Entrevista a Joan Camp, responsable de Racó Català, l’històric digital que avui es reinventa.

Estreneu una nova època a Racó Català. En què consisteixen els canvis?

Bàsicament en dues línies. Una de més tècnica on hi ha hagut un canvi total, hem tornat a fer el portal de zero. I una segona sobre els continguts: Estrenem noves seccions, incorporem elements nous com l’humor o les ressenyes, els hi donem més preeminència gràfica… Tot amb la idea d’oferir als nostres lectors més informació i de més qualitat.

Amb aquests canvis volem mantenir i reforçar el nostre lideratge d’audiència en la franja juvenil.

Tornant un moment als orígens: Racó Català va fer funcions de xarxa social quan ningú parlava d’això. Realment us vau avançar tant als temps actuals?

No ho sabíem nosaltres que teníem una xarxa social! Però és cert que quan surt la gran xarxa social per excel·lència, que és Facebook descobrim que té molts elements que nosaltres ja incorporàvem des de fa molt de temps, com la possibilitat de registrar-te, l’opció de fer xat privat amb un altre usuari, les notificacions al correu de les respostes als teus comentaris… Ara el que hem fet és adaptar aquests elements a les noves formes de navegar sempre tenint Facebook com a referència.

Potser la part negativa d’aquest paper de xarxa és que sovint heu tingut una imatge més de fòrum que no pas de mitjà…

Això depèn molt d’on posis el focus. Tots els mitjans tenen fòrums i cadascú els explota el millor que pot. En el nostre cas han pres molta volada i ha fet que reforcéssim aquest punt on érem més forts que ningú.

Però a cap i a la fi, els motius pels quals algú entra en un diari són molt diferents. Quan jo era adolescent i volia buscar feina comprava La Vanguardia perquè tenia una secció de classificats molt més potent que no pas El Periódico, però ningú es pregunta mai quin percentatge de l’audiència de La Vanguardia ho fa per aquest motiu ni si aquesta gent es llegeix el diari o no. O un exemple més actual: Quanta gent entra a Vilaweb per què hi té el compte de correu?

Ara el nostre repte és reforçar l’àrea de continguts. L’avantatge que tenim és que ja tenim l’audiència i en canvi si algú fa un diari nou ha d’aconseguir-la de zero.

Com a simple lector, quan es llegeix Racó Català hi ha la sensació que realment ha aconseguit una implantació arreu dels Països Catalans, que aquesta no és només un objectiu sinó una realitat normal. Les dades d’audiència avalen aquesta sensació?

A internet les fronteres són lingüístiques i no territorials i llavors és normal que les interaccions es facin amb aquesta premissa. I llavors tenim més lectors dels territoris on es parla més català, òbviament. Així, de Catalunya Nord o l’Alguer en tenim molt poquets, però en canvi molts del Principat, les Illes i el País Valencià, que a més actuen de forma totalment barrejada, indestriable. I naturalment sempre hi ha algun català despistat de Noruega o els EUA, però això és més anecdòtic.

Però aquesta no és una característica de Racó Català ni dels catalanoparlants. Si hi ha una bona revista francesa de motor és fàcil que tingui moltes visites de Quebec. O quants llatinoamericans entren a Marca per seguir els resultats de la Lliga espanyola?

Si nosaltres parlem del nou model de mòbil que ha sortit, aquest és igual aquí que a Nova Zelanda. Quina és l’única diferència? La lingüística.

Racó Català arriba a una audiència essencialment juvenil, però ja té 15 anys. És un repte estar aconseguint renovar constantment el seu públic? Hi ha el risc de perdre la connexió amb la gent més jove?

Sempre és un repte donar oxigen als projectes. Però en aquest sentit Racó Català és un planter, el seu públic és gent jove que s’inicia a internet i ve aquí perquè hi ha altra gent de la mateixa edat. Després és inevitable trobar-se que els debats són cíclics i el que al principi era nou i aprenies, amb el temps passa a ser repetitiu, així que molta gent se’n va a altres espais d’internet, però Racó Català ja ha fet el seu paper formatiu que crec que és essencial.

Una altra característica, sobretot en un panorama d’absoluta fragmentació d’audiències, és la seva transversalitat, com a mínim pel que fa al camp de l’independentisme.

No sé si faré una analogia massa afortunada, però a mi a vegades em recorda l’ONU. Què és l’ONU? Un edifici. Res més. Un lloc on la gent pot parlar ni que sigui per declarar-se la guerra. Abans que existís no podia ni fer-se això.

Doncs el Racó és una mica aquest lloc. És realment una àgora, un espai on parlar tothom, ni que sigui per matar-se, però per això és imprescindible que sigui un espai comú transversal, sinó no tendria sentit.