Conformen la portada que cap redactor en cap hauria escollit mai, hi trobem amb recurrència les notícies que cap dels gurus de l’actualitat dissecciona o analitza des de les seves tribunes, són com les restes d’un naufragi, les peces que fan grinyolar l’engranatge dels nostres mèdia. Són els llistats de ‘notícies més vistes’ i que es mostren a les portades dels mitjans, especialment els de les capçaleres amb més, diguem-ne, solera. En realitat, són una finestra amb continguts imprevisibles, sovint dissociat de tota línia editorial: ‘Resucita’ después de que lo dieran por muerto hace cuatro años, Científicos aseguran que hay vida extraterrestre y que se hallará en 20 años, ¿A quien quieres engañar con este donut?, la anatomía de Kate Middlelton, cuestión de estado… Són exemples extrets d’aquests widgets (requadre dinàmic que va llistant les notícies) a les ‘homes’ de La Vanguardia i El País aquesta setmana.

Què ens diuen aquestes portades secundàries dels mitjans?

– D’acord, és veritat, i vagi a l’avançada: els diaris aposten cada vegada més per continguts de qualitat i per propostes multimèdia per a justificar uns peatges de pagament que es van estenent, però no és menys cert que encara necessiten convertir les seves webs en centre receptor de trànsit amb continguts gratuïts d’alta inflamabilitat. És la lluita pel click.
– Aquestes notícies low cost, recollides d’agències, repicades per desenes de mitjans fins a la sacietat, es presenten com 1) l’ham que porta —o pot portar— a molts lectors a fer el click per al premium i 2) l’aval numèric per postul·lar-se davant les grans centrals de compra de la publicitat.

– Un repàs (ni que sigui epidèrmic) indica coses interessants dels nostres hàbits, avui: es tracta de càpsules curtes, fàcilment compartibles… morbo, humor i un punt de sexe, també. Afloren els ingredients de sempre d’un  periodisme d’arrels profundes que ensenya les vergonyes sense gaires miraments, avui com en els diaris sensacionalistes de finals del segle passat.

– Internet és, al capdavall el reflex del món real, concita els instints més baixos i els més alts. La novetat potser és que avui hi ha capçaleres ‘de referència’ que publiquen en les seves versions digitals continguts que mai veurien la llum al paper trencant l’especialització de fa un temps pel que fa a l’emissió/publicació de notícies ‘serioses’ i ‘frívoles’.

– Els mitjans generalistes, els més dependents de la publicitat, es veuen obligats a fer aquesta aposta que fa grinyolar el seu prestigi; mentre que els especialitzats o els mitjans de nova creació, amb públics més ben definits, ben escalats i amb models de negoci més diversos, es poden estalviar aquesta mena de continguts low cost. Se’ls estalvien o si els fan no els surten tan fàcilment al llistat de notícies més vistes. Interessant, les comunitats ben definides (mitjans més petits?) determinen models de negoci potser més modestos però segurament més consistents. També més sostenibles? Al capdavall, el lector d’aquests mitjans valora llegint-les les notícies de més valor afegit de les elaborades pel mitjà.

De l’observació ràpida d’aquests titulars d’impacte en vaig fer aquest #storify fa uns dies. Convida a diferents reflexions. Em quedo amb aquesta: que un mitjà pot tenir continguts excel·lents i amb tot mostrar pèssimes notícies com a més llegides. Les portades políticament incorrectes que veiem a través de les ‘caixes’ de notícies més vistes són com una prova d’estrés al periodisme d’avui. I conviden a obrir més interrogants dels molts que ja té la professió damunt la taula.