada per al setembre. Però ja fa set mesos que la família viu a Catalunya. Esperen que l’Estat tramiti la sol·licitud d’asil que han presentat.

Aquesta és una de les desenes de famílies que han arribat a Barcelona i a València fugint de la guerra a Síria. Hi arriben amb por dels espies del règim de Baixir al-Assad que, sospiten, els observen també lluny del seu país; per això l’home tria el nom fictici d’Abdullah per aparèixer en aquest reportatge. La presència de sirians arribats els últims tres anys als Països Catalans és discreta, gairebé invisible. Però aquesta també és la darrera demostració d’una realitat que organitzacions com l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) fa anys que constaten: l’Estat espanyol –la protecció internacional és una competència estatal–, i els Països Catalans amb ell, són cuers a Europa en el seu compromís amb l’article 14.1 de la Declaració dels drets humans: el del dret a l’asil.
La d’Adbullah és una de les últimes famílies sirianes arribades. Aquest èxode sirià ha provocat un canvi important en l’evolució de les xifres d’asil a l’Estat el 2013. Després que el 2012 registrés un mínim històric de sol·licituds en el darrer quart de segle, amb 2.588, el 2013 es va tancar amb un repunt: 4.513 demandes, segons el primer recompte de la representació a l’Estat de l’ACNUR. El nombre de sirians s’ha triplicat, i això que el 2012, quan van començar a arribar-hi de manera sostinguda, els 254 sol·licitants d’aquell país ja van esdevenir el grup nacional més nombrós entre tots els demandants per davant de Mali o de la Costa d’Ivori. El 2013 hi ha hagut 725. Només ha aconseguit arribar a l’Estat, però, una ínfima part dels ja dos milions i mig de persones que, calcula l’ONU, han fugit de Síria des del març de 2011.
L’onada s’ha sentit als Països Catalans, tot i que conèixer les dades exactes és impossible perquè l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR) estatal encara no ha publicat la seva memòria. Tanmateix, les dades de les principals entitats que atenen els sol·licitants i presenten els seus expedients són una bona orientació. El 2013, la Fundació ACSAR, que atén els refugiats que s’adrecen al Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats de l’Ajuntament de Barcelona, va presentar 28 sol·licituds de persones sirianes; un 42% de les 91 que aquesta entitat va tramitar en total en tot l’any, segons els primers càlculs. La Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) va presentar 37 peticions d’asil de ciutadans sirians, un 29% de les 129 que va registrar en total. Aquestes 65 sol·licituds ja doblen les 27 peticions de sirians (d’un total de 200) a la demarcació de Barcelona el 2012 que va registrar l’OAR. A València, el 2012 es van registrar 15 sol·licituds de sirians d’un total de 151. A la resta de les demarcacions dels Països Catalans (incloent-hi les Balears, on hi va haver 12 casos), el 2012 les sol·licituds va ser testimonials: dos dels tres sol·licitants d’asil a Girona eren sirians, per exemple.
Barcelona i València són, de fet, uns dels principals pols d’atracció de refugiats a l’Estat, juntament amb les zones frontereres d’Andalusia i Ceuta i Melilla. Tanmateix, són molt per darrere de Madrid. Les xifres revelen, doncs, que les dues principals ciutats dels Països Catalans tenen un rol testimonial en l’esforç mundial per pal·liar el patiment de l’èxode de Síria. Les xifres a l’Estat queden molt lluny dels 22.712 refugiats sirians que, segons l’ACNUR, ha acollit Suècia des de l’inici de la crisi. Tot i tenir una població similar a la dels Països Catalans, és el país de la UE que més s’hi ha compromès. La UE, però, no ha acollit ni un 3% de tots els refugiats de Síria. La immensa majoria es concentra als països fronterers: uns 938.000 al Líban, que té una població inferior a la de Catalunya, de 4,4 milions d’habitants; uns 619.000, a Turquia; 577.000, a Jordània; 224.000, a l’Iraq, i 134.000, a Egipte.
Tant l’ACNUR, en unes recomanacions de l’octubre passat, com els ministres d’Afers Exteriors dels països veïns de Síria al setembre passat van reclamar suport de la comunitat internacional. L’Estat espanyol ha dedicat més de 7 milions d’euros a assistir els refugiats a la zona propera a Síria, però torna a ser a la cua en un altre tipus d’ajuda: el reassentament, és a dir, l’acollida de contingents de refugiats al propi territori. Espanya admet contingents de reassentament des de 2010, i el 2013 va admetre 30 places. Altres països, com Itàlia o el Regne Unit, no en van oferir cap; però Alemanya en tenia 10.000. Catalunya, segons lamenta el Pla de protecció internacional de la Generalitat, no ha rebut mai cap dels reassentats a l’Estat.

“Vergonyós”: crítiques d’ONG i crides de l’ACNUR
“Lamentable” i “vergonyós”: així va qualificar Amnistia Internacional aquesta situació en un informe al desembre passat. L’opinió és unànime. De fet, la CEAR va llançar la campanya “Obre les teves portes a Síria”, després de denunciar que “les polítiques de l’Europa fortalesa estan tancant les portes a persones que fugen de la violència i de la guerra, especialment als i les refugiades sirianes”. “Som una mica miserables”, hi afegeix José Luis Nvumba, l’advocat de l’ACSAR que s’encarrega d’assistir els sol·licitants que s’adrecen al servei barceloní. “Les respostes de la Unió a crisis de desplaçaments poden i han de ser reforçades”, resumia a finals de 2013, en el to de la diplomàcia, l’ACNUR en les recomanacions que va fer a la presidència grega de la UE, que té lloc durant el primer semestre de 2014.
“La llei és clara, en l’àmbit europeu i internacional: les persones que poden necessitar protecció han de rebre accés al territori i als procediments per examinar les seves peticions d’asil”, assenyalava l’organisme de l’ONU en aquest document. D’aquesta manera tocava el viu del que ja denunciaven les ONG: el blindatge de les fronteres mediterrànies d’Europa, una preocupació molt present en l’opinió pública europea el 2013, no afecta només migrants. Entre els milers de persones que tracten d’atansar-se a la UE des del sud de la Mediterrània, hi ha un gran grup ocult: el dels potencials sol·licitants d’asil. Ells també van patir tragèdies sonades com els naufragis de Lampedusa. I també pateixen el blindatge de les fronteres a Grècia: la BBC va relatar al novembre que 12 sirians havien mort en naufragar la seva pastera a la mar Jònica. Amnistia Internacional ha denunciat, de fet, que “diversos centenars” de sirians han estat retornats irregularment a Turquia durant el 2013 després de ser interceptats en territori grec. Davant d’això, l’ACNUR ha recordat que es tracta d’una pràctica il·legal.
“Garantirem sempre el respecte als drets humans i a la dignitat de les persones amb independència de la seva situació legal i administrativa”, es va comprometre l’actual Govern del PP en el seu programa electoral, que només esmenta un cop la paraula asil i cap el mot refugiat. El cert és que el blindatge fronterer de la UE s’estén també a Ceuta i a Melilla. Allà va quedar bloquejada Manar Almustafa, una dona que tenia un 90% del cos cremat, i la seva família, fins que el 28 de desembre van poder arribar a Barcelona, on la dona va ser tractada. Ho va aconseguir gràcies a la denúncia feta per alguns mitjans de comunicació del seu cas. Però rere seu se n’amagaven molts més, menys cridaners: des de l’estiu passat, més de dos centenars de sirians esperen als dos enclavaments africans, bloquejats, esperant passar a la Península. El cas d’Almustafa va catalitzar l’inici dels seus trasllats, però ja molt abans, al gener de 2013, el relator especial de l’ONU sobre racisme, Mutuma Ruteere, i l’ACNUR ja havien instat l’Estat espanyol a evitar que refugiat sirians quedessin bloquejats a Ceuta i a Melilla, tot recordant-los el seu dret a sol·licitar asil i el dret dels sol·licitants a moure’s per tot l’Estat.

Visats que separen famílies
Però l’entrada clandestina per mar o a través de Ceuta i de Melilla és només una, i no la principal, via d’entrada que han usat els refugiats sirians que són a Barcelona o a València, molts dels quals hi han arribat amb avió. Abdullah i la seva família van aterrar al Prat provinents de Beirut via Frankfurt.
La via és més discreta que creuar la Mediterrània, però també és plena d’obstacles, segons denuncien les ONG. L’Estat espanyol, lamenta Pascale Coissard, de la CCAR, va respondre a la crisi humanitària a Síria instaurant un visat de trànsit aeroportuari per a ciutadans d’aquell país el 2011. Volia evitar que sirians que feien escala a Barajas amb destinacions llatinoamericanes aprofitessin l’estada per demanar asil. I els que volen romandre a l’Estat necessiten un visat de turista. L’expedeix l’ambaixada a Beirut. Però no sempre és fàcil: “Ens estem trobant que separen les famílies”, i alguns membres obtenen el visat i d’altres no, denuncia José Luis Nvumba. Relata, per exemple, el cas d’una dona de 31 anys que va arribar a Barcelona amb el fill de dos anys, però sense el marit, un palestí refugiat a Síria que no va obtenir visat.

L’acollida, amb retallades
Un cop arribats aquí, els refugiats poden ser un actiu, segons opinen treballadors d’ONG consultats per l’Anuari Mèdia.cat. “Síria era un país preparat per a la democràcia”, i això es nota en el perfil dels sol·licitants d’asil als Països Catalans, indica Nvumba. Solen ser “professionals alts o molts empresaris”, hi afegeix Pascale Coissard. Arriben a Barcelona convidats per parents que fa anys que hi viuen i hi treballen, generalment com a professionals liberals. És el cas d’Abdullah, un enginyer civil que enyora el tren de vida que duia a Síria amb la seva esposa, psicòloga, i que va arribar a Barcelona convidat per un germà que fa 22 anys que hi viu. Lamenta que encara no té el permís per treballar. De fet, la seva principal queixa és la manca d’ajuda per aconseguir estabilitat laboral i, per tant, financera.
El compromís dels estats amb la protecció internacional inclou, també, el manteniment d’una xarxa que ajudi els asilats en l’assoliment d’aquesta estabilitat en el seu nou país. La joia de la corona d’aquesta xarxa als Països Catalans és el Centre d’Acollida de Refugiats (CAR) de Mislata; l’únic centre públic del Ministeri d’Ocupació que hi ha en aquests països i un dels quatre que hi ha a l’Estat. El centre manté, malgrat la crisi, les seves 120 places. Però “les llistes d’espera per entrar-hi cada cop són més llargues”, lamenta l’advocat de la CEAR al País Valencià Daniel Sanjuán. El gruix de la xarxa d’acollida, en canvi, la mantenen les ONG gràcies a unes subvencions que, denuncien, han caigut des de 2011.
Al País Valencià, a més del CAR de Mislata, destaca el centre de la CEAR a Cullera. En els últims tres anys, ha passat d’oferir 69 a 45 places, segons relata la responsable d’intervenció social de l’equipament, Mercedes Ena. L’augment de demanda en un moment de rebaixa de places fa que cada cop hi hagi més pressió perquè els i les sol·licitants abandonin els centres aviat. Per això es pot produir, segons Ena, “la paradoxa que hi ha persones que en surten en condicions bastant vulnerables i amb molts riscos d’exclusió social”. A Catalunya l’oferta d’habitatge també s’ha reduït. La CCAR mantenia a Sabadell quatre pisos per a 21 persones, i ara en resten dos per a només 10, segons indica Coissard.
Més enllà de l’allotjament, la xarxa d’acollida també té eines per a l’acompanyament que han patit retallades que, sobretot el 2012, “van ser importants”, diu Ena. L’ACSAR, segons relata el director, Enric Royo, “oferia fins fa dos anys servei d’orientació i inserció laboral amb força bons resultats, però la manca de finançament va fer que s’hagués de tancar aquest programa així com les activitats de sensibilització i incidència política a favor del dret d’asil”. Amb tot, l’entitat ha pogut mantenir sense retallades el seu servei d’assessoria jurídica. En canvi, una altra ONG de l’àmbit, l’ACCEM, va atendre els casos catalans des de la seva seu a Madrid, perquè l’entitat no tenia cap advocat disponible a Catalunya. El 2013, va ajudar 232 sol·licitants a tot l’Estat, 63 dels quals, sirians. Enguany tornarà a tenir un advocat al Principat.
Alguns refugiats, a més, han patit maltractaments als seus països, i necessiten una assistència psicològica que a Barcelona els presta el centre Exil. El 2013, aquest centre va atendre 52 sol·licitants d’asil i 16 refugiats. Cap d’ells no era sirià, tot i que vaticinen que començaran a arribar-hi aviat. Exil té 13 treballadors per atendre’ls, i els ha pogut mantenir tots, però a canvi que tots ells fessin mitja jornada, tal com explica Patricia Jirón.

Un pla “d’intencions”
Una eina que pot servir per millorar la situació a Catalunya és el pla d’acollida que la Generalitat ha preparat amb les entitats durant el 2013, i que va presentar a inicis del 2014. Aquest pla reconeix que contribuir a donar resposta a la demanda de protecció internacional “esdevé, per a Catalunya, una obligació i una ocasió d’obertura democràtica”. I per això reivindica les competències de la Generalitat en matèria d’acollida i preveu que el Govern “ha de procurar aportar recursos i finançament propi, així com instar que l’Estat incrementi la seva aportació”.
El president de la CCAR, Miguel Pajares Alonso, va indicar en una compareixença al Parlament a l’estiu passat que “seria molt important que aquest Pla de protecció adquirís una dimensió tan política com fos possible”. Ara bé, també va assenyalar que aquest “és un Pla de protecció sense pressupost; és un pla d’intencions, i s’ha de fer un pas més”.