Els tertulians i la dimensió desconeguda

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En aquest context de crisis –en plural- en què vivim, també hi ha motius per a l’optimisme: si bé la recessió ha espatllat l’ascensor social, ha incrementat la “màgia” de la ràdio. Han disminuït les possibilitats que una persona amb pocs recursos pugui millorar el seu nivell econòmic o de formació, però disposem d’una tècnica infal·lible que cada matí ens permet ficar-nos en un món on no existeix la por de no arribar a final de mes: engegar la ràdio i escoltar una tertúlia.

Fa poc més d’un any ens meravellàvem de descobrir que l’actual director de La Vanguardia i habitual a les tertúlies dels mitjans del Grup Godó, Màrius Carol, es pensava que un periodista cobra el mateix que el president del govern (uns 78.000 euros bruts anuals). Recentment, però, fenòmens com el de Can Vies ens han permès constatar que molts opinadors mantenen distàncies vitals quilomètriques no només amb el mileurisme, sinó també amb l’associacionisme de base, les reivindicacions veïnals, les entitats de barri o els discursos transformadors.

Si no és així, costa d’entendre com certs tertulians no només han criminalitzat el moviment okupa, sinó que han obviat el suport veïnal i les manifestacions en contra de l’enderroc del centre social per presentar les protestes com una qüestió de “violència sí o no”. Dilluns 2 de juny, l’alcalde de Barcelona era entrevistat a El Món a RAC1 i després responia les preguntes dels tertulians. Doncs bé, per estrany que sembli, entre les persones que van donar la seva opinió durant la tertúlia, la més propera a la defensa de Can Vies era precisament ell: Xavier Trias.

És cert també que la mateixa emissora i d’altres han trobat el contrapunt entrevistant el diputat de la CUP David Fernández, que amb la seva capacitat argumentativa habitual ha fet arribar altres punts de vista als oients. Tot i això, no deixa de ser paradoxal que donar veu a un centre social autogestionat i a col·lectius força llunyans al que entenem com a “stablishment”, els mitjans identifiquin com a únic opinador possible una persona que té un càrrec de diputat.

Fa temps que diverses persones s’han entretingut a constatar una intuïció generalitzada: que entre els tertulians dels mitjans catalans hi ha poca pluralitat, pel què fa al gènere i l’edat però també a la ideologia i a la professió. Amb honroses excepcions, la dreta hi està sobrerepresentada. Però no és només una qüestió d’ideologia, també d’entorn sòcio-econòmic i de context.

“Existeix un divorci creixent entre les vides dels periodistes i les de la resta de nosaltres”, diu l’escriptor i activista britànic Owen Jones al seu aclamat Chavs. La demonización de la clase obrera. A casa nostra, la precarització del sector fa que la frase no sigui aplicable a la majoria dels periodistes, però potser sí als tertulians. Tal i com deia el mateix Jones a la seva xerrada al CCCB, la dreta té l’habilitat d’imposar el frame, “la finestra d’allò possible”. En un moment en què, més que mai, toca construir impossibles, alguna cosa hauria de canviar.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.