Joana Ortega, la vicepresidenta MILF

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Diumenge. 9 de novembre de 2014. Cau la nit després d’un dia històric pel poble català. La Generalitat, 40.000 voluntaris i més de 2 milions de persones han desobeït  exemplarment l’estat espanyol per fer sentir la seva veu, en una jornada que ha estat pacífica, emotiva, i força tranquil·la (gairebé sense incidents). Al centre internacional de premsa, instal·lat per la ocasió en un pavelló a Montjuïc, centenars de periodistes –n’hi ha fins a 800 acreditats- escolten atentament la vicepresidenta del govern català, que anuncia les darreres xifres de participació i els primers resultats de la votació.

La intervenció de Joana Ortega també se segueix amb atenció des de casa, a través de la televisió i les xarxes socials. De seguida, però, l’atenció d’alguns usuaris de Twitter comença a fixar-se més en l’aspecte de la vicepresidenta que no pas en les seves paraules. I com que Twitter és això, una eina de comunicació massiva, aviat els comentaris s’estenen com la pólvora pels nostres timelines, davant la mirada estupefacta, resignada i incrèdula d’algunes companyes.

D’entre tots els missatges, crida l’atenció el tuit de @ganyet, parlant de la imatge que Catalunya està donant a la resta del món, encapçalada per un president políglota i una vicepresidenta MILF (Mother I’d Like To Fuck, és a dir, mare a qui m’agradaria follar). Em sembla que no cal donar-hi gaires voltes per determinar que la comparació és injusta: d’un en destaca la seva capacitat de parlar diverses llengües; i de l’altra, que és una mare amb qui li agradaria anar al llit. Molt bé, fantàstic. Lluny de fer una crítica, anàlisi o afalac a la seva oratòria o el contingut del seu discurs, com ell, d’altres usuaris opten per fer comentaris jutjant la roba interior i el maquillatge de Joana Ortega, com @cesarlopama que es preguntava per què la vicepresidenta portava sostenidors blancs o @jaume19_69 que criticava la seva americana, malgrat titllar-la de nou de MILF. Molts d’aquests tuits, aviat són comentats per d’altres usuaris –no sempre homes-, que opinen sobre l’estètica d’Ortega.

Quedi clar que comentaris sexistes com aquests em semblarien també innecessaris en cas que el protagonista fos un home, però resulta que no. Que no proliferaven els missatges sobre l’aspecte físic d’Artur Mas, sinó sobre la vicepresidenta. I això que tots dos vestien de forma semblant: amb camisa i americana. Potser, digueu-me malpensada, aquests comentaris són més nombrosos cap a les dones perquè ocupem molt pocs càrrecs de responsabilitat i, per tant, sortim menys als mitjans de comunicació. Com que no se’ns veu el pèl tan sovint, és clar, quan se’ns dóna l’oportunitat de parlar en públic, llavors som jutjades per la nostra imatge, en comptes de les nostres paraules. Fantàstic, de nou.

Joana Ortega és considerada, probablement, una MILF per a molts homes (i moltes dones, per què no?). Em sembla molt bé i, segurament, a nivell personal a ella també. Però a nivell professional, resulta que és una MILF que no es guanya la vida exhibint el seu cos, sinó les seves idees. I com ella, moltes altres MILF treballen cada dia dirigint empreses, tractant pacients, fent classe, netejant cases, fent entrevistes, venent sabates, o dissenyant edificis. I mentrestant són jutjades pels seus companys, caps o clients pel seu aspecte físic, la seva forma de vestir, la seva condició de mares o la seva edat. Tant injust com això. Així que per totes elles només demano una cosa: que, en l’entorn professional, siguin valorades per la feina que fan. Només això. Tan senzill com això.

I als qui s’ho miren i riuen, els demano que condemnin aquests missatges, que els apartin i els evitin. Perquè de res ens servirà fer un país nou, si no canviem nosaltres abans.

*Nota (16:00): Els exemples citats són comentaris que -malgrat ser publicats en un context d’humor- al meu parer, van ser desafortunats. En cap cas la intenció és apuntar a ningú directament ni titllar-lo públicament de masclista.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.