Can Vies

La imatge de Can Vies semi-enderrocada no pot més que fer-me agafar mal de panxa. Allà vaig començar les meves primeres passes en el periodisme. Com mai he estudiat la carrera la meva facultat va ser una revista de barri que vam fundar ja fa 16 anys un grapat de joves que no ens agradava la imatge que els grans mitjans –quan en parlaven-donaven de nosaltres.

Tot era molt precari. No només materialment, que també –unes poques fotocòpies plegades- sinó en formació. Érem joves –“no en sabíem més” que diria el poeta- i cap de nosaltres era periodista ni estudiava per ser-ho. Ho vam haver d’aprendre tot des de zero a base de l’infal·lible mètode de prova i error. Només ens empenyia la il·lusió i les ganes d’explicar coses i fins i tot vam trobar les nostres primeres scoop. Periodisme ciutadà avant la lettre.

Només una cosa era segura: teníem un espai on fer les reunions, deixar l’arxiu, l’ordinador –quantes hores de tancament passades en una sala minúscula i sense ventilació- i fins i tot un escàner que vam arribar a aconseguir no recordo com. Aquest espai era Can Vies que, en cap moment ens va preguntar res: ni quants diners teníem, ni quina era la nostra línia editorial. Només ens demanava que ajudéssim de tant en tant a fregar els lavabos i crec que ni això complíem.

Com a president de l’associació editora em va tocar anar en un dels judicis pels quals TMB pretenia desallotjar Can Vies. Vaig escriure una petita crònica personal del que hi vaig viure, encara que en destaco l’últim paràgraf, el més rellevant ara mateix: “(…) un informe policial que assegurava que a Can Vies hi havia ‘membres de la tribu urbana dels okupes’. Una primera fila de demandats amb una mitjana de 60 anys desmuntava de nou els seus arguments.

I és que la senyora lletrada no sabia que amb Can Vies no demandava una ‘colla d’okupes’. Sinó que és tot un barri qui gaudeix i dinamitza aquest espai. Un barri representat per les 13 persones de 13 entitats presents. I dur un barri a judici –i totes les seves complicitats i relacions- és més difícil del que una es podria pensar.”

Aquesta revista era La Burxa i encara existeix, sols que més gran. Ara té web, s’edita en format diari i amb moltes més còpies i es recolza amb publicitat de petits comerços i entitats del barri. Segueix impulsada per gent –no només jove- amb il·lusió, i sols espero que ara tinguin algun periodista/fotògraf amb formació.

La Burxa s’ha quedat sense local per a la seva redacció però estic segur que això no l’impedirà tornar a sortir el proper mes. Avui és més necessària que mai.

Però aquesta història de la relació entre La Burxa i Can Vies espero que serveixi per entendre una mica més el que passa aquests dies a Sants. No els disturbis –que humilment crec que estan més relacionats amb aquests sis interminables anys de crisi,- sinó els veïns repicant les cassoles des dels balcons en suport als “okupes”.