Ciutat Morta és un documental difícil, com hauria de ser qualsevol periodisme digne d’aquest nom. Explica una de les històries més oblidades de la capital catalana, el cas d’uns joves acusats injustament d’haver deixat tetraplègic un policia local. A pesar de les denúncies de tortures i maltractaments, de les febleses de les proves incriminatòries i les contradiccions de l’acusació, cinc joves, la majoria llatinoamericans, van acabar a la presó. Una d’elles, Patricia Heras, va suïcidar-se perquè no va poder suportar la pena. Pràcticament cap mitjà va fer un seguiment del cas, un cop passada la primera onada d’alarma social.

Ciutat Morta va recuperar la història, no només amb un enfocament compromès i en profunditat, sinó també amb una gran sensibilitat estètica que li ha valgut, entre altres reconeixements, el premi al millor documental del Festival de Màlaga i la seva selecció en el Festival de Sant Sebastià, fora de competició.

Però a pesar d’aquesta important presència d’una producció catalana –finançada mitjançant el micromecenatge- i de les espectaculars tanques publicitàries amb les cares dels exalcaldes barcelonins, Joan Clos i Jordi Hereu, l’interès pel documental de la majoria de mitjans del país ha estat més aviat minsa.

Per exemple, en les més de 40 entrades sobre el festival que poden trobar-se a l’edició digital de La Vanguardia, no hi ha cap menció a aquest documental. Tampoc ho ha mencionat TV3, a pesar d’haver-li dedicat al festival almenys quatre peces dels telediaris en només tres dies. De totes maneres, en una piulada del seu compte oficial, el canal públic s’ha compromès a emetre el reportatge durant la temporada 2014-2015.